Territoris Catalans: Llengua, Marc Legal i Situació Actual

Territoris de Parla Catalana

Illes Balears, Catalunya, Comunitat Valenciana, la Franja de Ponent (Aragó), el Carxe (Múrcia), el Principat d’Andorra, la Catalunya del Nord (sud de França) i l’Alguer (Sardenya, Itàlia). En total, 70.520 km² poblats per uns 13.700.000 habitants.

És una llengua amb una llarga tradició literària i cultural, transmesa de generació en generació i present en les escoles, mitjans de comunicació i administració pública de la majoria del territori. Novena llengua més parlada a la UE i la 22a llengua més traduïda del món. Despunta en les noves tecnologies, amb més de dos milions d’internautes que naveguen en català. Majoritària a l'administració autonòmica, però escassa en les relacions amb l’administració de l’Estat i la Justícia.

El seu coneixement és desigual segons el territori on és parlada, com a conseqüència de les polítiques dels diferents estats i dels diferents governs autonòmics, en el cas de l’Estat espanyol: Catalunya, País Valencià i Illes Balears, per una banda; i per altra: Aragó i Múrcia. Segons darreres estadístiques, dues terceres parts de la població saben parlar català, el 90% l’entén, el 70% el sap llegir i només el 50% el sap escriure.

Marc Legal a l’Estat Espanyol

L’any 1978, amb el Referèndum, es va aprovar la Constitució Espanyola.

Per primera vegada, un text legal espanyol reconeixia la cooficialitat del “castellà” amb les altres llengües pròpies, sense especificar-les, en els territoris respectius. L'article 3 assegura que aquestes diverses llengües són un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció. Els espanyols tenen el deure de conèixer i el dret d’usar la llengua oficial de l’Estat, el “castellà”.

En els Estatuts d’Autonomia de cada comunitat autònoma amb llengua pròpia es va incloure un capítol sobre la qüestió lingüística.

El 1979 es va aprovar l’EA de Catalunya; l’any 1982, el de la Comunitat Valenciana; i el 1983 el de les Illes Balears. En aquests es reconeix l’oficialitat de la llengua pròpia del territori –el català- i la de l’estat –el castellà-. Al País Valencià, la llengua pròpia és el valencià.

Aquest marc legal, constitucional i estatutari, no va ser suficient (a causa de la dictadura) per garantir la presència del català a l'administració, l'ensenyament, els mitjans de comunicació i les institucions públiques. Per això, es va impulsar la promoció lingüística amb la Llei de Normalització Lingüística: el 1983 a Catalunya, el 1984 al País Valencià, i el 1986 a les Illes Balears.

A l’article 2 de la nostra Llei, la llengua catalana és la llengua pròpia de les Balears i tots tenim el dret de conèixer-la i d’usar-la. Es pot adreçar-se en català, oralment o per escrit, a l’Administració, als organismes públics i a les empreses públiques i privades. D’altra banda, ningú podrà ser discriminat per raó de la llengua oficial que empri. A més, les modalitats insulars de la llengua seran objecte d’estudi i protecció, sense perjudici de la unitat de l’idioma.

A les altres dues comunitats autònomes amb població catalanoparlant (Aragó i Múrcia), no existeix cap reconeixement legal. Únicament a la Franja s’ofereix com a assignatura optativa a les escoles.

Marc Legal d’Altres Territoris de Parla Catalana

A Andorra, la llengua oficial és el català. Tothom té el dret de ser atès en català en les seves relacions orals i escrites amb qualsevol administració pública, i tots els andorrans tenen el deure de conèixer la llengua catalana.

A França, la llengua oficial única és el francès, i no es reconeixen altres llengües. Tot i això, es permet l’ensenyament de català a les escoles (una hora setmanal) de Catalunya Nord. El 2010, el català va ser declarat oficial a Perpinyà, juntament amb el francès.

A Itàlia, el 1973 es va començar a ensenyar català a l’Alguer, i té reconeixement oficial des de 1997.