Tipus d'Atur: Estructural, Institucional i Crisi Financera

Tipus d'Atur i Crisi Financera

L'Atur Estructural

L’atur estructural té caràcter permanent i denota desajustos en l’estructura productiva de l’economia. Un exemple seria el sector naval espanyol. Un component important de l’atur estructural prové de la dificultat que tenen els sectors a l’alça per absorbir els excedents de treball que expulsen els sectors a la baixa.

L’escassa mobilitat funcional (capacitat per adaptar-se a treballs diferents dels exercits habitualment) i geogràfica (capacitat per desplaçar-se a altres ciutats necessitades de mà d’obra) són obstacles importants per aconseguir un major encaix entre l’oferta i la demanda de treball.

L'Atur Institucional

L’atur institucional és el que sorgeix de les regulacions laborals que, com el salari mínim, impedeixen que empresaris i treballadors signin contractes de treball mútuament satisfactoris. També són atur institucional les descoordinacions existents entre el mercat laboral i el sistema educatiu quan, per exemple, els empresaris demanen unes determinades habilitats que l’educació formal no és capaç de proveir.

El tipus d’atur més greu és l’estructural i l’institucional.

La Crisi Financera: Un Procés

El procés que pot portar a una crisi financera sovint s'inicia amb:

1. Baix interès: Això significa que els empresaris inicien nous projectes.
2. Augment del preu del treball i els recursos naturals: El cost dels nous projectes supera el pressupost (p. ex., augment del preu del ciment, salaris).
3. Augment del preu dels béns de consum: Els treballadors deixen de produir-los per anar a treballar a la construcció. Conseqüència: disminució de l'oferta, augment de la demanda i pujada de preus superior a l'increment dels salaris.
4. Augment dels beneficis en empreses de consum: Els costos són baixos respecte als preus de venda. Tot i això, es retiren inversions de capital (els beneficis són inferiors comparats amb el sector en auge).
5. Disminució del poder adquisitiu dels salaris: El preu dels béns de consum augmenta més que els salaris. Conseqüència: les empreses substitueixen capital (K) per treball (L) (màquina per treballador), la qual cosa redueix la demanda de béns de capital. La indústria de béns de capital té pèrdues o beneficis baixos. El poder adquisitiu del treballador disminueix, provocant un empobriment.
6. Inversions financeres basades en deute, no en estalvi: Inversió en habitatges (béns no essencials) amb risc de no vendre's. Conseqüència: els bancs pugen els interessos. Com que els habitatges no es venen, els preus baixen i els crèdits no es poden tornar.