La Veritat i el Coneixement: Criteris, Límits i Ciència

Critèris per a reconèixer la veritat

L'evidència: és una manera especial de presentar-se que tenen certs fets i proposicions que considerem evidents. Un coneixement és evident quan una certesa ens impedeix dubtar de la seva veritat.

Insuficiència d'aquest criteri

Aquest sentiment de certesa i seguretat és propi del subjecte que coneix i no d'allò que coneix, és a dir, una cosa subjectiva. Tendim a considerar evidents coses que poden no ser-ho; la nostra educació i concepció del món poden distorsionar la nostra manera d'apropar-nos a la realitat i, per tant, les coses falses ens resulten evidents i inqüestionables.

La intersubjectivitat

Consisteix en el fet que les nostres creences, per tal de ser admeses i constituir un coneixement, han de ser acceptables per qualsevol subjecte racional. Aquest criteri es basa en el coneixement objectiu. Té l'avantatge que es basa en el reconeixement de molts; per aquesta raó, hi ha més garanties d'encert. La veritat requereix el consens de la comunitat.

Insuficiència d'aquest criteri

Aquest consens no és garantia suficient de veritat. No és cert que el que admet tothom hagi de ser indubtablement veritable. Una prova d'això són les teories, avui refutades, però que havien estat admeses i defensades, com el geocentrisme.

La conquesta de la veritat: una tasca col·lectiva

Lluitar contra la ignorància, la manipulació i l'error és un deure col·lectiu de l'ésser humà. La conquesta de la veritat comporta sortir de la ignorància i de l'error. Aquesta doble tasca s'ha de fer de manera:

Permanent

Considerar un deure el conèixer, per tenir una opinió el màxim argumentada. Tenir una actitud d'interès, i disposar de mitjans informatius.

Col·lectivament

El coneixement és patrimoni de tota la humanitat. Hem de defensar l'educació com un dret universal i fonamental.

Els orígens de la ciència

La ciència va sorgir quan l'ésser humà va assolir la convicció que els fenòmens naturals es podien integrar en un sistema ordenat i coherent, i esdevenien intel·ligibles per al pensament humà.

La ciència i la filosofia van sorgir d'una actitud crítica i indagadora davant de la realitat i, eren disciplines indistingibles.

No obstant, al llarg d'un període que comprèn els segles XVI i XVII, anomenat revolució científica, la ciència es va independitzar de la filosofia i la paraula ciència va quedar reservada a un mètode.

Característiques específiques

A Galileu se'l considera el primer científic modern. Galileu va estudiar problemes que havien interessat a científics anteriors, però de manera diferent i revolucionària. L'objecte d'estudi de la ciència es basava en la naturalesa, el cosmos i el món físic. Aquest sistema de diferenciar la ciència d'altres formes del saber es pot sintetitzar en dues característiques:

Experimentació

Galileu va introduir una novetat pel que fa a la concepció del mètode científic. Sabia que algunes de les seves hipòtesis no eren observables en la vida quotidiana, tan sols podia contrastar-les creant una situació ideal. D'aquesta manera l'experiment permetia aïllar el fenomen i estudiar únicament les variables decisives. Va ser el primer que va fer servir instruments, com els telescopis.

Matematització

Aquesta nova ciència galileana crea una metodologia pròpia que responia a un ideal d'utilitat pràctica. A nivell de contingut científic no podien haver-hi coses opinables; consistia en lleis, judicis i en llenguatge matemàtic. La teoria seria l'explicació d'un conjunt de lleis.

La quantificació aportava més precisió i va permetre l'alliberament respecte de la subjectivitat i ambigüitat pròpies del llenguatge quotidià.

Els límits del coneixement

El nivell de coneixements augmenta dia a dia, però no sabem fins a quin punt podem estar segurs d'aquests coneixements que anem adquirint.

La possibilitat de coneixement

Diverses actituds davant la possibilitat d'un coneixement global, vàlid i segur:

• Dogmatisme

  És la posició filosòfica segons la qual podem adquirir coneixement segur i universal, i tenir-ne una certesa absoluta. És l'actitud més optimista dins la filosofia. Una persona dogmàtica no pot ser tolerant. Descartes era dogmàtic i considera que, amb un bon mètode, la raó és capaç de proporcionar coneixement vàlid i universal de tot el que es proposi.

  Dogma

  Veritat incriticable, que es postula sense que estigui demostrat ni es pugui demostrar, incriticable per definició.

• Escepticisme

  No s'acaba de creure una explicació sobre la realitat o qualsevol coneixement. Es va produir en un període de crisi a l'escola escèptica; pretenien conèixer d'una forma que no deixés espai als dubtes, tot i així, tenir una actitud escèptica pot obrir portes al coneixement.

  Un escèptic busca conèixer, investiga, però no troba. Per a Pirró (primer escèptic), la base de les nostres creences són les sensacions, i com les sensacions són canviants, no ens poden proporcionar un coneixement ferm i segur.

• Criticisme

  És una posició que està entre el dogmatisme i l'escepticisme. Aquest coneixement no és inqüestionable i definitiu, sinó que ha de ser revisat i criticat contínuament per tal de detectar-hi possibles errors. Gràcies a l'espai i al temps, captem fenòmens però filtrats per categories lògiques.

  Segons Kant, pensador crític, és possible obtenir coneixement amb un nivell de certesa prou sòlid. Kant va fer un supòsit (gir copernicà): fins ara s'ha suposat que el coneixement està allà, i hem de tractar d'acostar-nos com a espectadors que som. Però Kant va tractar de suposar que si fins ara havíem d'adequar-nos a l'objecte per conèixer-lo, podríem ser nosaltres els creadors de la forma, de l'estructura, interpretar un conjunt d'impressions com a un objecte. Cadascú veu coses diferents per les condicions universals particulars.

• Relativisme

  És la posició que nega l'existència d'una veritat absoluta. Considera que només existeixen opinions particulars vàlides; el que és veritat en una determinada època i cultura, no ho és en una altra.

  Els sofistes són considerats els pares del relativisme; sostenien la tesi que els únics sabers que autènticament valen la pena, que ens inciten, són aquells que subjectivament ens motiven i ens interessen. Per a ells, tenir èxit social era molt important. El bo és l'útil.

• Perspectivisme

  No nega la possibilitat teòrica d'una veritat absoluta. Partia d'un cert relativisme però si féssim una síntesi entre diferents subjectivitats i les ajuntéssim obtindríem una visió més comuna, com una tendència, un consens entre diferents visions, però mai és un coneixement universal.

L'especificitat del saber científic

La ciència pretén ser una explicació sistemàtica de tot allò que existeix. Té alguns trets propis com la neutralitat o l'absència de prejudicis, la serietat a l'hora d'abordar problemes, el tarannà crític i l'exigència d'intersubjectivitat.