Variació Lingüística: Llengua, Dialecte i Criteris de Delimitació

Variació Geogràfica: Els Conceptes de Llengua i Dialecte

La distinció entre dialecte i llengua és una de les que més polèmica ha provocat i més pàgines han omplert tant dins la sociolingüística com dins la dialectologia.

Definicions Clau

• Llengua: “Un sistema fortament estructurat en base a unes unitats que serveix, bàsicament, per a comunicar-nos”.
• Dialecte: “Qualsevol manera de parlar, o varietat, una determinada llengua en un espai geogràfic determinat”.

Les connotacions pejoratives que el terme dialecte ha pres dins la societat han obligat els lingüistes, i els sociolingüistes, a usar el terme varietat per fugir de qualsevol valoració marcada: varietat no implica cap estatus (socio)lingüístic concret en comparar-la amb altres varietats, de les quals, simplement, es diferencia. Amb plantejaments estrictament lingüístics, doncs, no hi ha més que varietats, també anomenades dialectes: “Desde un punto de vista meramente lingüístico, deberían existir solamente dialectos románicos”, segons el romanista hongarès Vidos. Són criteris extralingüístics, sobretot polítics, en definitiva, els únics que ens permeten destriar clarament a què podem anomenar llengua i quines són llengües diferents. Ho reconeixen tant lingüistes de prestigi com sociolingüistes.

Criteris per a Delimitar les Llengües

Per tal de diferenciar científicament les llengües, s'utilitzen diversos criteris:

1. Criteri d’Homogeneïtat Estructural

Es refereix a una base comuna, sobretot pel que fa a la morfosintaxi, i a les lleis d’evolució de la llengua. El lèxic i la fonètica són els elements menys definitoris i, per tant, els que caracteritzaran la varietat dialectal, en tots els aspectes (social, geogràfic, funcional). En el cas del català és evident que hi ha una identitat estructural, només esquerdada per la interferència de l’espanyol, que, amb tot, és menys important en aquest camp que en el lèxic. Les diferències fonamentals entre els dialectes catalans es troben en el lèxic i la fonètica. Per altra banda, l’evolució és ben definitòria de la unitat.

2. Criteri de Mútua Intel·ligibilitat o Intercomprensió

Es considera que dos dialectes pertanyen a la mateixa llengua si hi ha intercomprensió entre els parlants. L’únic problema que planteja aquest criteri és doble:

1. La intel·ligibilitat és asimètrica: Es dona el cas que el parlant d’un dialecte A entengui perfectament el del dialecte B, però no a la inversa. Així, un parlant mallorquí entén un català i un valencià sense dificultats; un català entén un valencià fàcilment, però potser tindrà algunes dificultats per entendre un mallorquí; finalment, un valencià ha de fer un esforç major per entendre un català i una mica més en cas que sigui mallorquí.
2. La intercomprensió és qüestió de grau i depèn de l’actitud: Sovint no entén qui no vol entendre. Si hi ha una motivació per part d’ambdues parts, la intercomprensió es produeix encara que els dialectes estiguin força diferenciats.

3. Criteri de Consciència Lingüística

Es refereix al fet que els parlants d’una llengua s’identifiquen amb una comunitat. Aquest criteri és encara més problemàtic que l’anterior, en la mesura que conté factors que no són, ni de bon tros, científics i objectius. La pertinença a una comunitat depèn de factors històrics, sociopolítics i també de les actituds sociolingüístiques dels seus membres.

Síntesi dels Criteris de Delimitació

En una situació hipotètica ideal, una llengua vindria definida per l’homogeneïtat estructural, la intercomprensió entre parlants dels diversos dialectes, i la consciència dels parlants de pertànyer a una mateixa comunitat lingüística. De vegades, però, per qüestions no lingüístiques, el segon i/o el tercer dels factors s’incompleixen. És per això que, si bé l’ideal sigui la conjunció de tots tres, a l’hora de triar-ne un que sigui definitiu per tal de diferenciar llengües d’una manera científica i objectiva, calgui remetre en primera instància a l’homogeneïtat estructural.

La Variació Social: Els Dialectes Socials

La variació social reflecteix els usos de la llengua que fan els diferents grups socials que integren una comunitat lingüística. Per referir-se a aquesta variació s'utilitza el concepte de dialecte social (o sociolecte).

No sempre resulta senzill establir les relacions existents entre llengua i societat perquè el concepte de grup o classe social admet diferents interpretacions. Tot i així, sembla evident que la parla de les persones té alguna cosa a veure amb la posició social i el nivell d'educació. L'utilització d'uns dialectes socials permet a un individu identificar-se amb un grup social o desvincular-se'n: grups polítics, bandes urbanes, classe social.

A l'hora d'estudiar la variació social en la llengua catalana podem tenir en compte aspectes com ara l'edat, el sexe, l'hàbitat o la professió. Aquests factors, juntament amb el nivell d'instrucció, poden ajudar-nos a entendre la complexa diversitat lingüística que s'amaga darrere les relacions que s'estableixen entre els diferents grups socials. Per aquest motiu, a l'hora d'enfrontar-se a l'estudi de la variació social en llengua catalana és útil plantejar-se també la diferència entre varietats culturalitzades i no culturalitzades i l'ús d'un codi interferit o no interferit.

Varietats Culturalitzades i No Culturalitzades

Aquesta distinció tindria a veure amb el domini de l'estàndard i amb la capacitat d'adoptar l'estratègia comunicativa adequada. L'escola i en general l'accés a la cultura —en un sentit ampli— serien els elements definidors d'aquesta variació.

Codi Interferit o No Interferit

La singular història de les terres catalanes ha determinat que la influència del castellà o del francès pugui detectar-se en alguns usos lingüístics catalans.

Exemples de Sociolectes Catalans

Al marge dels criteris anteriors, podem identificar la presència d'alguns dialectes socials clarament diferenciats, com el parlar bleda i el parlar xava.

El Parlar Bleda

Caracteritzat per l'absència de tensió articulatòria i per una permanent nasalització. Pel que fa al vocalisme, no distingeix la vocal neutra de la [a], ni la e i o obertes i tancades. Quant al consonantisme, són freqüents els ensordiments de [z] (com a camissa), o de les consonants palatals com ara ratxola o platxa...