Tipus de documental: expositiu, observacional, interactiu i més

Documental: definició i característiques

Neix com a reacció crítica al cinema de ficció, al qual s'acusa d'allunyar-se de la realitat. El documental són imatges reals, sense planificació ni actuació (depèn de la modalitat). Es tracta de fer un producte que reconstrueixi algun fet que ha passat, partint i utilitzant elements de la realitat. La matèria amb què treballa el documental prové directament de la realitat, a diferència de l'audiovisual de ficció que recrea aquesta realitat. La feina del càmera és atrapar aquesta realitat, tal com s'esdevé.

Documental expositiu

Documental expositiu: explica una realitat amb un punt de vista clar i organitzat a través d'un discurs narratiu. És el tipus "clàssic". L'objectiu és crear una visió argumentada d'un tema, explicant les causes i efectes d'un fet real.

El text dirigeix directament l'espectador, habitualment amb veu en off. El narrador guia el relat i les imatges reforcen allò que s'explica. El muntatge juxtaposat busca la continuïtat retòrica o argumental, més que la continuïtat temporal o espacial (prioritat al missatge). La música en off té una funció emocional i dramatitza. Les entrevistes serveixen per justificar allò al qual fa referència la veu del narrador, aportar proves i donar suport. La intenció és donar una visió ordenada del món.

Exemples: Roig i Negre (aproximació crítica a la història de l'anarquisme en temps de guerra). 20 entrevistes i 35 arxius consultats. Combina testimonis, autoritats i imatges d'arxiu. Música dramàtica. Muntatge juxtaposat: connexions ideològiques.

Documental observacional

Documental observacional: cedeix el protagonisme als esdeveniments espontanis. Cinema de la realitat en temps real. El documentalista d'observació espera, amb la seva càmera, que es desenvolupi una crisi o que succeeixin esdeveniments rellevants.

No hi ha narració ni música externa; predominen els plans llargs i el so ambient. Els actors socials es comuniquen entre ells en comptes de parlar a càmera. És una forma gràfica de presentació en "temps present".

En comptes de centrar-se en la solució d'un problema, aquesta modalitat gira al voltant de la descripció del quotidià. És una eina etnogràfica. "La vida és així, no?". Retrata el quotidià tal com és, sense interpretacions externes. El muntatge té la funció de mantenir la continuïtat espacial i temporal.

Exemples: Primary (Robert Drew) i Les tres germanes del Yunnan (Wang Bing).

S'hi revela una estructura «de dins cap a fora»: de l'espai íntim de les nenes fins a l'entorn social i econòmic més ampli.

Compilation film

Compilation film: film fet a partir de material d'arxiu o ja existent, reorganitzat per donar-li un nou sentit.

Fragments de pel·lícules d'època, cartes, diaris... Veus en off que llegeixen texts originals. Muntatge associatiu o temàtic. Música antiga.

Exemple: Darkest Hour (BBC).

Documental interactiu

Documental interactiu: és una forma de documental que permet la participació activa de l'espectador. Hi ha predomini de diverses formes de monòleg, diàleg i entrevista. Imatges de testimoni o d'intercanvi verbal i de demostració. Hi predominen la sensació de presència i la parcialitat.

Funció del muntatge: reflectir la interacció i mostrar les tensions entre paraula i imatge.

Exemples: Chronique d’un été, Shoah, Un vivant qui passe, El fill de Saül.

El testimoni importa per les emocions recordades (Svetlana Aleksiévitx).

Shoah i el valor del testimoni

Shoah: la veu dels testimonis preval sobre la imatge. Hi ha entrevistes a supervivents (sempre jueus), als habitants de la zona (polonesos) i als executors (alemanys). La veu dels testimonis predomina per damunt de les imatges.

Didi-Huberman: valor i límit de la imatge davant l'horror ("Images malgré tout").

True crime

True crime: gènere literari i cinematogràfic de no ficció en què l'autor examina un crim real i detalla les accions de persones reals. Documental més influent: The Thin Blue Line, d'Errol Morris (1988).