Torre Eiffel: descripció, estil i influències

Descripció formal

La Torre Eiffel és una enorme estructura metàl·lica feta amb més de 18.000 peces de ferro encreuades i subjectes amb més de 2,5 milions de cargols, que s’aixeca fins a una alçada de 324 m; d’aquests, els 24 últims metres corresponen a l’antena de ràdio que s’hi va afegir.

La forma piramidal de la torre, dividida en quatre parts separades per tres plataformes, potencia la sensació de verticalitat.

El primer bloc arriba fins a una alçada de 57 m i fa funcions de base.

Aquesta estructura de planta rectangular la formen quatre grans pilars inclinats que descansen damunt de vuit gats hidràulics cadascun i que estan units per mitjà de quatre arcs.

Damunt d’aquesta planta rectangular s’aixequen unes altres quatre potes amb una lleugera inclinació cap endins, fins a una alçada de 115 m, on hi ha una segona plataforma. Més amunt, la curvatura iniciada al tram inferior fa que els pilars es trobin i que arribin fins a un mirador situat a 274 m d’alçada.

Els quatre costats són idèntics. Aquesta característica, que respon a una clara necessitat d’estabilitat de l’estructura, va ser vista conceptualment com un prototipus de simetria.

Al seu interior hi ha escales i ascensors que permeten l’ascens i descens dels visitants, així com també restaurants, magatzems i botigues, i fins i tot un museu, situat a les dues plataformes inferiors.

La Torre Eiffel és el monument més alt de París i es divisa des de qualsevol lloc de la ciutat. La seva ubicació a prop del riu, a l’ampli parc dels Champs de Mars, li permet disposar d’una proporcionalitat i una integració urbanística excel·lents, malgrat que en un primer moment va ser molt criticada.

Característiques d’estil

Nova concepció arquitectònica, amb protagonisme del vidre i el ferro, un material de gran resistència que permet construir grans bigues per cobrir espais molt amplis.

Nou llenguatge arquitectònic.

Models i influències

Durant la Revolució Industrial, el ferro i el vidre van començar a utilitzar-se com a materials arquitectònics i això va afavorir la construcció d’edificis amb grans espais interiors (estacions de ferrocarril, mercats, biblioteques), com el Crystal Palace de Joseph Paxton. L’ús d’aquests materials també va permetre edificar ponts i viaductes molt agosarats. Aquesta novetat va ser majoritàriament impulsada pels enginyers, mentre que els arquitectes construïen edificis seguint els models del passat.

En aquest context, la Torre Eiffel és el paradigma del futur de l’arquitectura basada en l’enginyeria, en contraposició a la mirada inerta de l’arquitectura historicista envers el passat.

Anàlisi conceptual

La segona Revolució Industrial va facilitar el fet que a mitjan segle XIX s’organitzessin, a diferents ciutats del món, exposicions en què es mostraven els grans avenços de la invenció tecnològica i industrial.

La Torre Eiffel va ser concebuda amb l’objectiu de ser el símbol de l’Exposició Universal de París, celebrada l’any 1889 en commemoració del centenari de la Revolució Francesa.

En l’època, la Torre Eiffel no va tenir gaire acceptació. Malgrat tot, ha esdevingut actualment el símbol de París i fins i tot de França.

Uns anys abans, a la ciutat de Barcelona, Eiffel havia presentat la seva proposta per a l’organització de l’Exposició Universal del 1888. El seu projecte no va ser acceptat i es va preferir la construcció d’un arc de triomf, obra de l’arquitecte català Josep Vilaseca.