Tipus de Resistencia: Aeròbica i Anaeròbica

Clasificado en Deporte y Educación Física

Escrito el en catalán con un tamaño de 3,55 KB

Tipus de resistència: Resistència aeròbica: s'anomena així perquè l'organisme fa servir l'oxigen i la glucosa, o també àcids grassos en les reaccions per obtenir ATP. Es diu que durant els esforços aeròbics existeix un equilibri entre despeses i aports energètics, perquè com la durada de l'esforç és llarga i la intensitat no massa elevada, l'organisme pot subministrar ATP suficient per realitzar-ho. Resistència anaeròbica: l'organisme no fa servir ATP, això és perquè es necessita energia per a realitzar l'esforç de manera molt ràpida i les reaccions que fan servir oxigen són més lentes. Com els esforços són curts i la intensitat elevada, l'organisme treballa en desequilibri entre despeses i aports energètics. Tipus de resistència anaeròbica: -Làctica: les reaccions per obtenir ATP s'acaben quan l'àcid làctic, producte de desfet en les reaccions d'obtenció d'energia de la glucosa, s'acumula a la sang produint la disminució de la intensitat. -Alàctica: les reaccions per obtenir ATP s'esgoten quan s'acaben les reserves d'ATP i de la fosfocreatina lliure, per tant, l'organisme deixa de mantenir la intensitat de l'exercici. Beneficis que comporta el treball aeròbic: Efectes fisiològics:

  • Augment del volum cardíac.
  • Enfortiment del sistema cardiovascular i millora de la seva proporció.
  • Disminució de la freqüència cardíaca.
  • Millora l'increment de la capil·larització en els músculs.
  • El sistema respiratori també millora la seva capacitat pulmonar.
  • Activació del funcionament dels òrgans de desintoxicació: ronyons, pell, pulmons i fetge.

Efectes psicològics: amb els treballs s'adquireix més predisposició per la tolerància al dolor i al patiment gràcies als treballs i esforços de llarga durada de temps. Factors condicionants de la resistència: Consum màxim d'oxigen (VO2 max): podem definir-lo com el resultat dels processos d'adaptació, transport, difusió i utilització d'oxigen inspirat a nivell de les fibres musculars. Així doncs, el VO2 max determina la màxima potència aeròbica de la persona, aquesta ve condicionada també per factors genètics. Quasi sempre, l'augment del valor del consum d'oxigen significa una pujada notable en les proves de resistència i una millora en els nivells de recuperació, es pot expressar en 2 valors: -Valor absolut: s'estableix per la quantitat d'oxigen utilitzat i es dóna per unitats de temps (litres/minut). En esportistes que han treballat molt la resistència i que són corpulents poden arribar a sobrepassar els 6 litres/minut. -Valor relatiu: indica el consum d'oxigen en relació al pes corporal i és el valor que indica realment la millora de la resistència aeròbica. S'expressa en ml/kg per minut. Deute d'oxigen (steady state): el dèficit d'oxigen es produeix a l'inici de cada esforç, ja que davant de treballs intensos, l'aparell cardiovascular i l'aparell cardiorespiratori no poden cobrir les necessitats metabòliques dels músculs, fins i tot quan la càrrega és mitjana o baixa es produeix aquest dèficit d'oxigen i no s'equilibra passat entre 2 i 4 minuts. Síntomes: manteniment de la freqüència cardíaca, manteniment dels valors respiratoris i manteniment d'aquestes condicions durant un treball de resistència prolongat en el temps.

Entradas relacionadas: