Tipus d'Oracions i Ordre de Constituents en Català

Tipus d’oracions segons la modalitat

• Asseveratives

  Expressen una simple transmissió d’informació. Habitualment, el verb es troba en indicatiu. Les asseveratives negatives porten uns marcadors de modalitat que canvien el valor de veritat de l’oració.

• Interrogatives

  Les anomenades preguntes totals demanen una resposta com sí/no, i les parcials exigeixen una resposta que es correspongui amb el constituent interrogat. És en aquestes on el constituent objecte d’interrogació –en forma de pronom interrogatiu o d’adjectiu interrogatiu i sintagma– es desplaça a posició tema i hi arrossega el verb i els seus complements subcategoritzats (De quin color heu pintat finalment la casa?). Així, el subjecte es veu desplaçat darrere el sintagma verbal i seguit només de complements opcionals. En les preguntes totals, el subjecte va o ben bé al principi o totalment al final de l’oració (S’ha acabat casant amb en Salvador, la teva cosina? / La teva cosina, s’ha acabat casant amb en Salvador?). L’entonació de les preguntes totals introduïdes per que àton varia lleugerament de la de les que no hi van.

• Imperatives

  Impliquen un ordre, per això el verb va en imperatiu i no té un subjecte explícit. El sintagma nominal que sovint les encapçala és un vocatiu (Carmeta, el sopar s’està cremant!). Si el vocatiu –que mai no pot portar determinant– conté un possessiu, anirà postposat (Amor meu, no diguis això! / *El meu amor, no diguis això!).

• Exclamatives

  En aquestes oracions, el constituent destacat amb un quantificador (que, quin, quina) es desplaça a l’inici de l’oració i deixa un que àton com a traça en el lloc que ocupava (que content que estic / *que content estic). Si hi apareix el subjecte, és també en posició final, ja que el predicat es deixa arrossegar pels elements desplaçats (que content que sembla en Lluís / *que content que en Lluís sembla).

• Contrastives

  Tenen una entonació específica: la col·locació en posició de Tema el constituent que l’interlocutor ha malentès.

• Optatives

  Expressen un desig del parlant (Tant de bo es perdés). Porten el verb en subjuntiu i van introduïdes per la conjunció que o per locucions adverbials.

Casos especials

• Amb la pregunta retòrica el parlant demana una confirmació de forma explícita/implícita, però no una informació (Que potser no us hem fet prou cas?).
• Les preguntes eco tenen l’element interrogatiu al final de l’oració. Sempre expressen estranyesa davant una informació ja rebuda (En Lluís ha comprat què?).
• Igual com les anteriors, les preguntes de rèplica també comporten estranyesa sobre una informació acabada de rebre, però la seva estructura és molt més lineal.

L’ordre dels constituents dins l’oració

La informació que el parlant suposa coneguda pel seu interlocutor és tema, mentre que la que es considera transmesa per primer cop és rema. Aquesta distinció sovint no permet una separació clara perquè tota la informació continguda a l’oració es presenta com a nova (Hi havia una vegada un rei que tenia el nas vermell). Habitualment, els últims constituents que arriben a l’oient són els més rellevants. Les oracions declaratives són les que transmeten una informació més neutra i compleixen de forma més regular la citada progressió tema-rema, corresponent el tema al subjecte i el rema al predicat. Tanmateix, un constituent desplaçat al final de l’oració passa a interpretar-se com a remàtic (Ho he dit jo) i si passa al principi es valora com a temàtic (aquells llibres, només els consulten els entesos).

La rematització

• La utilització de la passiva reflexiva o dels verbs ergatius no comporta rematització del subjecte, ja que l’ordre natural d’aquestes formes és amb el subjecte postposat: S’ha estavellat un avió / Ja han arribat els nostres cosins d’Amèrica.
• Si s’altera l’ordre natural CD+CI, el CD queda rematitzat: Han donat a la Maria les gràcies.

La tematització

• La passiva és un mecanisme de tematització: El lladre ha estat finalment detingut.
• La dislocació d'un complement verbal a l'esquerra comporta una tematització que connecta amb els coneixements previs dels interlocutors i es reprèn mitjançant un pronom feble amb la mateixa funció sintàctica: Aquells llibres, només els consulten els entesos.

Efectes de la tematització

• El subjecte en català es pot elidir si és temàtic, no si és remàtic: Qui vindrà demà? En Pere vindrà segur *Vindrà segur
• Així, l'elisió d'un constituent es pot fer si és temàtic: L’examen d’en Pep i el d’en Jesús.
• L'aparició d'un pronom feble en el discurs va supeditada al seu valor temàtic: Ja hem discutit sobre l’ajornament de l’examen i no penso parlar-ne més.
• Els sintagmes nominals introduïts per un quantificador o sense determinant poden no tenir un nucli realitzat lèxicament, i aquesta elisió correspondrà sempre obligatòriament a un element temàtic: Han comprat dues pomes vermelles i dues de grogues.