La transformació de l'agricultura a Espanya al segle XIX

La transformació de l'agricultura a Europa i Espanya

A tot Europa, l'agricultura es transforma mitjançant noves lleis sobre la propietat privada de la terra, millores tècniques (passant de la tracció animal a les segadores) i la introducció de nous cultius, com els fruiters.

La consolidació de la propietat a Espanya

A Espanya, es produeix la consolidació de la propietat privada a través de diverses mesures legislatives:

• Desamortitzacions: Expropiació i venda de terres de l'Església.
• Desvinculacions: Totes les terres passen a ser alienables (es poden vendre).
• Abolició de les jurisdiccions: S'elimina el dret dels nobles a dictar lleis de forma arbitrària.
• Abolició de la Mesta: S'elimina el dret de pastura dels ramaders sobre els camps cultivats. La Mesta era una organització de ramaders que, a partir d'aleshores, només podien circular per les canyades (camins ramaders).

Conseqüències de les reformes agràries

Com a conseqüència, totes les terres es poden comprar i vendre, però cal disposar de capital. Molts pagesos que vivien sota jurisdicció senyorial no tenien documents que demostressin la propietat de les seves terres; en canvi, els nobles sí que ho tenien controlat i se les van quedar.

El cas particular de Catalunya

Catalunya va ser l'únic lloc d'Europa on els pagesos estaven aliats amb la Corona, fet que va permetre l'èxit de la seva revolta contra els nobles. En l'àmbit successori, destaca la pervivència de les figures de l'hereu i la pubilla.

Tipus d'arrendaments de la terra

• Arrendaments a llarg termini:
  • Masoveria: Es lloguen terres i cases amb la condició de cuidar-les. A final d'any, el pagès lliura una part dels béns (generalment 1/3) al propietari.
  • Rabassa morta: Contracte específic per a vinyes que finalitza quan el cep mor.
• Arrendaments a curt termini:
  • Parceria: Similar a la masoveria, però el propietari pot fer fora el pagès quan vulgui.

Situació regional i estructura de la propietat

• Galícia: Tant nobles com llogaters fragmentaven les propietats entre tots els fills (minifundisme). La terra era cada cop més petita i difícil de millorar, cosa que provocava l'emigració cap a Madrid i Amèrica.
• País Basc i Catalunya: Zones més favorables per a la indústria amb contractes a llarg termini.
• Castella: Zones de blat i vinya amb propietaris mitjans que practiquen el monoconreu i contractes a curt termini.
• Andalusia occidental i Extremadura: Predomini dels latifundis (grans extensions de terra de més de 250 hectàrees). Els propietaris rics, sovint desinteressats en la millora de les terres, les llogaven a administradors que feien treballar els jornalers.

Com a resultat general, no augmenta ni la producció ni la productivitat en un país que cultiva principalment blat, vinya i olivera. Tot i això, milloren les tècniques amb la utilització del ferro i màquines accionades per animals.

Evolució demogràfica i migracions al segle XIX

Es defineixen els següents conceptes demogràfics:

• Taxa de natalitat: Nombre de nascuts per cada 1.000 habitants.
• Taxa de mortalitat: Nombre de morts per cada 1.000 habitants.
• Creixement vegetatiu: Diferència entre la taxa de natalitat i la de mortalitat.
• Creixement total: Suma del creixement vegetatiu i el saldo migratori.

Migracions transoceàniques

Al segle XIX, la gent emigra cap a Amèrica amb el vaixell de vapor. El 60% dels emigrants espanyols eren gallecs que es dirigien principalment a l'Argentina, l'Uruguai i Mèxic.