La Tragèdia Grega: Orígens, Estructura i Mestres a Atenes

El Drama, Gènere Literari i Atenes

1. La Tragèdia

La tragèdia, el drama satíric i la comèdia. Atenes és el bressol del gènere dramàtic i és aquí també on es desenvolupa, gràcies a la protecció que els tirans grecs van donar a l'art i a la literatura. Pisístrat va ser qui va instaurar a Atenes el culte oficial del déu Dionís, implantant en honor seu les Grans Dionisíaques de primavera, on tenien lloc les representacions dramàtiques.

La tragèdia es va representar inicialment com a part ritual del culte. L'espectacle, però, va perdre el caràcter religiós i es va transformar en gènere literari a causa del seu caràcter social.

2. Orígens de la Tragèdia

Hi ha moltes teories. La més acceptada proposa uns orígens dionisíacs: un cant en honor de Dionís. L'epítet atribuït a Dionís implicava la gran participació dels cors en el seu culte. Per a aquest culte es va construir una orquestra (espai circular per a les danses) i al mig hi havia un altar per al déu. Al voltant de l'orquestra s'hi van construir les grades (primer de fusta i després de pedra). Darrere de l'orquestra es va construir una caseta de fusta on els actors es canviaven de roba. Així va anar evolucionant cap a una representació dramàtica.

Aristòtil deia que la tragèdia va sorgir dels que entonen el ditirambe. El ditirambe era el cant ritual de Dionís que Arió de Metimna va portar a categoria literària, donant-li la forma artística lírico-coral. Els devots de Dionís es disfressaven de bocs negres, ja que així era la seva aparició. El nom de la tragèdia derivaria de «cant dels bocs».

En incorporar el culte dels herois, el ditirambe dionisíac es va anar buidant del seu contingut religiós-ritual, donant pas a narracions sobre el profà, que és el que caracteritzaria la tragèdia. El gran mèrit va ser fer d'aquest cant coral un gènere literari en el qual es manifesta l'àmplia problemàtica de l'home en el terreny ètic, religiós i psicològic.

La Innovació de Tespis

L'element clau de la tragèdia és la introducció d'un personatge que dialoga amb el cor. Aquesta innovació de Tespis va consistir en la invenció del pròleg i del discurs. El següent pas va ser que el recitador parlés amb el cor. Tespis també va introduir la màscara i va donar al cor una figura humana. Pràtines va reformar el drama satíric i el va fer literari i dramàtic.

Èsquil, Sòfocles i Eurípides són els grans dramaturgs de l'època i els mestres de la tragèdia.

3. Estructura i Personatges d'una Tragèdia

Estructura

• Pròleg: Precedia l'entrada del cor, introduïa la representació i informava els espectadors dels fets anteriors. No era escènicament necessari; hi havia tragèdies que no en tenien.
• Pàrode: Cant d'entrada del cor, mentre anava a ocupar el seu lloc a l'orquestra.
• Episodi: Conjunt d'escenes situades entre dos estassims, on els actors dialogaven entre ells i amb el corifeu. Podien prendre diferents formes (resis, esticomítia i antílab).
• Estassims: Cants del cor que separaven un episodi d'un altre i que els cors realitzaven des de l'orquestra.
• Èxode: Sortida del cor al final de l'obra.

Personatges: Actors i Cor

El Cor

Format per 12 o 15 coreutes. Sòfocles va dividir el cor en dos semicors, cadascun dirigit per un corifeu, que era el representant del cor i parlava amb els actors en nom d'ell. El cor cantava durant els estassims o fins i tot enmig dels episodis i també en els diàlegs lírics.

Els Actors

Eren els que portaven el pes del drama. Hi havia 3 o més personatges, de manera que els actors representaven diferents papers. Les dones no podien participar; els papers femenins els executaven actors joves que feien una veu més fina. Els actors portaven vestidures de colors llampants, el rostre cobert per una màscara i calçaven d'una manera que els feia més alts.

4. Les Representacions Teatrals

Només es presentaven durant les festes Dionisíaques, on tots els poetes tràgics participaven amb una tetralogia (tres tragèdies i un drama satíric).

Organització i Concursos

L'Estat dirigia els concursos dramàtics. L'arcont seleccionava els poetes i assignava els coregues (ciutadà influent i amb diners que havia de pagar les despeses de tota l'actuació i que, per això, era considerat persona sagrada). Després de les representacions, un jurat compost per 10 ciutadans decidia quina era la millor tetralogia.

Quan acabava el concurs, es redactava un document oficial amb tots els participants. Aquests documents, anomenats didascàlies, eren dipositats als arxius de l'Estat i són la font de moltes de les nostres notícies sobre el teatre grec.

Funció Social

Les representacions tenien una funció educativa i d'entreteniment. El poeta tràgic ensenyava als ciutadans a lliurar-se de les passions dolentes, a defensar la llibertat i a venerar els déus i herois; és a dir, ensenyava a ser un bon ciutadà.

5. Els Grans Mestres de la Tragèdia Àtica

En el segle V a.C., la tragèdia àtica va gaudir d'una indiscutible hegemonia, que coincideix cronològicament i espiritualment amb el creixement, grandesa i caiguda de la pròpia Atenes. Passem d'una època amb pocs testimonis a l'època en què apareixen les obres i els autors que se'ns han conservat i que són considerats mestres de la literatura grega i exemple a seguir pels segles posteriors.

Èsquil (c. 525 – 456 a.C.)

Va lluitar a Marató i Salamina contra els perses. Va ser autor dramàtic i també actor. És considerat el creador de la tragèdia en sentit literari, ja que introduint un segon actor va fer el diàleg independent del cor i va possibilitar la veritable acció dramàtica, evolucionant des d'una tragèdia lírico-narrativa. Va escriure 90 obres, de les quals se n'han conservat només 7 de senceres (ex: Prometeu encadenat).

Sòfocles (c. 496 – 406 a.C.)

Pertanyia a una família atenesa i va rebre una bona educació. Tota la seva vida va estar lligada als esdeveniments i activitats de la polis. Va aconseguir moltes vegades la victòria amb les seves obres dramàtiques.

Innovacions de Sòfocles

• Introdueix un tercer actor, fent créixer l'acció.
• Introdueix modificacions escenogràfiques, donant més vivesa i color.
• Abandona la trilogia temàtica i escriu peces aïllades i independents.
• És un mestre en el dibuix de caràcters.

En totes les seves tragèdies destaca la figura aïllada, sola i abandonada del protagonista i el dolor de l'heroi sense solució (ex: Antígona i Èdip Rei).

Eurípides (c. 480 – 406 a.C.)

Sobre la seva vida en tenim poques dades. El seu caràcter inconformista i crític amb els aspectes tradicionals de la vida pública no va ser vist amb simpatia pels seus conciutadans i aviat va ser objecte de burles en la comèdia.

Ideologia i Innovacions d'Eurípides

• És realista, influenciat pel moviment sofístic (interès en l'home).
• Tracta amb esperit nou les històries del passat.
• El cor va perdent protagonisme i importància, convertint-se en una simple pausa lírica entre episodis.
• Els personatges han perdut el seu caràcter heroic i s'han convertit en homes de carn i ossos.
• Presenta la problemàtica de les passions i relacions dels éssers humans, amb una anàlisi aprofundida de la psicologia femenina.
• Utilitza escenes anomenades de reconeixement, acompanyades d'intriga, i la figura de l'esclau.
• Té una forta tendència al patetisme (catarsi).
• Tècnica del "deus ex machina" (l'heroi salvador).

Va escriure unes 92 obres, de les quals coneixem 61 títols i se'n conserven 17 de senceres (ex: Medea i Les Feníciques).