Transformació Social i Crisi del Franquisme (1960-1975)

Creixement Demogràfic i Canvis Socials (1960-1975)

L'augment de la població entre 1960 (30,4 milions) i 1975 (35,8 milions) va ser notable. Les causes principals van ser el descens de la mortalitat, sobretot infantil, i una natalitat elevada, afavorida per:

• La millora de les condicions de vida.
• La política natalista del franquisme.
• La falta de planificació familiar.

El «baby boom» va crear una població jove (27,8% menors de 15 anys) i va fer créixer l'esperança mitjana de vida (fins als 70 anys per a homes i 76 per a dones).

Els moviments de la població van incloure un èxode rural significatiu (1,3 milions cap a Europa: França, Alemanya, Suïssa o Bèlgica) i més de 4 milions cap a Madrid, Catalunya, País Basc i València. Aquests moviments van aguditzar els desequilibris demogràfics i econòmics previs. Mentre algunes àrees es despoblaven, Madrid, Barcelona, Bilbao, València i les seves perifèries es van saturar d'immigrants. La manca d'infraestructures, el barraquisme i els barris mal equipats van caracteritzar l'urbanisme d'aquells anys.

Aquests canvis van crear una societat capitalista industrialitzada. La reducció de la mà d'obra agrícola (del 50% al 21%) va permetre l'increment dels obrers industrials (del 24% al 38%) i del sector terciari (del 25% al 41%). Les classes mitjanes van incrementar el seu volum i es va consolidar la burgesia industrial. La societat espanyola es va convertir en una societat de consum.

La demanda d'educació –per accedir a treballs amb millor remuneració i cert estatus– va propiciar la Llei General d'Educació. Aquesta va incrementar la població escolaritzada, fent créixer les inversions de l'Estat al mateix temps que es reduïa l'analfabetisme.

La família extensa tradicional va anar sent substituïda per la família nuclear. Els joves van començar a viatjar a l'estranger, portant noves idees i comportaments. Les dones es van incorporar al sistema educatiu i al món del treball, canviant la seva condició de manera substancial. El sorgiment d'un nou moviment feminista és una mostra d'aquest canvi fonamental.

El Concili Vaticà II va afavorir els sectors liberals de l'Església, iniciant un cert distanciament del règim, en un context de secularització creixent i disminució de la seva influència social.

Tots aquests canvis van impulsar un nou tipus d'oposició que reclamava la democratització del règim, llibertats polítiques i sindicals, i una societat més oberta als nous moviments culturals europeus.

Reformisme Franquista i Immobilisme

El Govern dels Tecnòcrates

L'obertura a l'exterior, el desenvolupament econòmic i la transformació de la societat van dur a reformes que van emmascarar els aspectes més dictatorials del franquisme. L'ascens de Carrero Blanco va significar el predomini dels tecnòcrates com Ullastres o López Rodó, o joves falangistes reformistes com Manuel Fraga. El seu desarrollisme esperava consolidar el franquisme amb reformes legislatives i una millora del benestar social.

Les Reformes Clau

• Creació del Tribunal d'Ordre Públic (TOP) el 1963, després de l'execució de Julián Grimau.
• Llei de la Seguretat Social (1969), ampliant la cobertura social de l'Estat (assegurança de malaltia, vellesa, viduïtat) i construint un cert estat de benestar.
• Eleccions sindicals, que van permetre als sindicats clandestins un èxit notable.
• Flexibilització de la censura i més tolerància cultural.
• La Llei de Premsa de Fraga, la Llei de Llibertat Religiosa i la Llei de Representació Familiar.

El 1967, es va aprovar la Llei Orgànica de l'Estat (Todo está atado y bien atado). El 1969, Joan Carles de Borbó va ser designat successor. Aquest període va estar marcat pel conflicte entre tecnòcrates i falangistes, i el descart definitiu de Joan de Borbó com a possible successor.

En política exterior, el 1962, Espanya va sol·licitar l'ingrés a la CEE, però li va ser denegat pel caràcter no democràtic del règim. El 1970, va signar un acord preferencial, reduint els aranzels i afavorint les exportacions. Pel que fa a la descolonització, el 1956, es va iniciar amb la independència del Marroc. El 1968, Guinea Equatorial va obtenir la seva independència i l'any següent, Sidi Ifni.

L'escàndol Matesa va afeblir els tecnòcrates i els aperturistes. Els immobilistes van acusar la nova obertura informativa del desprestigi i els aperturistes de l'augment de la contestació social. Carrero Blanco va defensar la necessitat d'endurir el règim. Molts delictes van tornar a ser considerats rebel·lió militar, i l'estat d'excepció va esdevenir un recurs freqüent. El Consell de Guerra de Burgos (1970), amb petició de sis penes de mort per a militants d'ETA, va fer esclatar la contestació popular i les protestes internacionals. Es van aturar també la Llei d'Associacions Polítiques i la Llei Sindical, mentre s'enduria la Llei de Premsa.

Conflictivitat Social i Oposició Obrera

Des de 1960 fins al 1975, el nombre de conflictes laborals es va incrementar de manera considerable en zones amb tradició sindical i reivindicativa molt arrelada. Els conflictes laborals acabaven polititzant-se.

En la dècada de 1960 va sorgir un nou sindicalisme: CCOO (1964) i USO. La UGT mantenia certa activitat, mentre la CNT havia desaparegut. Les protestes d'estudiants van impulsar la creació de sindicats democràtics d'estudiants.

Els moviments veïnals, la dissidència a l'Església –amb les declaracions de l'abat de Montserrat i organitzacions com la JOC i l'HOAC– i a l'Exèrcit (amb la Unió Militar Democràtica) completen aquesta imatge d'oposició.

L'oposició política: El PCE, dirigit per Santiago Carrillo, era el que tenia major implantació (a través de CCOO, associacions de veïns, estudiants). El PSOE va celebrar l'any 1974 un Congrés a Suresnes, on va elegir una direcció integrada per líders com Felipe González. A l'extrema esquerra van sorgir el PCE-ML, el PCI i grups terroristes com el FRAP.

La Democràcia Cristiana (amb figures com Gil Robles i Ruiz Jiménez) va participar el 1962 al Congrés del Moviment Europeu (Contuberni de Munic), defensant una Espanya democràtica.

Dels moviments nacionalistes, es van revitalitzar ERC i PNV, mentre el 1974 es va crear CDC. Al País Basc, el 1959 es va formar ETA, que va propugnar la lluita armada a partir de 1968.

La Crisi Final de la Dictadura Franquista

El juny de 1973, Carrero Blanco va ser nomenat president del Govern. Era la persona que podia mantenir unides les famílies franquistes i assegurar la continuïtat del règim. El desembre, ETA el va assassinar. Des d'aleshores, la lluita entre els immobilistes (el búnquer: comandaments militars, vells falangistes i ultrafranquistes) i els oberturistes es va fer cada vegada més evident.

El gener, Carlos Arias Navarro pretenia unir els dos sectors al seu govern. El seu esperit del 12 de Febrer, en el qual semblava disposat a avançar cap a un major pluralisme polític, va quedar en res davant les pressions dels sectors ultradretans que denunciaven els perills davant la malaltia de Franco. Arias va capgirar-se cap a l'immobilisme.

A partir de 1973, la contestació política i social va créixer espectacularment. El 1971, l'Assemblea de Catalunya va concentrar tota l'oposició catalana. La Junta Democràtica, sota la direcció del PCE, i la Plataforma de Convergència Democràtica, del PSOE amb la Democràcia Cristiana, UGT i PNB, van acabar fusionades a Coordinació Democràtica.

La violència política també es va incrementar, amb accions d'ETA, FRAP o GRAPO, i la resposta de repressió del règim. Destaquen el cas de Salvador Puig Antich i les sentències de mort de 1975.