La Torre Eiffel i el Modernisme: Un Viatge a través de l'Arquitectura

Torre Eiffel
Au: Alexandre Gustave Eiffel
Cr: 1887-1889
Es: Arq de ferro
Mat: Ferro forjat
Tip: Monument commemoratiu
Sisconstructiu: Noves tècniques i materials industrials
Loc: Champ de Mars, París.

La Torre Eiffel va ser construïda per a l'Exposició Universal que se celebrà en París l’any 1889, i es va convertir en el símbol d’aquesta exposició, servint com a arc d’entrada a la fira. L’exposició va cobrir una extensió de 96 hectàrees, incloent el camp de Mart i altres zones de París, i hi van participar 35 països. Des de 1883, dos enginyers de l’empresa Eiffel idearen una torre metàl·lica, idea de la qual s’apropià Eiffel. Primer va proposar la idea a l’ajuntament de Barcelona, però aquest la rebutjà. Llavors Eiffel va buscar publicitat i contactes a França per aconseguir que li aprovessin el projecte, i la construcció va començar l’any 1887. El 14 de juliol de 1888 s’havia aixecat el segon pis, i al març de 1889 es va acabar el tercer. En 26 mesos es va aixecar la torre més alta del món. Està construïda bàsicament amb ferro forjat. El trobem repartit en 18.000 peces i 2.500.000 reblons, que s’encarreguen de mantenir les 10.100 tones que pesa ben fermes. Entre els quatre grans pilars que formen la base hi trobem quatre arcs que s’hi recolzen. L’entramat de les bigues va ser pensat per donar-li estabilitat davant dels forts cops de vent. Tot i pesar més de 10 mil tones, sembla lleugera. El conjunt està dotat d’una perfecta simetria vertical, i podem dividir-lo en tres pisos. En el primer és on s’hi troben els quatre pilars, que a mesura que l’estructura puja cap amunt, es van corbant més a l’interior, donant la forma de paràbola que caracteritza la torre i li proporciona una major sensació de verticalitat. Va ser la construcció més alta del món fins l’any 1930, quan l’edifici Chrysler li arravatà el podi.

Estil: L’arquitectura del ferro està lligada amb la revolució arquitectònica que va tenir lloc al segle XIX, fruit dels nous materials (ferro, acer...) que va proporcionar la Revolució Industrial. Els “portadors” d’aquest estil eren els enginyers, que confiaven en les noves tecnologies i les veien perfectament aplicables al camp de l’arquitectura. Mentrestant, la majoria d’arquitectes es va oposar al moviment, ja que seguien apostant pels materials tradicionals. La seva funció inicial va ser senzillament la d’exercir d’arc d’entrada a l’Exposició Universal de París. L’edifici volia representar el progrés i la modernitat que s’estaven donant a l’època.

Magatzems Carson, Pirie, Scott
Au: Louis Sullivan
Cr: 1899-1901
Loc: Chicago, EUA
Lligat a la revolució industrial. Al 1871 hi va haver un gran incendi al centre de Chicago, això va fer que s’especulés amb els petits terrenys del sòl, cosa que va portar a construir gratacels per poder encabir tota la gent que hi volia viure. La solució va ser construir gratacels, cosa que era possible gràcies als nous materials i a les innovacions tècniques (estructures metàl·liques que feien d’element de suport). Això va fer que naixés l’escola de Chicago amb característiques pròpies per la reconstrucció, buscant edificis pràctics i prescindint de la decoració.

Mat: Ferro, formigó i vidre.
Sisconstructiu: Nous materials.
Elements de suport: Estructura metàl·lica de ferro i acer, a més de murs i pilars.
Elements suportats: Coberta plana de cada planta.
Espai exterior: Té dues parts diferenciades: la base (planta baixa i primer pis) que està formada per aparadors i grans finestrals emmarcats per motllures de ferro amb decoració floral, fulles d’acant, espirals... La resta de l’edifici consta d’una construcció cel·lular, mòduls formats per finestres horitzontals que es van repetint a la mateixa distància entre elles, molt poc separades. Són finestres apaisades i amb profunditat (finestra Chicago). La cantonada també repeteix el model formant una columna de finestres molt estretes, a baix de tot hi trobem l’entrada de l’edifici. Tot i ser un gratacel, com que hi predomina la línia horitzontal, no hi ha la sensació de verticalitat.

Espai interior: S’aconsegueixen plantes molt lliures al no tenir murs de càrrega, es poden distribuir molt lliurement, tenen molta llum.

Estil: Escola de Chicago. Neix amb l’incendi, tots els arquitectes tenen característiques semblants.

Característiques: Ús dels nous materials i les noves tècniques de la revolució industrial, ús del formigó, importància de la funció a l’hora de dissenyar-lo, finestres horitzontals, importància de l’enginyeria, eliminació dels murs de càrrega interiors, gratacels lligats al desenvolupament de l’ascensor, supressió progressiva dels elements decoratius.

Antecedents: Es pot connectar amb el Modernisme pel que fa a la decoració de la base.

Influències: Altres arquitectes de l’escola de Chicago i deixebles seus com Le Corbusier i Frank Lloyd Wright. Es basaran sobretot en la importància de la funció.

Funció i significat
Funció: Grans magatzems, oficines i vivendes.

El Pensador
Au: Rodin
Cr: 1880-1900
Est: Impressió
Tip: Escultura exempta
Mat: Bronze
Loc: París

Ens situem a finals del segle XIX a França, segon imperi Napoleònic. París és la capital artística i cultural. La societat és industrialitzada, mostrant diferències entre les classes socials. Filosofia empirista com a base del pensament de l’època. En destaquem innovacions tècniques com l’aparició de la fotografia i els tubs de pintura. A més, hi ha una nova concepció de l’artista en aquest context: trenca cànons, pinta el que vol... Aquesta obra pertany a l’Impressionisme, estil que intentava captar la llum a partir de la rugositat superficial i la multiplicació dels plans. Són obres que semblen inacabades.

Figura masculina nua asseguda sobre una roca amb actitud reflexiva, recolzant el cap sobre el braç dret, a la vegada que aquest està sobre el genoll esquerra. És una escultura exempta sedent, de bronze. No es fa amb la tècnica de la cera perduda però sí semblant.

Composició: És una composició tancada, ja que tendeix cap al centre. En un principi havia de ser unifacial, però després es va tornar multifacial quan va agafar importància per ella mateixa i no en conjunt d’una porta. És massissa i no està policromada. El tractament anatòmic està molt treballat. La musculatura està en tensió, marcada perquè el personatge està pensant i vol transmetre la tensió de la ment. Hi ha una desproporció a les mans, són més grans. L’escultura fa una S, molt sinuosa. Juga amb les línies corbes. No hi ha massa dinamisme, és una obra bastant estàtica. El personatge està assegut i el que li dóna vitalitat és la tensió dels músculs.

En un primer moment, la funció havia de ser decorativa (al Museu de les Arts Decoratives de París). Rodin va fer unes portes anomenades Portes de l’Infern com a commemoració de les portes del Paradís de Ghiberti. El Pensador era la personificació de Dante a l’obra, pensant en el que li esperava a l’arribar a l’infern, en el tràgic destí que li arribava a l’home. No es va acabar aquest projecte i llavors l’obra va agafar significat propi, convertint-se en una escultura exempta, com a símbol de l’home com a ésser racional que medita. La funció del segon significat és una funció decorativa, ornament.

Models: Estètica (desproporcions, treball anatòmic...) → Miquel Àngel
Posició dels personatges → Carpeaux
Ghiberti

Influències: Escultura modernista de finals del segle XIX i principis del segle XX.