Tomàs d'Aquino i l'Escolàstica: Filosofia i Teologia al Segle XIII

L'Apogeu de l'Escolàstica: Tomàs d'Aquino al Segle XIII

Aportacions Filosòfiques de Tomàs d'Aquino

Sant Tomàs d'Aquino va realitzar una important sistematització filosòfica del dogma cristià, marcant un punt culminant en el pensament escolàstic del segle XIII. Les seves contribucions abasten diverses àrees:

• En Teologia

  Sant Tomàs duu a terme una important sistematització filosòfica del dogma cristià.

• En Metafísica

  Distingeix entre essència i existència, un concepte clau en la seva filosofia.

• En Teoria del Coneixement

  Sant Tomàs assenyala els límits de la raó. Per exemple, la raó no pot penetrar en els motius que impulsaren Déu a la creació del món, ni tampoc pot conèixer de forma perfecta la naturalesa i atributs de Déu.

• En Antropologia

  Sant Tomàs compatibilitza la unió substancial entre cos i ànima amb l'afirmació de la immortalitat d'aquesta.

• En Ètica i Política

  Sant Tomàs supera les coordenades finites de l'ètica i la política aristotèliques, gràcies a la consideració de la dimensió sobrenatural de l'ésser humà. Afirma que l'Estat és quelcom natural i que la llei humana ha de ser conforme a la llei natural.

Context Històric i Intel·lectual: Les Universitats i Corrents de Pensament

Les Universitats

A principis del segle XIII, les escoles catedralícies i monacals deixen pas a l'establiment de les universitats. La més famosa és la Universitat de París, que es converteix en el baluard de l'ortodòxia catòlica.

Corrents de Pensament

En aquest període, existeixen diversos corrents de pensament:

• Agustinisme

  Representa l'ortodòxia de l'època. Tracta de salvar el dogma cristià davant l'avanç progressiu d'una doctrina que presenta un perfil pagà: l'aristotelisme. De Sant Bonaventura cal esmentar la superioritat que atorga a la fe sobre la raó i el seu voluntarisme.

• Aristotelisme

  L'Església contempla amb recel les obres d'Aristòtil per contenir elements incompatibles amb l'ortodòxia catòlica. La conciliació de la filosofia d'Aristòtil amb les exigències del dogma és iniciada per Albert Magne i completada per Sant Tomàs d'Aquino.

El Pensament de Tomàs d'Aquino en Detall

Raó i Fe

Raó i fe, filosofia i teologia, tenen mètodes i objectes diferents, però no són incompatibles. Hi ha veritats que poden ser assolibles per la raó, mentre que d'altres només ho són per la fe. Tomàs d'Aquino veu en el sistema d'Aristòtil el sistema filosòfic més adequat per a la sistematització del dogma, si bé introdueix reformes en el pensament d'Aristòtil quan aquest presenta incompatibilitats amb la revelació.

Metafísica: La Distinció entre Essència i Existència

La distinció entre essència i existència és la clau del pensament de Sant Tomàs i suposa una reforma al pensament d'Aristòtil, reforma que és necessària per a les exigències del dogma cristià.

• En els éssers materials, l'essència és el conjunt de matèria i forma.
• En els éssers immaterials, l'essència és només la forma.
• El que fa que uns i altres siguin reals és l'existència.
• Essència i existència estan en relació d'acte i potència.
• Només en Déu s'identifiquen l'essència i l'existència.
• En els éssers contingents (materials i immaterials), el pas de la potència a l'acte és obra de Déu, l'ésser necessari.
• Els éssers contingents i l'ésser necessari són, tots dos, éssers, però en proporció diferent (analogia).

Déu: La Demostració de la seva Existència

Té sentit procedir a la demostració de l'existència de Déu, ja que aquesta no és immediatament evident. Tomàs d'Aquino desqualifica qualsevol prova a priori de l'existència de Déu. L'únic camí és la demostració a posteriori, és a dir, a partir de les coses sensibles. Rebutja l'argument ontològic de Sant Anselm, ja que suposa un pas il·legítim de l'àmbit ideal a l'àmbit real. Desenvolupa mitjançant cinc vies la demostració a posteriori de l'existència de Déu.