Tipus de Saber i Mètodes Filosòfics

Què és el saber?

El saber és un contacte amb la realitat, amb l'objectiu de distingir-la i entendre-la. També diem que el saber es relaciona amb sistematitzar allò que sabem, poder donar raó del que sabem davant dels altres.

• Saber comú o ordinari: experiència de la vida quotidiana.
• Saber científic: investiga perquè els fets són d'una manera o una altra; es caracteritza per ser sistemàtic, rigorós i crític. La principal manera que va permetre diferenciar el saber científic del filosòfic va ser la ciència moderna i les matemàtiques.
• Saber tècnic: saber com fer certes activitats, persegueix el control i el domini del món. Està lligat al saber científic, ja que aquest planteja reptes a la ciència i a nous descobriments, i la ciència no seria possible sense la tècnica.
• Saber filosòfic: conjunt de perspectives des de les quals els pensadors que han existit al llarg de la història han mirat d'aprendre la realitat. Filosofar és pensar, utilitzar la raó per argumentar de manera crítica per entendre la realitat i la raó.
• Saber artístic: explicar a la seva manera l'experiència de la vida. Totes les arts necessiten un saber fer per produir aquests objectes tan especials.
• Saber religiós: tracta sobre allò sagrat o allò diví, creences religioses que han sorgit de vivències amb la fe, que es coneixen amb el nom d'experiències religioses.

L'evolució de la ciència

Eren coneixements amb pretensions d'universalitat, necessitat, immutabilitat, eternitat. La ciència canvia en el Renaixement quan es produeix la revolució científica, perquè algunes ciències creen les seves pròpies restrictives, llavors es diferencien les ciències de la filosofia: dues principals diferències són l'experimentació i l'aplicació de les matemàtiques.

És ciència la filosofia?

Podem dir que sí, si entenem per ciència un saber rigorós, capaç d'oferir l'estructura fonamental de la realitat. Però si parlem de ciència moderna, qualsevol enunciat científic ha de formar part d'un saber rigorós i ha d'estar verificat o negat amb experiments, cosa que no passa amb la filosofia.

Tipus de ciències

Mètodes de les ciències formals

No es refereixen a fets de l'experiència, sinó a la forma dels raonaments. Es regeixen per la seva pròpia coherència interna i alhora tenen gran aplicació. Els dos tipus de demostració més freqüents en les ciències són la deducció i la inducció. S'entén per deducció el procés de raonament que permet derivar d'una o de diverses proposicions donades, anomenades premisses, una altra que és la conseqüència lògica necessària que s'anomena conclusió. Un exemple de sistema deductiu són els escacs.

Mètodes de les ciències naturals

S'han servit de la demostració inductiva. S'entén per inducció un tipus de raonament en el qual s'obté una conclusió general a partir d'una sèrie de casos singulars coneguts per experiències. Hi ha dos tipus d'inducció:

• Hipoteticodeductiu: s'estructura en tres nivells:
• Els enunciats protocol·laris: expressen fenòmens del món susceptibles de ser constatats empíricament.

Mètode de les ciències socials

És la realitat social, la que planteja una relació peculiar entre subjecte i objecte del coneixement: el subjecte forma part de l'objecte d'estudi. Característiques:

Mythos i Logos

Mythos fa referència a narracions fantàstiques que intenten explicar l'origen i la regularitat del cosmos recorrent a forces sobrehumanes, com déus o poders còsmics personificats. Logos és un instrument d'indagació de la veritat, de debat i deliberació pública, oberta a tots els ciutadans, que intenta convèncer raonant i fomentant la capacitat crítica.

• L'admiració: sorpresa, es produeix davant d'un món enigmàtic, que planteja tota mena d'interrogants.
• Dubte: consciència de no saber i la necessitat de coneixement, és l'altre element que mou l'ésser humà a filosofar.

Filosofar com a cerca de la veritat

Es caracteritza per ser un amor a la saviesa, l'admiració que impulsa a filosofar va unida a la consciència de la ignorància. El filòsof és un individu entre el savi i l'ignorant, entre el que ja posseeix el saber i per això no el busca, i el que fins a tal punt està mancat de saber que ni tan sols sap que el troba a faltar.

La filosofia com a cerca de la felicitat

Molt aviat els filòsofs van començar a interessar-se pel saber, no només per afany de saber, sinó també per tal de descobrir com ser feliços. La gran pregunta és què hem de fer per ser-ho, individualment i col·lectivament.

Mètodes filosòfics

Són per respondre les preguntes, i de la manera que ho fan (sense experiments).

Mètode empiricoracional

Origen: Aristòtil. Parteix del fet que comptem amb dues fonts de coneixement, els sentits i l'enteniment, per mitjà dels quals accedim a dos nivells de la realitat: el sensible i l'intel·ligible. El primer nivell de la realitat està format per les dades que ens donen els sentits. El segon nivell de la realitat és el de les coses i el que fa que siguin. L'enteniment capta quelcom permanent, quelcom que no canvia i que actua com a suport de tots els canvis que experimenta una cosa. S'anomena així perquè comença amb l'experiència física del canvi, del moviment, i acaba a les elaboracions de l'enteniment. Pretén conèixer el que és comú, universal i necessari a tots els éssers, l'ésser com a ésser.

Mètode empíric

Separa les dues fonts del coneixement que el mètode empiricoracional considera necessàries: experiència i raó. La raó és la font adequada per elaborar les ciències formals com la lògica i les matemàtiques, perquè les afirmacions d'aquestes ciències són veritats de raó; podem descobrir la veritat i la falsedat sense necessitat d'anar a l'experiència. Aquestes veritats no augmenten el coneixement. Les ciències formals estan compostes d'enunciats la veritat dels quals només pot comprovar l'experiència. Aquestes proporcionen veritats de fet, que sí que augmenten el coneixement.

• Què puc saber? És la pregunta per les meves possibilitats de conèixer.
• Què he de fer? És la pregunta per com he d'orientar la meva acció.
• Què m'és permès esperar? És la pregunta per quin serà el futur dels que actuïn bé.

Es resumeixen en una altra: què és l'home?

Mètode analiticolingüístic

Mètode de l'anomenada filosofia de l'anàlisi del llenguatge.

• L'anàlisi de l'ús del llenguatge, propi d'una lògica informal i pragmàtica.
• Jocs lingüístics i maneres diferents d'utilitzar el llenguatge.

Necessiten ser compreses i interpretades perquè tinguin un sentit. Les ciències socials no es poden limitar a explicar un fenomen natural, sinó que han d'intentar comprendre i interpretar el sentit d'aquestes accions.

La filosofia teòrica

S'ocupa del coneixement de la realitat. Hi pertanyen la metafísica, que en la seva pretensió de comprendre l'estructura de la realitat requereix de l'ontologia, la gnoseologia o teoria del coneixement. També s'inclouen reflexions teòriques sobre àmbits de la realitat més específics.

La filosofia pràctica

S'ocupa de l'acció. Dilucida sobre el que ens convé triar, orientant l'acció humana mitjançant l'ètica, la filosofia política, la filosofia del dret, la filosofia de l'economia, l'estètica i la filosofia de la religió.