La Transició Espanyola i Catalana: Fets Clau (1973-1982)

La Transició Espanyola: De la Dictadura a la Democràcia (1973-1982)

Després de l’assassinat de Carrero Blanco per ETA el 20 de desembre de 1973, el franquisme entra en crisi. Es crea una divisió entre els búnquers (immobilistes com Girón i Blas Piñar) i els oberturistes (reformistes dins del règim). El 1974 és nomenat president del govern Carlos Arias Navarro, que intenta un tímid programa reformista (l’“esperit del 12 de febrer”), però cedeix davant els búnquers i opta per l’immobilisme, decebent els reformistes.

El 22 de novembre de 1975, mor Franco i és proclamat rei Joan Carles I, segons la Llei de Successió franquista. Arias Navarro manté el poder, tot i incorporar reformistes com Fraga i Areilza. El seu govern presenta lleis molt restrictives i es nega a legalitzar els partits polítics. Mentrestant, creixen les mobilitzacions populars a Catalunya, el País Basc i Madrid: vagues generals i manifestacions com les de febrer de 1976 a Barcelona, amb demandes de llibertat, amnistia i autonomia.

L’oposició es reorganitza: el PCE impulsa la Junta Democràtica (1974), el PSOE la Plataforma de Convergència Democràtica (1975), i el 1976 s’uneixen a la Coordinación Democrática (Platajunta). A Catalunya destaca l’Assemblea de Catalunya, que des de 1971 reclama recuperar l’Estatut de 1932.

A causa de la pressió social, el rei destitueix Arias Navarro i nomena Adolfo Suárez, que inicia el procés reformista amb un indult parcial i la Llei per a la Reforma Política (LRP), que obre la porta a eleccions democràtiques i és aprovada per referèndum amb un 81% de suport. A partir de llavors, es legalitzen sindicats i partits (inclòs el PCE a l’abril de 1977) i es dissolen institucions franquistes com el TOP, el Movimiento Nacional i el Sindicat Vertical.

La Restauració de la Generalitat i l'Estatut d'Autonomia

Font 1: El Retorn de Josep Tarradellas

La fotografia mostra el retorn de Josep Tarradellas a Catalunya després de 30 anys d’exili. El retorn va ser fruit de la negociació directa entre Tarradellas i el president espanyol Adolfo Suárez, amb el suport de les mobilitzacions socials i la pressió política de l’Assemblea de Parlamentaris Catalans.

Aquest esdeveniment, ocorregut l’octubre de 1977, simbolitza el restabliment de la Generalitat de Catalunya com a institució d'autogovern provisional.

Tarradellas va ser rebut per una multitud entusiasta a la Plaça de Sant Jaume, un fet que demostra el suport popular al procés d’autonomia.

Font 2: La Comissió dels Vint i l'Estatut

La imatge representa la Comissió dels Vint, un grup de 20 diputats designats per l’Assemblea de Parlamentaris Catalans.

Es van reunir a Sau durant l’estiu i la tardor de 1978 amb l’objectiu d’elaborar l’esborrany de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que seria aprovat posteriorment en referèndum i pel Congrés espanyol.

Aquesta comissió reflecteix el consens polític i la voluntat d’autogovern, i el seu treball va desembocar en l’aprovació de l’Estatut el desembre de 1979.

L’Estatut definia Catalunya com una nacionalitat, establia la cooficialitat del català i el castellà, i atorgava àmplies competències a la Generalitat en àmbits com l’educació, la sanitat, la cultura, la justícia i els Mossos d’Esquadra.

A partir de juny de 1977, l’Assemblea de Parlamentaris Catalans va impulsar la recuperació de l’autonomia a Catalunya. Gràcies a les negociacions entre Adolfo Suárez i Josep Tarradellas, es va acordar el restabliment de la Generalitat provisional, i Tarradellas va tornar de l’exili a l’octubre de 1977. Poc després, es va formar un govern provisional amb la majoria de forces polítiques catalanes.

El 1978 es va crear la Comissió dels Vint per redactar un nou Estatut d’Autonomia. Aquest es va aprovar a Catalunya mitjançant referèndum el 15 d’octubre de 1979 i per les Corts espanyoles al desembre del mateix any. L’Estatut reconeixia Catalunya com a nacionalitat, establia la cooficialitat del català i atribuïa competències importants a la Generalitat en educació, sanitat i cultura.

Aquest procés es va fer possible gràcies a l’article 151 de la Constitució de 1978, que permetia a les nacionalitats històriques accedir a una autonomia àmplia i ràpida, consolidant el model de l’Estat de les Autonomies, amb Catalunya com a referent.

El Cop d'Estat del 23-F: Un Atemptat a la Democràcia

El dilluns 23 de febrer de 1981, just quan sortia de classe, vaig veure diversos tancs desfilant pels carrers de València. Al principi pensava que era algun tipus de maniobra militar, però de seguida va quedar clar que era molt més greu.

Resulta que, al Congrés dels Diputats, mentre es feia la votació d’investidura per elegir el successor d’Adolfo Suárez, un grup de guàrdies civils liderats pel tinent coronel Antonio Tejero va irrompre a l’hemicicle amb armes i va segrestar tots els diputats. Mentre això passava a Madrid, a València el capità general Jaime Milans del Bosch va declarar l’estat de guerra i va desplegar l’exèrcit pels carrers, amb la intenció clara de pressionar i forçar un canvi polític per via militar.

Aquest cop d’estat va ser el punt culminant d’una situació que ja venia de lluny. El govern d’UCD estava molt debilitat: la crisi econòmica, el terrorisme d’ETA, les divisions internes del partit i una moció de censura presentada pel PSOE l’any passat (que, tot i perdre’s, va tenir molt de suport) havien deixat Suárez tocat políticament. Aquesta debilitat va ser aprofitada pel PSOE per reforçar la seva oposició i guanyar visibilitat política. Tant és així, que Suárez va acabar dimitint el 29 de gener.

Tot semblava perdut, però la reacció del rei Joan Carles I va ser clau. Aquella mateixa nit va aparèixer per televisió vestit de militar, condemnà l’alçament i defensà la legalitat constitucional. Aquest gest va frenar l’avanç del cop i va desactivar l’intent dels sectors franquistes més involucionistes que encara quedaven a l’exèrcit.

Les Eleccions de 1982 i la Consolidació Democràtica

L’eslògan “Capaces de hacerlo” transmet un missatge de confiança i eficàcia, utilitzat per Adolfo Suárez com a candidat del CDS, partit que va crear després de deixar la UCD. El cartell mostra un intent de recuperar el lideratge polític després de la seva dimissió el gener de 1981, i reflecteix la fragmentació del centredreta i la pèrdua de suport que va patir la UCD en aquella etapa.

Les eleccions generals de 1982 van marcar un punt d'inflexió:

• El PSOE guanya amb majoria absoluta (202 diputats) i gairebé la meitat dels vots.
• La participació va ser molt alta (80%), mostrant l’interès ciutadà en el canvi polític.
• La UCD pràcticament desapareix (11 diputats) i el nou partit CDS només obté 2 escons.
• L’AP-PDP es converteix en el principal partit de la dreta (106 diputats).
• Els partits nacionalistes (CiU, PNB) mantenen presència al Congrés.

La crisi del centredreta, amb la descomposició de la UCD i la debilitat del govern de Calvo Sotelo, va culminar amb les eleccions de 1982, on el PSOE va guanyar amb majoria absoluta. Aquest triomf marca l’inici d’un nou període reformista que consolida la democràcia a Espanya. El govern de Felipe González va impulsar reformes econòmiques (com la reconversió industrial), socials (educació, sanitat, pensions) i polítiques (Estat de les Autonomies, reforma de l’exèrcit), tot avançant cap a l’estat del benestar i garantint l’estabilitat del nou règim democràtic.