Utilitarisme i felicitat: Una anàlisi de John Stuart Mill

L'utilitarisme: una ètica no egoista

Inclusió dels interessos de la comunitat

L'utilitarisme no és una ètica egoista, ja que la felicitat que configura el criteri utilitarista del que és una conducta bona no és la felicitat del mateix agent, sinó la de tots els afectats per ella, la major quantitat de felicitat en conjunt.

Aquesta és una diferència entre l'ètica utilitarista i l'ètica d'Epicur: ambdues posen la felicitat com a fonament, però en el cas d'Epicur la felicitat tenia només una dimensió estrictament individual.

La moral utilitarista reconeix, per tant, en els éssers humans, el poder de sacrificar el bé més gran pel bé dels altres. Rau la virtut més elevada que podem trobar en un home. Però es nega a admetre que el sacrifici sigui un bé en ell mateix; l'única renúncia que aplaudeix és la que es consagra a la felicitat dels altres, o algun dels mitjans que la facilitin.

La utilitat exigeix que les lleis i els acords socials situïn la felicitat, o l'interès de cada individu, tan en harmonia com sigui possible amb l'interès conjunt.

L'utilitarisme no implica que la gent hagi de fixar la ment en una generalitat tan vasta com el món, o la societat. La majoria de les bones accions no busquen el benefici pel món, sinó el d'individus. És a dir, quan fem una acció determinada no se'ns demana que la fem tenint en compte la seva repercussió en tota la societat, sinó que n'hi ha prou que es fixi en un bé particular.

Només aquells que poden influir en el conjunt de la societat amb les seves accions s'han de preocupar habitualment d'un objecte tan vast com aquest.

En definitiva, les principals fonts del patiment humà són, en bona mesura, eliminables, si es posa prou atenció i esforç. I tot esperit prou intel·ligent i generós per contribuir a l'esforç, traurà de la mateixa lluita una noble satisfacció de la qual no voldria privar-se per més alta que fos la temptació d'un plaer egoista.

Però, al marge de la felicitat en conjunt, en què consisteix, al cap i a la fi, la felicitat personal?

La vida feliç

Els principals ingredients d'una vida satisfactòria sembla que són dos: la tranquil·litat i l'excitació, els quals, lluny de ser incompatibles, formen una aliança, de manera que l'allargament de l'un predisposa a l'altre i en desperta el desig.

L'equilibri en la nostra vida depèn de l'harmonia entre aquests dos elements contraris i alhora complementaris.

En definitiva, per felicitat no s'ha d'entendre, doncs, una excitació contínua i intensament plaent, la qual cosa és impossible, sinó una existència tan lliure de dolors com sigui possible i tan plena de gaudiment com es pugui, tant pel que fa a la quantitat com a la qualitat. Dit altrament: una vida feta de pocs dolors i poc duradors, de molts plaers i molt variats, amb predomini dels actius sobre els passius, i que té per fonament del conjunt no esperar de la vida més del que pot proporcionar.

Però això es pot veure entorpit per la manca d'un element decisiu per a la vida feliç: la llibertat. De fet, si manca aquest element no podem parlar encara de felicitat.

Vida feliç i llibertat

Qualsevol persona dotada en un gran o moderat grau de requisits morals i intel·lectuals (uns afectes privats genuïns i un interès sincer pel bé comú) és capaç de viure una existència satisfactòria, llevat que per culpa de lleis dolentes o de la submissió a la voluntat d'altres es vegi privada de la llibertat d'usar les fonts de la felicitat que té al seu abast.

Aquest aspecte, el de ser lliures de disposar de la nostra vida, és un aspecte central en la reflexió de Mill, tant en l'àmbit de la moral com en el de la política.

Sobre la sanció última del principi utilitarista i sobre els sentiments morals

Quina és la font d'obligació moral?

Pel que fa a la qüestió de quina és la sanció d'aquest estàndard ètic, de quins són els motius per obeir-lo, de quina és la font de la seva obligació, d'on deriva la seva força vinculant, cal dir que la resposta és la mateixa que en qualsevol altre estàndard moral: de sancions externes (per a l'autoritat, a Déu...) i internes.

D'aquestes dues fonts d'obligació, la més important és la interna, aquella que rau en mi mateix, i que té el nom de consciència de deure.

Sanció interna i consciència de deure

Però, en què consisteix això que en diem consciència de deure, com a font d'obligació moral?

Doncs, un sentiment en la nostra ment, un dolor més o menys intens que acompanya la violació del deure, que sorgeix en tota persona educada.

El que queda clar, doncs, és que aquesta consciència de deure no és innata, sinó fruit de l'educació.

Quan aquest sentiment és desinteressat (és a dir, que no té una connexió directa amb cap interès personal), i es connecta amb la idea pura del deure (el que cal fer, simplement perquè cal fer-ho), constitueix l'essència de la consciència.

Evidentment, aquesta sanció no té cap eficàcia a l'hora d'obligar a qui no posseeix aquest sentiment. I el fet d'afirmar que l'obligació moral resideix fora de la ment, és a dir, que és transcendent (en uns manament d'origen diví, per exemple, com afirma el cristianisme), no la fa, per això, més vinculant.

Vet aquí la importància dels sentiments morals i de la seva educació.

Els sentiments morals

Pel que fa als sentiments morals cal dir que no són innats, sinó adquirits, però no per aquesta raó són menys naturals. Si bé la facultat moral no forma part de la nostra naturalesa (no naixem amb la facultat moral, amb la capacitat de distingir entre el bé i el mal), és un brot que sorgeix naturalment d'ella. I és igualment susceptible, en cert grau, de brotar espontàniament i, cultivada convenientment, de ser ensenyada fins a un alt grau de desenvolupament.

I, d'entre aquests sentiments morals, els socials, que ens porten a voler viure en unitat amb els nostres semblants, són el fonament de l'ètica utilitarista, de l'ètica que associa el nostre deure amb la promoció de la felicitat de la societat.

Hi ha una base natural que fa que l'associació del sentiment del deure amb el d'utilitat es consolidi i ens la faci sentir com a congènita, de tal manera que ens inclina a fomentar-la en els altres i a encoratjar-la en nosaltres mateixos. Aquest sòlid fonament són els sentiments socials de la humanitat, el desig de viure en unitat amb els nostres semblants, que ja és per si un principi poderós de la naturalesa humana.

De manera que, si és, com ja hem vist, la nostra mateixa naturalesa humana el que ens porta a cercar la felicitat com a fi principal de la nostra existència i la que confereix alhora fonament al principi utilitarista, és en el fet que aquesta naturalesa nostra és social (som éssers socials, com ja deia Aristòtil), amb necessitat de vinculació mútua, la que fa que la nostra consciència de deure s'acabi associant al sentiment de promoció dels interessos i la felicitat dels altres.

La idea, profundament arrelada, que cada individu té d'ell mateix com un ésser social, té l'efecte de fer-li sentir com una necessitat natural que hi ha d'haver harmonia entre els seus sentiments i fins els dels seus semblants.

I aquesta manera de concebre'ns a nosaltres i la vida humana se sent de forma més i més natural a mesura que la civilització avança. Cada pas que es fa en el progrés polític la torna més natural.

Un sentiment (de vinculació entre els meus interessos i els dels altres) que, si fos perfecte, faria que l'home mai no desitgés cap benefici per a ell, o ni tan sols hi pensaria, si no s'hi incloïa també un benefici per als altres.

De manera que, si bé la nostra naturalesa social ja fa que s'estableixi un vincle natural entre els meus interessos i els dels altres, amb tot, cal però que aquest vincle sigui enfortit alhora per mitjans externs:

És per això que és desitjable que aquest sentiment s'ensenyi com una religió, i que, en conjunt, la força de l'educació, de les institucions i de l'opinió es dirigeixi a fer que cada persona creixi des de la infància en un entorn on de totes bandes es professi i es practiqui aquest sentiment.

És a dir, la utilitat (que mira sempre per la felicitat en conjunt) exigeix, a més, que l'educació i l'opinió, que posseeixen un poder tan vast sobre el caràcter humà, usin aquest poder amb l'objectiu d'establir en l'esperit de cada individu una associació indissoluble entre la seva felicitat i el bé del conjunt.

I, en l'àmbit d'aquesta vinculació mútua, com a éssers socials que som, hi ha una qüestió que no podem deixar de tractar, la de la justícia.

Sobre la justícia

En ètica se sol dividir els deures morals en deures d'obligació perfecta (aquells deures respecte a una persona o persones que posseeixen el dret correlatiu) i deures d'obligació imperfecta (aquells que, si bé l'acció és obligatòria, les ocasions per fer-la efectiva es deixen a la nostra elecció).

Els deures d'obligació perfecta corresponen a la justícia i els deures d'obligació imperfecta a les obligacions de la moralitat.

Però què cal entendre per justícia?

L'essència de la justícia

La noció que és l'essència de la idea de justícia és la d'un dret que resideix en un individu: on hi ha un dret, hi ha un cas de justícia. Això és el que diferencia la justícia de les altres obligacions morals.

Aquesta idea és acompanyada per un tipus de sentiment que anomenem sentiment de justícia.

Els ingredients essencials del sentiment de justícia són el desig de castigar la persona que ha causat un dany i el coneixement o la creença que hi ha un individu identificable com a víctima d'aquest dany.

Alhora, el desig de castigar una persona que ha causat un dany a un individu brota espontàniament de dos sentiments naturals, l'impuls d'autodefensa i el sentiment de simpatia, que fa que el desig de càstig esdevingui aplicable a aquelles ofenses, a aquells mals, que ens afecten a nosaltres a través de la societat en general o juntament amb ella.

Per tant, la idea de justícia suposa dues coses: una regla de conducta i un sentiment que sanciona la regla. La regla ha de suposar-se que és comuna a tota la humanitat, i mira pel bé d'aquesta. El sentiment és el desig que aquells que infringeixen la regla puguin ser castigats. A més a més, conté el concepte d'una persona identificada víctima d'una infracció que viola els seus deures. Així, el sentiment de justícia se m'apareix com un desig animal de repel·lir o venjar l'atac o lesió causats a un mateix o a aquells amb qui un simpatitza, ampliat a totes les persones gràcies a la capacitat humana d'estendre la simpatia, i al concepte humà d'un interès propi intel·ligent. El sentiment deriva de la seva moralitat a partir d'aquests últims elements; i la seva contundència i energia autoafirmativa específiques, a partir dels primers.

Però quina és la importància de la justícia i quina relació té amb l'utilitarisme?

La importància de la justícia i utilitarisme

En primer lloc,

la justícia és el nom de certs requeriments morals que, contemplats col·lectivament, estan situats més amunt en l'escala de la utilitat social que qualsevol altre, i per tant són obligatoris en un grau superior;

Ara bé, es poden donar casos particulars en què algun altre deure social sigui tan important que prevalgui sobre alguna de les màximes generals de la justícia. En aquests casos, solem dir no pas que la justícia ha de cedir davant algun altre principi moral, sinó que una cosa que en casos ordinaris és justa no ho és en el cas particular per raó d'aquest altre principi.

En segon lloc,

quan diem que una cosa qualsevol és un dret d'una persona, volem dir que té un títol vàlid pel qual la societat el protegeix en la possessió d'aquest dret, bé per la força de la llei, bé per la de l'educació i l'opinió.

Per tant, pel fet de tenir un dret sobre una cosa, la societat n'hauria de protegir en la seva possessió. I això en virtut de la utilitat general.

L'espècie d'utilitat de la qual deriva l'obligació és la seguretat, el més vital de tots els interessos, ja que depenem d'ella per alliberar-nos de tot mal, i per mantenir el valor complet de tots i cada un dels béns més enllà de l'instant present. De manera que la noció d'un títol (un dret) pel qual podem exigir als nostres semblants que col·laborin a assegurar-nos l'autèntic fonament de la nostra existència, suscita uns sentiments molt superiors en intensitat als que refereixen els casos comuns d'utilitat. Els sentiments en qüestió són tan poderosos, i confiem de forma tan inqüestionable que trobarem una actitud cooperativa en els altres (ja que tots hi tenen el mateix interès), que hauria i, de fet, ha de convertir-se en una obligació.

La justícia basada en la utilitat és, doncs, la part més important de la moralitat, i incomparablement la més sagrada i vinculant: la justícia és el nom que reben certa classe de regles morals que tenen una relació molt més estreta amb l'essència del benestar dels homes, i per tant constitueixen una obligació més absoluta que qualsevol altres regles de conducta en la vida.

En definitiva, les regles morals que priven els homes de danyar-se els uns als altres (i en això no hem d'oblidar mai d'incloure-hi tota ingerència il·legítima en la llibertat dels altres) són més vitals per al benestar de la humanitat que les màximes que tan sols indiquen la millor manera de manejar un àmbit dels afers humans, per molt importants que siguin.

Del respecte d'aquestes regles vitals s'encarrega, precisament, la justícia.

Certament, una persona ben bé pot no necessitar els favors dels altres; però sempre necessitarà que no li causin cap dany.

Aquesta idea de no danyar-se mútuament i de no ingerir-se de manera il·legítima en la llibertat dels altres fa, de fet, de frontissa entre la reflexió moral i la reflexió política de Mill.

Però, abans d'abandonar l'àmbit de la reflexió estrictament ètica sobre la justícia, cal fer esment d'un aspecte de la justícia fonamental, que és el que es coneix com justícia social o distributiva.

La justícia social i distributiva

Ara bé, si és un deure fer a cada un allò que mereix, és a dir, tornar bé per bé, i també tornar en represàlia mal per mal, se segueix necessàriament que hauríem de tractar igualment bé (si no ho prohibeix un deure superior) aquells que mereixen igualment rebre un bé per part nostra, i que la societat hauria de tractar igualment bé aquells que mereixen igualment rebre un bé d'ella; aquest és l'estàndard més elevat i abstracte de la justícia social i distributiva, vers la qual s'haurien de fer convergir en el major grau possible totes les institucions, i els esforços de tots els ciutadans virtuosos.

Aquest gran deure moral emana directament del primer principi de la moral (el principi de major felicitat possible). Aquest principi és una fórmula merament verbal sense cap significat racional, si la felicitat d'una persona que se suposa igual en grau als altres no compta exactament igual que la de qualsevol altre.

En definitiva, com diu Rawls, el que és just fixa els límits; el que és bo mostra la meta.

Relació Mill-Epicur

Per a ambdós, la finalitat de l'ètica i el centre de la seva reflexió és la recerca de la felicitat.

Ambdós entenen la felicitat com a plaer i absència de dolor.

Epicur, però, parla d'una felicitat individual, centrada en un mateix. En canvi, Stuart Mill parla d'una felicitat que només pot ser meva si és alhora també per als altres, ja que només es materialitza en l'àmbit del conviure.

Reflexions sobre llibertat i política

"Sobre la llibertat" - Tema i objecte d'assaig:

"El tema és la llibertat civil o social, o sia, la naturalesa i els límits del poder que la societat pot legítimament exercir sobre l'individu."

"L'objecte és l'establiment d'un principi molt simple que pugui regular absolutament els tractes de la societat amb l'individu per la via de la compulsió i el control."

La llibertat és entesa com a:

• Lliure albir: Categoria ètico-religiosa, lligada a la voluntat, i oposada al determinisme (doctrina que afirma que tot està ja establert per endavant).

Mill situa les seves reflexions en:

• Llibertat civil: Categoria socio-política lligada a l'àmbit de l'esfera privada, i oposada a la coacció social.