Transformacions de l'Agricultura a Catalunya al S. XVIII i XIX

1. Les Transformacions de l'Agricultura

La industrialització de Catalunya va ser possible gràcies a les transformacions de la seva agricultura al llarg del S. XVIII, que havien orientat la producció agrària cap al mercat. En el conjunt d'Espanya, aquesta transformació va ser més lenta i insuficient, la qual cosa explica en gran manera la marginació d'Espanya del procés d'industrialització europea.

1.1. La Consolidació de la Propietat Privada de la Terra

Els governs liberals del S. XIX partien d'una nova concepció jurídica de la propietat que implicava la liquidació de les formes pròpies de l'Antic Règim i la consolidació de la propietat privada de la terra, com a element essencial de la nova organització. L'anomenada reforma agrària liberal, que es va portar a terme gràcies a un conjunt de mesures adoptades des de 1836, quan els progressistes van accedir al govern. L'objectiu principal de la reforma era alliberar la terra de les traves que imposava l'Antic Règim per al desenvolupament de la propietat i de l'economia de mercat. Les mesures principals d'aquestes reformes van ser:

• L'abolició de les senyories i dels drets jurisdiccionals.
• La desvinculació de la propietat.
• La desamortització de les terres de l'Església i dels béns comunals.

Així, la terra va passar a ser una mercaderia que es podia vendre i comprar lliurement.

1.2. Els Efectes de la Reforma Agrària

L'abolició de les senyories i del dret jurisdiccionals no van significar, com ja hem vist, la pèrdua dels drets dels antics senyors sobre la terra, atès que la majoria van poder transformar les senyories en propietat privada. Per tant, els pagesos van quedar lliures de rendes senyorials, però la seva situació va millorar poc. Després de la reforma, es van convertir en arrendataris o en assalariats d'una propietat privada, i el problema de les jornals o dels arrendaments a curt termini encara es va fer més greu. La desvinculació de la terra i les desamortitzacions (Mendizábal, 1836 i Madoz, 1855) van permetre que sortissin al mercat milers de propietats i van comportar una modificació profunda de la propietat territorial. Però l'esperança del liberalisme progressista que, a partir de la desamortització, la majoria dels mitjans i petits pagesos esdevindrien propietaris no es va aconseguir, perquè, amb l'excepció d'algunes zones, van comprar terres els qui ja en tenien i els qui posseïen recursos per adquirir-ne (militars, funcionaris, comerciants...). Molts dels nous propietaris estaven més interessats a aconseguir rendes segures que no pas a invertir en la terra i a dedicar-s'hi professionalment. El fet que la majoria dels compradors de terres no en fossin els conreadors directes va fer que la desamortització es considerés com una de les grans oportunitats perdudes per fer una reforma profunda de l'estructura de la propietat. Malgrat tot això, la desamortització no es pot considerar un fracàs: va complir alguns dels seus objectius: finançar la guerra carlina, va remeiar el dèficit de la hisenda, fomentar la construcció del ferrocarril i fer passar una quantitat considerable de les terres de conreu a mans individuals que, com havien invertit diners en la compra, tenien més interès en augmentar la producció i a comercialitzar-la per obtenir-ne beneficis. La producció agrícola va augmentar a Espanya.