Transformacions econòmiques a Espanya al segle XIX

L'agricultura

Amb l'arribada dels progressistes, es van iniciar reformes per desvincular la terra i desamortitzar-la (Mendizábal, 1836, i Madoz, 1855). Tot i que els tribunals sovint fallaven a favor dels nobles, excepte en casos amb contractes, aquestes reformes buscaven introduir una economia de mercat. L'objectiu era acabar amb el senyoriu i els problemes dels assalariats amb les jornades laborals. No obstant això, les terres van ser comprades majoritàriament per qui ja en tenia i disposava de recursos, prioritzant beneficis ràpids en lloc de la inversió a llarg termini.

Malgrat no triomfar completament, les reformes van aconseguir alguns objectius: finançar la Guerra Carlina i la hisenda, impulsar el ferrocarril i posar terres de conreu en mans d'individus interessats en la seva explotació. Es va augmentar la producció de cereals (80%), vinya (per a exportació), blat de moro i patata, mentre que la ramaderia ovina i la producció de llana van disminuir, i la cabanya porcina va augmentar. L'augment de la producció agrícola es va deure principalment a l'augment de la superfície conreada i no a millores tècniques, i el creixement de la productivitat va ser lent a causa del marc natural i l'estructura de la propietat.

La indústria

Des de 1770, Catalunya va destacar amb la fàbrica d'indianes. Després de la Guerra del Francès (1808), la indústria es va recuperar i va experimentar una ràpida mecanització, convertint-se en el màxim exponent industrial espanyol. Cap al 1830, la introducció de màquines de vapor, juntament amb l'abundància de capitals i l'escassetat de treballadors, va provocar un augment dels salaris i una disminució dels preus, cosa que va estimular la demanda. El cotó va substituir la llana com a matèria primera principal.

El desenvolupament industrial va tenir limitacions: l'escassetat de carbó, que va impulsar les colònies industrials, i la feblesa del mercat espanyol. La fam de cotó als EUA (1861-1865) va afectar el sector. A la segona meitat del segle XIX, el ferro i el carbó van prendre protagonisme. Intents a Andalusia (1826) van fracassar per la dificultat d'adquirir carbó de coc. A Astúries (1864-1879), la baixa qualitat i poder calorífic del carbó van ser un obstacle. Finalment, Biscaia (1876) va utilitzar carbó de coc gal·lès, d'alt poder calorífic i baix preu, establint l'eix Bilbao-Cardiff (ferro i carbó). La "Llei de mines" de 1868 va impulsar l'explotació massiva del subsol, augmentant la demanda i l'endeutament crònic de la hisenda, alhora que es produïen avenços tècnics.

El ferrocarril

La "Llei general de ferrocarrils" de 1855 va marcar l'inici del desenvolupament ferroviari. La primera fase (1855-1866) va ser d'expansió màxima, amb intervenció estrangera i 5.108 km construïts (Madrid-Alacant). La segona fase (1866) va patir una crisi per la baixa rendibilitat de les inversions. La tercera fase (1873) va completar el traçat anterior, amb la desaparició d'algunes companyies. La xarxa radial, l'amplada de via i els aranzels duaners van dificultar la creació d'un mercat interior. Es van derogar els gremis i suprimir impostos de pas i taxes, a més d'imposar impostos indirectes sobre el comerç. Malgrat la manca de demanda inicial, el ferrocarril es va considerar imprescindible.

El comerç exterior

Entre 1815 i 1850, el comerç exterior va créixer modestament però constantment. De 1859 a 1900, l'augment va ser major, influït pel comerç internacional. A finals de segle, el cotó en floca i el carbó eren les principals importacions, mentre que els minerals, productes agraris i teixits de cotó eren les principals exportacions. Els socis comercials van passar de les colònies a França i Gran Bretanya. Fins al 1870, Espanya va ser lliurecanvista, però després va adoptar polítiques proteccionistes a causa de la pressió dels industrials tèxtils catalans, els cerealistes castellans, etc. Fins al 1874, es van fer esforços per a la liberalització comercial.