Teoria del govern mixt i la importància de la representació política

Teoria del govern mixt

La teoria del govern mixt té els seus orígens en l’antiguitat i parteix del supòsit que existeixen tres formes diferents de govern depenent de qui és el subjecte que ostenta el poder (un de sol, o bé uns pocs, o bé la multitud). Cadascuna d’aquestes formes per ella mateixa tendeix cap a la degeneració i la corrupció de manera que es formen cicles polítics en els quals es van alternant les diferents formes de govern. Per tal de garantir l’estabilitat i la continuïtat de l’ordre polític i evitar possibles confrontacions i lluites internes, la solució preferida passava per una barreja de les tres formes de govern. En aquest sentit, el govern mixt representava també una forma d’equilibrar els interessos entre els pocs i els molts, els més rics i els més pobres, a fi que diferents sectors socials se sentissin identificats amb el mateix ordenament polític. Per aquest motiu Aristòtil parla, per exemple, de la importància de construir una bona barreja entre democràcia i oligarquia, de manera que no hi haguessin incentius per subvertir l’ordre establert o pugnar per un model polític alternatiu. D’igual manera, Maquiavel atribueix l’èxit de Roma al fet que hagués construït una barreja i un equilibri òptim entre els diferents grups socials per tal d’atenuar (però no destruir) els conflictes entre sectors de la societat (entre els “grandi” i el “popolo”, en terminologia de Maquiavel). Per al republicanisme clàssic, doncs, el govern mixt representa una forma d’equilibrar sectors socials diferents per tal de garantir la unitat i l’estabilitat de l’ordre polític. La separació de poders parteix de la idea que el poder polític s’ha de dividir en funcions diferents, i alhora, mútuament controlades per tal d’evitar la concentració de poder i la tirania. Tant la idea de govern mixt com la divisió de poders comparteixen l’objectiu d’evitar concentracions excessives de poder que podrien acabar desestabilitzant l’ordre polític (per exemple, a través de revolucions o guerres civils).

En el Federalista #10

En el Federalista #10 Madison considera que l’existència de faccions (és a dir, d’interessos i opinions diversos) és inevitable. És, de fet, el preu que cal pagar per la llibertat: “la llibertat és a la facció el que l’aire és al foc”. Tenint en compte la identificació de les faccions amb desordre i conflicte civil, Madison se centra en fixar les bases d’un sistema polític en el qual es pugui “evitar i controlar la violència de les faccions”. El que cal evitar, per damunt de tot, és que una facció acabi sent dominant i es transformi en una majoria opressora per a les minories. En aquest sentit, Madison veu en les “democràcies pures” un gran perill perquè el poder de la facció majoritària no té límits i pot derivar fàcilment en una “tirania de la majoria”: les masses poden apropiar-se del poder polític i actuar en contra de les minories (per exemple, arrabassant els drets de propietat de les minories privilegiades; fixeu-vos que Madison diu que “la font més general i duradora de divisions ha estat la distribució diversa i desigual de la propietat”, un argument que apareix també a la Política d’Aristòtil; de fet, quan es parla de minoria, es pensa sobretot en la minoria propietària). Per a Madison, la representació és la clau de volta que permet aplicar els principis de l’autogovern sense caure en la inestabilitat de les governs populars o les democràcies pures. D’una banda, la representació introdueix un filtre (una elit política) que permet moderar i temperar les passions dels diferents grups socials. De l’altra, en poder abastar un territori més ampli (que les antigues ciutat-Estat) i, per tant, incloure un nombre més gran d’interessos econòmics, religiosos, socials, etc. Dins l’escenari polític, és més difícil que una majoria opressora s’imposi sobre la resta (“si s’amplia l’àmbit, s’hi inclourà una major diversitat de grups i interessos; serà menys probable que una majoria tingui un motiu comú per a envair els drets d’altres ciutadans, o si existeix aquest motiu comú, a tots els qui el nodreixen els serà més difícil adonar-se de la força que tenen i actuar plegats”). La proposta de Madison neix, de fet, d’una gran desconfiança envers les majories.

Manin i la constitució mixta

En aquest fragment Manin recupera la idea de la constitució mixta com una barreja d’elements oligàrquics i democràtics (de fet, quan parla del “Filòsof” es refereix a Aristòtil) per tal de descriure la institució històrica del govern representatiu. Els elements oligàrquics i democràtics que s’hi veuen; per exemple, són que la representació amb un ampli sufragi permet garantir un cert principi d’igualtat política entre els ciutadans, al mateix temps, però, el filtre de l’elecció permet la configuració d’elits o oligarquies polítiques que acaben concentrant el poder a les seves mans. Per a Manin, part de l’èxit que ha tingut històricament el procediment electiu es deu precisament a aquesta ambigüitat de mires, que ha permès la construcció d’un ampli consens polític en favor del sistema representatiu.

El FMI i el poder econòmic

El principi que regeix el FMI, com diuen Kapur & Naim (2005: 92) és “one dollar, one or more votes”; és a dir, el poder de vot depèn de les aportacions econòmiques que fa cada país, de manera que les economies més riques acaben tenint una major influència de vot. Com a conseqüència, l’estructura de poder dintre del FMI acaba essent esbiaixada en favor dels interessos dels països més rics, que acaben fixant els temes de l’agenda, la qual cosa accentua les desigualtats i els desequilibris dins del sistema internacional (i més, tenint en compte, que les decisions del FMI no només tenen repercussions en l’economia o en els sistemes financers, sinó també en la societat i el nivell de vida de les persones). El text d’Stiglitz denuncia que aquests desequilibris fan que la globalització funcioni només en benefici d’uns pocs. Les dades que teníeu recollides a les taules d’aquesta pregunta mostraven, a tall d’exemple, la desproporció entre percentatge de poder de vot i percentatge de població que representen els diferents països.

Si bé és cert que les economies emergents han anat adquirint cada vegada major influència (almenys, les últimes reformes del FMI anaven en aquest sentit), molts països en desenvolupament (alguns d’ells, tot sigui dit, no democràtics) continuen estan infrarepresentats en els sistemes de governança mundial i la seva veu no aconsegueix fer-se sentir amb prou força. L’acusació de dèficit democràtic, de fet, podria fer-se extensiva a moltes altres institucions i mecanismes internacionals bona part dels afers internacionals es resolen de forma opaca, entre elits polítiques, burocràtiques i grups d’interès, però sense els mecanismes de control, transparència i visibilitat que seria d’esperar en un bon sistema democràtic (recordeu les dimensions de la qualitat democràtica que havíem treballant amb el text de Diamond & Morlino). Segurament no podem esperar que el sistema internacional compleixi totes les dimensions que inclou la idea de qualitat democràtica d’un estat, ja que es tracta de casos i àmbits molt diferents, però el que és cert és que a mesura que la globalització trasllada bona part de la capacitat decisòria més enllà de les fronteres estatals és lògic preguntar-se qui, com i per què es prenen determinades decisions, i que unes certes garanties democràtiques (transparència, representació, rendició de comptes, etc.) són necessàries per tal d’assegurar la legitimitat i la credibilitat de les regles del joc. Com diu Stiglitz (2008: 177): “globalization has meant that we have become more integrated, more interdependent. Greater interdependence means that we have to act together; we have, as economists would say, extra responibilities which mean that we have more need to act co-operatively. However, we do not have the institutions, and in particular the democratic institutions, or the mindsets, to do this efectively”.