Teories Ètiques Clau: Relativisme, Universalisme i Més

Relativisme moral

Per intentar establir els paràmetres del bé i del mal, s'han desenvolupat diverses teories ètiques. El relativisme moral es basa en la idea de consens. Per als sofistes, que eren escèptics, no hi ha un bé o un mal absoluts, com tampoc una veritat absoluta. Que una cosa sigui bona o dolenta és una convenció i, per tant, la moral és relativa i subjectiva. Però, malgrat que tot sigui relatiu, les convencions morals i les lleis acceptades s'han de respectar, malgrat que puguin canviar. Un cert relativisme és necessari, però no tot el que es pugui justificar és justificable.

Intel·lectualisme moral

Sòcrates, principal opositor dels sofistes, afirma que sí que hi ha una veritat absoluta. Afirma que el mal no existeix; el que existeix és la ignorància. Per tant, en lloc d'argumentar per justificar-se, cal fer-se les preguntes correctes i enfrontar-se a un mateix. Això és l'intel·lectualisme moral.

L'universalisme moral

Plató sosté que hi ha idees universals que es poden conèixer intel·lectualment. El Bé n'és una i està per damunt de totes les altres. El Bé ens il·lumina i hauríem de tendir-hi en les nostres accions. Com més actuem en relació amb aquest Bé universal, més savis serem. Això s'anomena universalisme moral. Segons Plató, el Bé, la Bellesa i la Justícia han d'existir. No és possible que el Bé depengui de l'opinió, l'època o la societat. El Bé ha de ser universal, i allò que és bo ha de ser-ho sempre. Aquesta idea d'entendre el Bé com un valor fix, etern i universal converteix Plató en un universalista moral. Plató ens parla d'un aprenentatge llarg i difícil sobre el Bé i pensa que el coneixement ens fa millors persones.

L'eudaimonisme moral

Aristòtil pensava que a l'univers tot tendeix a ocupar el seu lloc natural. Que tot, tant en el món de les coses físiques com en el de les persones, succeeix per alguna causa i amb alguna finalitat (aquesta idea s'anomena teleologia). La finalitat de les accions humanes és la felicitat (eudaimonia), segons Aristòtil.

Per tant, les accions que ens apropen a la felicitat són bones, i les que ens n'allunyen, són dolentes. Aristòtil no estava d'acord amb Plató; ell deia que no es pot determinar de forma exacta què és el Bé i què no ho és. El que importa és saber com actuar correctament en la pràctica, i no només saber què és el Bé a nivell teòric.

La felicitat per a Aristòtil no és satisfer els nostres desitjos de qualsevol manera i a qualsevol preu; consisteix a tenir un comportament virtuós, i això no és altra cosa que la moderació i la prudència (phronesis). L'equilibri de trobar el terme mig (mesotés) entre dos extrems.

Escoles hel·lenístiques

L'imperi d'Alexandre el Gran i la civilització resultant de la seva fragmentació es coneixen com a món hel·lenístic, de clara influència aristotèlica i grega.

• Epicur: Hedonisme

  La felicitat i la plenitud a la vida consisteixen a gaudir del plaer. L'única manera de ser feliç és evitar el dolor i, per tant, cercar el plaer. La qüestió és trobar un equilibri. La infelicitat es deriva quan es desitja alguna cosa que no es té. El plaer consisteix en la satisfacció del desig. Els plaers es divideixen segons si satisfan: un desig natural necessari (com beure aigua quan es té set); desitjos de coses que no són necessàries (com comprar un mòbil, que pot donar plaer però no és una necessitat); o desitjos que no són ni naturals ni necessaris (com la fama o la glòria). Si satisfem les necessitats bàsiques i eliminem els desitjos innecessaris, aconseguim un estat d'impertorbabilitat i serenitat de l'ànima que anomenaven ataràxia (ataraxia). També defensen que hem d'eliminar el dolor provocat per pors irracionals, com la por a la mort, als déus o al destí.

• Zenó de Cítion: Estoïcisme

  L'ideal a aconseguir no és el plaer, sinó l'apatia (apatheia: absència de passions i control dels desitjos), que porta a la serenitat. Consideren que no té sentit lamentar-se o preocupar-se pel que succeeix, ja que sovint escapa al nostre control. L'apatia no significa conformisme ni passivitat, sinó un exercici rigorós d'autocontrol de les passions. Alguns estoics, com Epictet, afirmen que no podem defugir el dolor, ja que és present a la vida, però transformar aquest dolor en patiment és una elecció nostra.

• Diògenes de Sinope: Cinisme

  Ataca totes les convencions socials (lleis, costums, institucions) i advoca pel retorn a una vida senzilla i natural, rebutjant béns materials i plaers superflus per assolir l'autosuficiència (autarkeia) i la manca de pudor (anaideia). Promulga el retorn a un comportament natural, com el dels animals, i a una llibertat natural.

L'emotivisme moral

Aquesta teoria la planteja David Hume, qui pensa que només podem conèixer allò que ens arriba a través de l'experiència sensible. Tot el contingut de la nostra ment, tot el coneixement, es redueix a impressions (que deriven directament de les sensacions) i idees (còpies o representacions de les impressions). Segons Hume, no tenim cap impressió directa del bé o del mal; per tant, les idees de bé i mal no deriven de l'experiència externa de qualitats en les coses mateixes. El judici moral es basa, doncs, en una qüestió emocional o de sentiment. Les accions que ens generen un sentiment agradable, de simpatia o atracció, tendeixen a ser considerades bones, mentre que allò que ens genera aversió o repulsió emocional és considerat dolent.

Hume afirma que la moralitat no es deriva de la raó, sinó del sentiment. Una cita famosa seva és: "No és contrari a la raó preferir la destrucció del món sencer a una esgarrapada al meu dit." Els elements emocionals i psicològics no sempre s'han tingut en compte en elaborar teories ètiques, però per a Hume són fonamentals.

No hem de confondre l'emotivisme de Hume amb un simple subjectivisme on 'bo' significa 'el que m'agrada a mi'. Sentim atracció o repulsió cap a les accions i les seves conseqüències no només en funció dels nostres gustos personals, sinó a través d'un sentiment de simpatia (la capacitat de connectar amb els sentiments dels altres), que ens fa aprovar o rebutjar certs comportaments de manera més general.