Teoria ètica: Classificació i característiques

Teoria ètica:

Teoria filosòfica que intenta justificar i legitimar les normes morals. Es classifiquen en materials si proporcionen conceptes concrets (eudemonisme, hedonisme, estoicisme, utilitarisme) i formals si especifiquen com han de ser aquestes normes (kantiana i dialogica).

Autònomes, si l'origen de les normes morals és un mateix, heterònomes, si les normes venen proposades des de fora. Deontològiques si es centren en la idea del deure, teleològiques si afirmen que la correcció de les accions depèn de les consequències que se'n deriven d'elles. Cognitivistes si pensen que és possible saber què està bé i què no, emotives si no és possible justificar racionalment les normes morals perquè aquestes no es basen en res que pugui ser conegut intelectualment, venen d'emocions i sentiments.

Intelectualisme moral (Sòcrates):

Hi ha un saber únic al qual arribar, si s'hi arriba, s'arriba a la virtut. Si algú coneix el bé, actuarà bé, sinó no. Coneixement = Virtut. No castigar sinó ensenyar. Qui actua malament no és culpable, és ignorant.

La justícia és harmonia (Plató):

Aconseguir el bé suprem de l'ésser que és el desenvolupament de la seva personalitat d'una forma harmònica i racional. Si ho aconsegueix serà feliç i això ho obtindrà quan sigui virtuós, característica de l'individu que practica i treballa les virtuts que té: saviesa, coratge, mesura i justícia.

Eudaimonisme (Aristòtil):

Ètica del bé perquè intenta orientar-nos perquè siguem capaços d'assolir el major bé possible en la nostra vida. Consideren que hi ha un bé suprem vers el qual ha d'orientar-se la vida humana. Aristòtil creu que la felicitat consisteix en el desenvolupament ple de les capacitats (raó) que ens fan propiament humans i ens diferencien dels animals. Les persones escollim les nostres accions amb una finalitat: felicitat. Som éssers dotats de raó, actuarem amb ella si som prudents (quan elegim tenim en compte el que ens convé a la nostra vida i no només el moment, sospesem els béns que podem aconseguir i creem una jerarquia entre aquests. Som prudents si recordem l'experiència, preveiem l'esdevenir, sabem quins són els mitjans adequats).

Hedonisme (Epicur):

Doctrina que relaciona el plaer (absència de dolor) amb el bé. No plaer sensual sinó la tranquil·litat de l'ànima. Cal fer un càlcul: dolor/plaer/avui/demà. La raó calculadora calcula quins són els plaers més intensos i perdurables i quins produeixen menys dolor.

Imperatiu categòric (Kant):

Evident que els humans desitgen ser feliços i que fan ús d'una raó prudencial i calculadora. Però per a cada un la felicitat és diferent, per tant ens basem en els consells que s'han de seguir. La pròpia raó ens dóna lleis de com ens hem de comportar per ser autèntiques persones. Aquestes lleis manen sense condicions i no prometen la felicitat sinó realitzar la pròpia humanitat. La raó que dóna aquestes lleis no és la pràctica, que orienta de manera incondicionada. El test de l'imperatiu: Kant diu que una norma és llei moral per la seva universalitat, ja que protegeix éssers que no són fins en si mateixos i perquè val com una norma per a una legislació universal en el regne dels fins. Formulacions de l'imperatiu: obra segons una màxima que esdevingui llei universal, de manera que tractis la humanitat com un fi i per màximes d'un membre legislador universal en un regne dels fins. Si les persones som capaces de donar-nos aquest tipus de lleis que permeten superar l'egoisme i assumir la perspectiva de la universalitat és perquè som autònoms. Els humans tenim dignitat.