Trobador Català i Occità: Anàlisi de Berguedà i Rudel

Guillem de Berguedà: Vida, Obra i Sirventesos

Guillem de Berguedà fou un trobador destacat del segle XII, fill del vescomte de Berga. Va ser un noble de caràcter bregós que va participar activament en les lluites feudals del seu temps. Era una persona de tracte difícil, com es pot observar en els poemes on ataca el bisbe d’Urgell o els sirventesos dedicats als nobles Ponç de Mataplana i Pere de Berga.

L'Obra de Guillem de Berguedà

De la seva obra se’n conserven vint-i-vuit poemes i tres debats poètics. Un exemple notable és Cançoneta lleu i plana, una mostra d’aquests sirventesos adreçats a Ponç de Mataplana.

Anàlisi de "Cançoneta lleu i plana"

El poema consta d’una burla dirigida a aquest marquès:

• En la primera estrofa, introdueix el poema i l’acusa de traïdor.
• En la segona i tercera estrofa, critica el seu aspecte físic, ja que no té dents, el seu braç no val res i és obès.
• Finalment, en les dues últimes estrofes, adverteix a la gent que no confiï en ell, tot qualificant-lo d’homosexual.

El poema consta de cinc estrofes, de set versos heptasíl·labs cadascuna. En la tercera estrofa hi trobem dues sinalefes, al quinzè i dinovè vers.

Pel que fa a les figures retòriques, destaca el paral·lelisme dels últims dos versos de cada estrofa: «Ah, Marquès, Marquès, Marquès, tan d’engany farcit i obès!», o els sarcasmes, hipèrboles i metàfores que el ridiculitzen.

Jaufré Rudel: L'Amor de Luenh i la Poesia Cortesa

Aquesta cançó de Jaufré Rudel expressa uns quants tòpics de l'amor cortès. Presenta una estructura regular: set estrofes de vuit versos (octosíl·labs). La perfecció formal era una característica dels trobadors, autors de poesia culta, refinada i exigent.

Temes i Estructura de la Cançó

1. Primera estrofa: Manifesta el seu deixeblatge de la naturalesa: ha après el seu cant dels ocells, en primavera, l'estació més florida i més identificada amb el sentiment amorós. En la mateixa estrofa, relaciona el seu estat d'ànim amb la manca d'alegria i la falta d'amor.
2. Segona estrofa: Segueix la mateixa idea, tot qualificant de ximpleries les lliçons de la naturalesa abans al·ludides i introduint el motiu central del poema: la referència a una dona de moment inaccessible.
3. Tercera estrofa: Es refereix a l'allunyament físic amb una referència al marit de l'estimada, la qual cosa ens situa de ple en el caràcter adúlter de l'amor cortès.
4. Quarta estrofa: Elogia els habitants de l'origen de l'estimada, una lloança indirecta a ella i al propi amor, que sap fidel i lleial.
5. Cinquena estrofa: És una introducció a un goig futur després del patiment present, una paradoxa pròpia de l'amor cortès i de la indiferència de l'estimada.
6. Sisena estrofa: Expressa allò que ell voldria del marit gelós.
7. Setena estrofa: Tracta l'allunyament i la no conformació amb un simple bes d'amagat. Només el pot curar l'amor correspost, no un metge.