Transformacions econòmiques d'Espanya (1959-2007): Anàlisi per cicles

Els eixos cardinals de les transformacions econòmiques d’Espanya (1959-2007)

Cicle 1959-1974:

• 1959-1967: Sortida d’un Pla d’Estabilització. El període de creixement s’aguditza (Demanda > Oferta). Les exportacions van experimentar una forta expansió gràcies al nou tipus de canvi de la pesseta i al context de creixement accelerat de les economies europees. Els preus augmenten (inflació) i el dèficit exterior també. El 1967 es va devaluar la pesseta. Com? Congelant els salaris, disminuint els tipus d’interès i devaluant la pesseta. Creixement del PIB: 10,5%.
• 1968-1971: La política de desenvolupament regional (Plans Quinquennals 1964-1975) va comportar uns resultats decepcionants. Es van contenir els preus per evitar que creixin. No es poden augmentar els preus del lloguer per evitar una demanda intensa (Demanda > Oferta). Menor creixement i més estabilitat de preus. Creixement del PIB: 5%.
• 1972-1974: Forta expansió (8% del PIB) i forta inflació.

Resultats del període:

Creixement mitjà del període 7% (creix el consum però no la inversió); transformació en l'estructura del VAB (creixement fort de la indústria i els serveis); creixement dels preus.

Cicle 1974-1979:

• 1973: Creixement dels preus. El consum i la inversió disminueixen. Cal augmentar les exportacions per recomposar el sector exterior, per tant, és positiu que el consum disminueixi. Augmenten els tipus d’interès. S’aplica una política fiscal no expansiva. Augmenta l’atur i es contrau el PIB. Balança comercial deficitària (ni el sector turístic ni la transferència de rendes ajuden a reduir el dèficit). Fins el 1974, política compensatòria.
• 1975: Intent de racionalització: política restrictiva.
• 1976-1977: Política permissiva. El primer partit es troba amb una inflació del 40% i una situació difícil al sector exterior. Es prenen mesures: Pactes de la Moncloa.

Resultats de 1974-1979:

Inflació 25%; el saldo de la Balança de mercaderies és negatiu (4-5%); necessitat de finançament; el PIB s’ha vist afectat per la frenada del creixement econòmic.

Cicle de 1979-1985:

• Nou desequilibri: dèficit públic. Tot i que els ingressos creixen, la despesa pública creix més ràpid.
• Preus: augmenten un 14%.
• Enfonsament de la inversió.
• Destrucció de llocs de treball (entre 1975-1985: destrucció de 2 milions de llocs de treball).

Cicle 1986-1992:

Forta recuperació en el creixement del PIB del 3-4%. Període de gran expansió que es fonamenta en la demanda interna. L’ocupació augmenta, la renda disponible augmenta, i per tant, augmenta el consum.

Cicle 1992-1995:

Crisi curta però intensa. L'any 1990 va representar un punt d'inflexió entre la fase expansiva i la contractiva. La inversió va patir una caiguda molt intensa. L'emergència de l'Estat del Benestar comportava un augment de la despesa pública. L'augment de la despesa pública i una baixa productivitat van comportar l'agreujament del dèficit públic. Dèficit 1995: -7% PIB (màxim històric). La demanda interna es va contraure per disminuir el volum d'importacions i al mateix temps permetre augmentar les exportacions. Aquest ajust va arribar de la mà de la devaluació de la pesseta. Fins al 1995 s'havia devaluat la pesseta 3 vegades. El dèficit públic generava inflació: si la despesa pública augmenta, pugen els preus en veure's augmentada la demanda agregada. Per tant, el propi dèficit generava inflació. Augment dels tipus d'interès.