Unitat7 Els procesos geologics interns, el sól com a ecosistema, influencia humana

7. Els processos geològics externs
1. Les alteracions de les roques
Els agents geològics externs (laigua, el vent i els éssers vius) disgreguen les roques i
transporten els materials fragmentats a altres llocs.
Els agents geològics externs actuen gràcies a dos factors: lenergia solar i la força de la
gravetat.
La meteorització és lalteració que experimenten les roques que es troben en contacte amb els
gasos de latmosfera, laigua i els éssers vius.
La meteorització física
La meteorizació física és la disgregació o fragmentació que experimenten les roques de la
superfície terrestre, sense modificar-ne lestructura química. Es pot produir per causes com ara:
· Els canvis de temperatura. Les roques sacaben esquerdant a causa de les contínues
dilatacions i contraccions.
· La solidificació de laigua a linterior de les esquerdes de les roques.
· Lacció dels éssers vius, que afavoreixen la disgregació de les roques.
La meteorització química
La meteorizació química és lalteració química de les roques a causa de loxigen i el diòxid de
carboni de latmosfera i de laigua. La meteorització química es pot produir principalment per:
· Oxidació. Quan el ferro soxida, les roques que el contenen perden consistència i es
trenquen amb més facilitat. Aquest procés sesdevé gràcies a loxigen de laire i es duu a
terme especialment en presència daigua.
· Dissolució. Hi ha roques i minerals que es dissolen fàcilment en laigua.
· Carbonatació. La circulació daigües per terrenys calcaris provoca la dissolució del carbonat
de calci i descompon les roques.
· Lacció dels éssers vius, que fabriquen substàncies àcides que poden afectar la composició
de les roques i transformar-les.
2. Erosió, transport i sedimentació
Lacció dels agents geològics externs, que ha començat amb la meteorització de les roques,
comprèn tres processos geològics externs:
· Lerosió, que és la retirada de materials per la intervenció dalgun agent geològic extern.
· El transport, que és el trasllat dels materials erosionats a altres llocs.
· La sedimentació, que és el dipòsit dels materials transportats. Les zones on es dipositen
reben el nom de conques sedimentàries.
3. La formació del sòl
1. Els líquens sinstal·len a la superfície de la roca mare, la roca a partir de la qual es formarà
el sòl. Els canvis de temperatura, laigua i laire fragmenten les roques i nalteren la
composició.
2. Amb el pas del temps, lacció combinada de laigua, laire i els éssers vius (com ara els
líquens, les molses i un gran nombre de microoganismes) permet la formació dun sòl jove
en què poden començar a aparèixer herbes i matolls poc exigents.
3. Al cap duns quants milers danys, lalteració ja ha afectat les capes més profundes de la
roca mare, la qual cosa ha provocat que el sòl tingui més gruix. La terra sha enriquit en
matèria orgànica i s'ha transformat en un sòl madur.
4. La composició del sòl
La capa de materials que cobreix les roques només constitueix un sòl si conté els elements
següents:
· Fragments de roques i minerals.
· Aire.
· Aigua.
· Matèria orgànica.
5. Característiques del sòl
Les característiques més utilitzades per diferenciar els sòls són la textura i el perfil.
La textura del sòl
La textura del sòl està determinada per la grandària de les partícules minerals que el
componen. En podem distingir aquests tipus:
· Sols sorrencs. Hi predominen les partícules gruixudes. Retenen malament laigua.
· Sols argilosos. Hi predominen les partícules molt fines. Sentollen fàcilment.
· Sols francs. Hi ha un equilibri entre les partícules gruixudes i les fines.
El perfil del sòl
Sanomena perfil del sòl la secció que es veuria en tallar el sòl des de la superfície fins al
substrat.
El sòl presenta capes o horitzons de colors i aspectes diferents. Del més exterior al més
interior distingim:
· Horitzó 0. És molt prim i està format per matèria orgànica sense alterar (fulles seques,
branques, etc.) i parcialment alterada.
· Horitzó A. És de color fosc i conté molt humus i arrels de plantes.
· Horitzó B. És de color més clar, pobre en humus (matèria orgànica que ha estat
descomposta pels microorganismes). Té poques arrels.
· Horitzó C. Està format per fragments de la roca. A sota hi ha el substrat rocós.
6. La vida al sòl
Les espècies déssers vius presents a cada lloc depenen del clima existent i de les
característiques del sòl. De totes maneres, sempre hi ha:
· Vegetals. Ajuden a la meteorització de les roques, constitueixen la base de lalimentació de
molts animals del sòl i amb les seves restes es forma lhumus.
· Animals. Afavoreixen laireig del sòl en remoure la terra i obrir galeries.
· Organismes descomponedors. Acostumen a ser microscòpics (bacteris i fongs). Intervenen
en la descomposició de les restes orgàniques i les transformen en humus.
7. El sòl com a ecosistema
El sòl es pot considerar com un ecosistema autònom, ja que hi podem distingir:
· Una comunitat déssers vius que viuen al sòl o biocenosi, que segons la manera dalimentarse
es poden classificar en productors, consumidors i descomponedors.
· Un conjunt delements no vius (aigua, aire, roques i minerals) que formen el sòl o biòtop.
· Unes interaccions entre els components vius i no vius que li proporcionen unes
característiques pròpies.
8. La influència humana en els sòls
De tots els éssers vius, lespècie humana és la que influeix més en els canvis experimentats els
sòls.
La degradació de boscos i la pèrdua de sòls
La necessitat dalimentar una població creixent, juntament amb els interessos econòmics, han
afavorit una sèrie dactivitats com la tala de boscos, la sobreexplotació de conreus i la
sobrepastura, que han afavorit la degradació dels sòls (disminució de la seva qualitat) i la
pèrdua de sòls a causa de lerosió.
La protecció dels sòls
Per protegir-los es poden adoptar algunes mesures, com ara les següents:
· Repoblació forestal.
· Evitar la sobreexplotació.
· No fer sols a favor del pendent.