Tomàs d'Aquino i Guillem d'Ockham: Filosofia Medieval

Tomàs d'Aquino

Tomàs d'Aquino (1225-1274) fou un gran estudiós que es va dedicar exclusivament a la tasca docent i a escriure.

Pensament Filosòfic

La relació entre fe i raó és una qüestió primordial durant tota l'Edat Mitjana. Davant la qüestió de la relació fe-raó, Tomàs d'Aquino cerca un equilibri i una conciliació entre ambdues que es fonamenta en els següents principis:

• Distinció neta entre raó i fe: la raó és una facultat natural de l'ésser humà, la fe és un do sobrenatural atorgat per la gràcia divina.
• No pot haver-hi cap raó que contradigui les veritats revelades: si un raonament entra en contradicció amb aquestes, és per definició fals.
• Hi ha tres tipus de veritats: veritats naturals, preàmbuls de la fe i veritats revelades.

Cal assenyalar la importància de l'espai reservat a la raó natural. La introducció de l'aristotelisme és la causa fonamental perquè es considerin per se importants ciències com la física. Els preàmbuls de la fe seran l'àmbit natural de la metafísica.

Assimilació de l'Aristotelisme

Adopta molts principis aristotèlics, es tracta d'una recepció crítica d'Aristòtil. Assimila d'Aristòtil les estructures fonamentals de l'ésser. Tomàs d'Aquino fa una aportació original introduint la distinció entre essència i existència: les essències són eternes, però quant a l'existència s'han de considerar dos tipus (l'existència de Déu és necessària / l'existència del món i de tot ésser creat és contingent).

Déu

Tomàs d'Aquino adopta tant la teologia negativa com la via de l'eminència. Podem conèixer la seva existència mitjançant la raó natural. Les cinc vies són arguments de la raó natural expressats per altres teòlegs i filòsofs que demostren l'existència de Déu i que, per tant, coincideixen amb el dogma. Són les següents:

1. Déu, causa del moviment del món.
2. Déu, causa de totes les causes.
3. Déu, causa de l'existència d'altres.
4. Déu, ésser més perfecte.
5. Déu, causa de l'ordre del món.

Guillem d'Ockham

Guillem d'Ockham (c. 1285-1347) és escocès i té un pensament filosòfic britànic, empirisme i rebuig envers la metafísica.

Pensament Filosòfic

Desconfia de l'esforç sintètic entre fe i raó (filosofia i religió) que ha caracteritzat la teologia medieval des de la patrística. Defensa una separació radical entre els coneixements filosòfics i els de la religió. De fet, està qüestionant la pròpia teologia des del moment que afirma que no té cap sentit considerar racionalment els continguts propis de la fe. Tot plegat comporta el que es coneix com a via modernorum, és a dir, constitueix les bases d'una nova filosofia que significa un trencament tant amb l'escolàstica com amb la filosofia clàssica.

Crítica a la Metafísica

Per a Ockham, la raó humana només coneix a través dels sentits i, per tant, no hi ha lloc per a entitats metafísiques.

• Tot el que existeix és singular.
• No accepta entitats que expliquin el món físic.
• La substància és un substrat desconegut de les qualitats manifestades a l'experiència.
• No es pot demostrar racionalment ni l'existència de Déu ni els seus atributs, ni tampoc es pot demostrar racionalment l'existència de l'ànima.

Concepció de Déu: té una concepció voluntarista, pot desitjar el que vulgui i fer el que vol. És omnipotent. Déu és pura voluntat i així va crear el món. Déu és incomprensible, no es pot conèixer i no té sentit una ciència sobre Déu.

Concepció del món: no es pot saber la raó de la seva creació a partir de principis racionals. La contingència del món és absoluta, no té perquè tenir sentit, potser és un caprici de Déu.

Epistemologia: tot el que existeix és singular, el coneixement s'adquireix a través dels sentits, el coneixement no és innat sinó adquirit. No accepta cap tipus de predeterminació racional. És nominalista. Introdueix la navalla d'Ockham (simplificar al màxim les explicacions; de dues explicacions amb la mateixa conclusió i que siguin coherents, la més vàlida serà la més senzilla).