Variació i Varietats de la Llengua Catalana

Variació Lingüística

La variació lingüística fa referència al fet que cap llengua és uniforme. Totes presenten diferències segons l'època, els territoris o els grups socials on es parlen. Fins i tot un mateix individu presenta maneres de parlar i d'escriure diferents. Aquest fenomen rep el nom de variació lingüística. Els factors que condicionen la variació lingüística es poden relacionar amb les característiques dels parlants o amb la situació en què té lloc la comunicació (dialectal o variació estilística).

La variació lingüística es pot enfocar en quatre dimensions:

• Variació geogràfica: característiques pròpies d'un grup de parlants d'una mateixa llengua en zones geogràfiques diferents.
• Variació social: són usos lingüístics propis d'un determinat grup social que comparteixen alguna activitat.
• Variació temporal: conjunt de variacions lingüístiques pròpies d'un moment històric determinat.
• Variació estilística: conjunt de variacions lingüístiques que els parlants associen a una situació en la qual es produeix la comunicació (registres).

Varietats Lingüístiques

Una varietat lingüística és un conjunt d'elements lingüístics definit en funció de circumstàncies extralingüístiques. La varietat lingüística és la realització de la variació lingüística.

Hi ha quatre tipus de varietats:

• Varietat dialectal: referides al grup d'usuaris que reflecteixen la seva identitat lingüística. Són les següents:
  • Varietats geogràfiques: trets lingüístics associats a un grup geogràfic on tots els parlants s'entenen malgrat les diferenciacions que hi hagi.
• Varietat social: reflecteix trets lingüístics que s'associen a un estrat de la societat (sociolingüística), com ara el nivell social o la professió.
• Varietat temporal: correspon a les diverses èpoques de la història d'una llengua (lingüística històrica).
• Varietats estilístiques: conjunt de trets relacionats amb un àmbit de comunicació i que no reflecteixen la identitat lingüística de cap parlant (registres).

La llengua estàndard s'ha de considerar una varietat més que no pas un registre, ja que no és una varietat natural, sinó que ha estat creada per a un tipus de comunicació formal i pública.

Els Registres

Els registres són les varietats funcionals que cada parlant fa de la llengua segons la situació en què es troba i d'acord amb les convencions establertes.

Hi ha quatre registres bàsics en la llengua:

• Registre col·loquial: registre que s'utilitza en les situacions de cada dia. És el més bàsic i totes les llengües el tenen. Es caracteritza per l'ús d'un lèxic limitat i imprecís; el sentit depèn gairebé sempre del context. La sintaxi és simple i hi predomina la juxtaposició.
• Registre literari: és el que avui entenem com a llengua estàndard, un tipus de llengua normativitzada i molt elaborada. Aquest llenguatge no és uniforme, ja que inclou la narració, la poesia, etc. És el registre que s'utilitza en la creació literària.
• Registre científic: format per les característiques pròpies dels textos científics, com els trets sintàctics o l'estil.
• Registre formal neutre: es refereix al tipus de llengua propi de la comunicació pública, com ara els manuals d'instruccions, que tenen una finalitat utilitària.

Les Varietats Geogràfiques del Català

El català no es parla igual a tot el domini lingüístic.

Català Oriental i Català Occidental

Aquesta divisió dialectal es vertebra en dos grans blocs verticals: l'occidental i l'oriental. Es fonamenta en el tractament de les vocals a i e àtones del llatí vulgar. També es fonamenta en el criteri diacrònic, que és el resultat de l'evolució de la vocal e tancada del llatí vulgar, que queda igual al català occidental, però en els dialectes orientals el resultat és diferent.

Parlars Orientals

Català Central

Territoris com el Pla de l'Estany, la Garrotxa, el Ripollès, etc.

Característiques:

• Vocalisme: té quatre graus d'obertura i set sons vocàlics.
• Consonantisme: el fenomen més destacable és l'emmudiment de la consonant final de la paraula dels grups -mp, -nt, -lt, -rt.
• Iodització: una altra característica és aquest fenomen, que consisteix a pronunciar i quan aquesta deriva de -ll-.
• Morfologia verbal: la primera persona del singular del present d'indicatiu dels verbs de la primera conjugació acaba en -u.