La transició a la democràcia a Espanya

Les transformacions demogràfiques i socials (i culturals)

Pel que fa als canvis demogràfics, a la dècada dels 60 es va produir a Espanya un “boom” de la natalitat vivint-se els anys de major creixement demogràfic, la qual cosa va produir un augment de l’esperança de vida. En la dictadura es van produir importants migracions internes, però no van aconseguir absorbir tota la mà d’obra i molts espanyols van haver d’emigrar a l’exterior a la recerca de treball. Pel que fa als canvis socials i culturals, la societat anirà deixant caure el seu caràcter agrari i rural donant pas a un país urbà. El contacte amb l’exterior va introduir valors com la llibertat i el consumisme. La millora del nivell de vida va permetre una extensió de l’educació i la Llei General d’Educació va remoderar tot el sistema educatiu. Per últim, les dones van començar a abandonar el paper tradicional de mare i esposa.

La creixent oposició al franquisme

L’oposició interna a la dictadura era cada vegada major i estava millor organitzada. L’oposició política, en 1960 Santiago Carrillo va sustituir Dolores Ibárruri en la Secretaria General. El PSOE també va renovar la seua direcció i en 1974 Felipe González es va convertir en el Secretari General. Un dels grups d’oposició moderada fou la Democràcia Cristiana. A més, en 1974 naix Convergència Democràtica de Catalunya, un partit nacionalista de centre liderat per Jordi Pujol. En 1958 es va fundar ETA, una escissió que va iniciar una estratègia violenta a partir de l’assassinat d’un guàrdia civil en 1968. Una altra banda terrorista va ser el FRAP, una branca extremista lligada al comunisme. Pel que fa als moviments socials d’oposició, hem de destacar les protestes dins del món obrer i de la Universitat. En 1964 va nàixer CCOO, un sindicat independent i democràtic que propugnava la lluita sindical junt amb la lluita política. En el món universitari també es van crear sindicats estudiantils que pogueren fer front a l’oficial. Organitzats en el FLP van protagonitzar múltiples enfrontaments contra la dictadura. Dins de l’exèrcit un grup d’oficials va crear la UMD. Alguns sectors de l’Església Catòlica van començar a distanciar-se de la dictadura. El principal focus de dessidència va ser el moviment de capellans obrers. També va ser rellevant la figura de Vicente Enrique Tarancón que va iniciar el procés d’allunyament de l’església respecte a la dictadura.

El final del franquisme

1. La inestabilitat política

A principis de la dècada dels 70, el franquisme va començar a manifestar importants símptomes de desgast. El declivi físic de Franco era cada vegada més evident. La classe política franquista es va dividir en els oberturistes i els immobilistes. Els primers eren partidaris d’un canvi progressiu mitjançant la creació d’associacions polítiques dintre del Movimiento. D’altra banda, els immobilistes s’aferraven a la frase de Franco: “Tot queda lligat i ben lligat”. A l’abril de 1969 va eixir a la llum l’escàndol Matesa, una empresa que cometia frau en les seues exportacions i s’aprofitava de les subvencions per a enriquir-se de forma il·legal. Al juny de 1973, l’almirall Carrero Blanco va ser nomenat president del Govern.