Teories gramaticals del S.XX i implicacions didàctiques

Quatre són les teories gramaticals

Gramàtica tradicional

Es plantejava l’aprenentatge de la llengua d’una manera teòrica. Era necessari aprendre les regles de la normativa per a aconseguir una expressió oral i escrita modèlica. Les gramàtiques de les primeres èpoques eren gramàtiques preceptives, hereves de les gramàtiques gregues i llatines, i el seu estudi responia a un afany de "puresa" idiomàtica.

La gramàtica tradicional i el seu mètode d’aplicació gramàtica-traducció, sobreemfatitza el valor del coneixement gramatical, i més específicament, metalingüístic.

L’estructuralisme

Va suposar un gran avanç cap a punts de vista més objectius. Les gramàtiques descriptives se proposen explicar el funcionament del sistema de la llengua "tal com és i no tal com hauria de ser". L’objecte d’estudi de la gramàtica és ara l’estructura verbal, els elements que la componen i les seues relacions, però no els criteris de correcció o la normativa. D’esta manera es va progressar en el nivell de qualitat científica de l’anàlisi lingüístic, però l’ensenyament va continuar sent bàsicament gramatical.

L’estructuralisme i la seua aplicació a l’ensenyament, el mètode audiolingual, implica un ensenyament oposat a l'anterior, ja que proposa una gramàtica descriptiva, implícita i inductiva tot rebutjant la gramàtica explícita

La gramàtica generativa

El conjunt de coneixements que permeten a un parlant-oient ideal produir i entendre un nombre teòricament infinit d’oracions i establir judicis sobre aquestes. Aquest coneixement és inconscient. La competència contrasta amb l'actuació, que és l'ús real i individual de la llengua en situacions concretes.

El mentalisme posa en dubte la concepció conductista de l’aprenentatge, basada en la correlació d’estímul amb resposta.

A més, pot produir frases o paraules que no haja sentit ni llegit abans: pot inventar-se frases i paraules noves a partir de les regles sintàctiques i morfolexicològiques.

Els enfocaments comunicatius

L’objectiu fonamental d’estos enfocaments no és ja aprendre gramàtica, sinó aconseguir que l’alumne puga comunicar-se millor amb la llengua. Les classes passen a ser més actives i participatives; els alumnes practiquen els codis oral i escrit mitjançant exercicis reals o versemblants de comunicació.

Defineix el concepte de competència comunicativa

La competència comunicativa implica tota una sèrie de coneixements i habilitats discursives i socioculturals que posseeix una persona i que li permeten comunicar-se adequadament en un context determinat.

Com ja sabem, la competència comunicativa té quatre components:

• Competència gramatical. Inclou els elements bàsics que calen per a comprendre i produir oracions.
• Competència sociolingüística. Inclou les regles socioculturals d'ús de la llengua i per això és responsable de l'adequació del text al context.
• Competència estratègica. L’habilitat d'usar estratègies de comunicació no verbal amb dues finalitats fonamentals: compensar deficiències en la comunicació i assolir una major efectivitat en la comunicació.
• Competència discursiva. Es refereix a la capacitat de crear textos de diferents tipus i d'interpretar-ne el sentit correctament.