La Terra: Un Planeta Dinàmic en Constant Evolució

La Terra: Un Planeta Dinàmic

La Terra, un planeta dinàmic, ha anat canviant constantment. Els moviments d'H₂O i l'aire modifiquen el relleu terrestre. L'atmosfera, també dinàmica, canvia amb el temps i està composta per nitrogen (78,1%), oxigen (20,9%), diòxid de carboni (0,03%) i un percentatge menor de vapor d'aigua i metà.

L'Efecte Hivernacle

Alguns d'aquests gasos són transparents a la radiació solar, però no a la radiació que emet la Terra. L'aire calent puja i l'aire fred baixa, provocant huracans i brises.

Aquest fenomen natural fa que la temperatura mitjana sigui adequada per a la vida. Sense l'efecte hivernacle, la temperatura seria de -18 °C.

Els gasos atmosfèrics causen l'efecte hivernacle, augmentant la temperatura i evitant la congelació.

La Geosfera

La geosfera té un radi de 6370 km i es va formar per fragments de meteorits. Comparant la densitat mitjana de la Terra (5,5 grams/cm³) amb la del granit (2,2 grams/cm³), es dedueix que el granit és més abundant a la superfície, mentre que els materials més densos es troben a l'interior.

Mitjançant les vibracions, podem determinar la profunditat. Això es fa a través de les ones sísmiques, que poden ser de dos tipus:

Les ones transversals no es propaguen pels fluids (a partir dels 2900 km), mentre que les ones P (longitudinals) travessen els diferents medis a diferents velocitats.

La Deriva Continental

Alfred Wegener (1880-1930), un científic alemany, va morir sense que la seva teoria fos acceptada, tot i que va ser acceptada 50 anys més tard. La seva teoria proposava que els continents estaven units fa 200 milions d'anys, formant la Pangea, i que després es van separar fins a la seva posició actual. A aquest fenomen l'anomenà deriva continental. Va aportar moltes proves:

• Geogràfiques: Els perfils dels continents encaixen.
• Paleontològiques: Es troben restes de fòssils idèntics a Amèrica del Sud i Àfrica.
• Geològiques i tectòniques: Les serralades, si s'unissin els continents, mostrarien una continuïtat física en les roques i les cadenes muntanyoses.
• Paleoclimàtiques: Zones de la Terra que havien tingut un clima diferent del que tenen ara.

De la Deriva Continental a la Tectònica Global

Algunes zones de la Terra són més propenses a terratrèmols. L'estudi dels oceans als anys 60 va impulsar la revisió de la teoria de Wegener. L'estudi del fons oceànic va revelar:

• Roques de tipus oceànic.
• Roques del fons oceànic menys antigues que les dels continents.
• L'edat de les roques presenta una simetria central: les més llunyanes (velles) són més a prop de les més noves.

Aquests descobriments van confirmar que Wegener tenia raó, ja que el fons oceànic s'estava separant.

Teoria de la Tectònica de Plaques

La superfície de la Terra està formada per plaques sòlides i rígides de litosfera, que componen part de l'escorça i la part superior del mantell superior. Sota la litosfera hi ha l'astenosfera.

Límits Convergents

Les plaques litosfèriques estan formades per escorça oceànica (més densa) i escorça continental (més lleugera). Els límits convergents poden ser:

• Xoc entre plaques oceàniques: Pocs terratrèmols, es formen illes. Ex: Islàndia.
• Xoc entre placa oceànica i continental: La placa oceànica, més densa, s'enfonsa cap a l'astenosfera, originant fosses oceàniques per subducció. Provoquen terratrèmols i formen serralades.
• Xoc entre plaques continentals: No hi ha subducció, sinó pressió entre elles, formant elevacions i serralades: Pirineus, Alps...

Límits Divergents

Separació entre plaques degut a les conveccions del magma. S'anomenen constructius i hi ha punts de vulcanisme molt intens.

Límits Passius

Moviment lateral: les plaques llisquen entre elles. S'anomenen falles de transformació, perpendiculars a les dorsals. Són passius perquè no hi ha destrucció ni construcció. Són zones d'activitat sísmica i volcànica.

Ex: Falla de San Andreas.