La Veritat: Perspectives Filosòfiques i Coneixement

La veritat com a correspondència: Una afirmació és veritable quan afirma que es correspon amb la veritat. Aristòtil, en la seva obra Metafísica, afirma: “Dir d’allò que és que no és, i d’allò que no és que és, és fals, mentre que dir d’allò que és que és i d’allò que no és que no és, és veritable.

El criteri d'evidència: Sosté que una afirmació és veritable quan és evident i indubtable. Descartes, aplicant el dubte metòdic, posava en dubte tot, fins i tot el que l’envoltava. Encara que dubtés de la veracitat de la realitat que l’envoltava (dubtant que aquesta era un somni), si ell era capaç de pensar dubtant, demostrava la veracitat de la seva existència: “Penso, i per tant existeixo.”

La veritat com a coherència: En àmbits com les matemàtiques, el criteri de veritat s'aplica en coherència, quan una afirmació no és contradictòria i encaixa amb altres afirmacions que pensem vàlides. El filòsof alemany G. Hegel creia que la veritat ha d’adequar-se i ser coherent amb el tot, ja que la realitat és una totalitat complexa en desenvolupament.

La veritat pragmàtica: Aquest criteri de veritat té en compte les conseqüències pràctiques d’acceptar una afirmació com a veritat. Sorgit arran de l’aparició del corrent filosòfic del pragmatisme al segle XIX, amb filòsofs com William James, aquest criteri sosté que per saber si una afirmació és veritable, ens hem de fixar en si les seves conseqüències són útils, profitoses i eficaces.

La veritat com a consens: La teoria consensual, associada als filòsofs J. Habermas i K. Apel, afirma la veracitat d'una afirmació en l’acord que resulta d’un procés de diàleg. Però el consens ha de produir-se en condicions adequades:

• Diàleg obert a la participació.
• Llibertat d’expressar-se sense coaccions.
• Esforç en la demostració d’afirmacions.
• Obertura a la possibilitat de canvi de posició.

Perspectivisme: El dogmatisme, com l’escepticisme, relativisme o subjectivisme, no satisfà la necessitat de definició única. Llavors, sorgí el perspectivisme. Filòsofs perspectivistes com J. Ortega y Gasset van proposar una visió de la veritat que només podia observar-se des d’un punt de vista determinat. El nostre punt de vista particular i individual condiciona una visió modificada i variable de la veritat. Si existeix una veritat, aquesta condiciona el moment i el lloc des d’on ho veiem. Concloem que arribar a una única consideració perdurable i última sobre el que considerem veritat és difícil o impossible.

La filosofia, com a disciplina, fa ús de la hermenèutica en la lectura i interpretació de textos. El paper del lector i la seva predisposició a interpretar textos filosòfics són fonamentals. Els prejudicis que té “per defecte” abans d’entrar en la lectura no són inevitables, sinó necessaris per a la interpretació en diàleg amb l’autor i per fer una concepció pròpia del tema tractat en el text.

El dogmatisme: Defensat per filòsofs com Descartes, Leibniz o Wolff, afirmaven que alguns principis (dogmes) poden ser defensats amb seguretat i ser la base sòlida d’un saber. El dogmatisme defensa que es pot assolir la veritat amb tota seguretat.

L’escepticisme: Defensat per filòsofs com Pirró d’Elis, Montaigne o Hume, defensaven que la veritat absoluta és inassolible; només podem aspirar a fer afirmacions probables o versemblants. Ara bé, si els escèptics neguen la possibilitat d’assolir la veritat absoluta, això els obliga a acceptar les limitacions del coneixement i, amb prudència, adoptar una posició oberta i tolerant davant les idees dels altres. I si tothom pot estar equivocat, un mateix ha de contemplar la possibilitat de la incertesa de la pròpia opinió. Aquestes dues corrents, dogmatisme i escepticisme, defensaven posicions antagòniques, polaritzades. També hi ha dues corrents: relativisme i subjectivisme, que, tot i que poden semblar iguals o similars, defensen posicions subtilment diferents davant la veritat.

El relativisme: 1) Com l’escepticisme, defensava que no existeix cap veritat absoluta i universal. 2) Però l’escepticisme deia que la veritat depèn del punt de vista, del moment, del lloc. Vol dir que és relativa a una situació, a un context, i per tant, cadascú té la seva pròpia veritat, tan vàlida com una altra. 3) Protàgores afirmava que les propietats que posem a les coses depenen de la nostra valoració personal. 4) La diferència del relativisme amb l’escepticisme rau en la prudència d’aquest últim a l’hora de fer afirmacions rotundes, mentre que el primer afirma la relativitat de la veritat.

El subjectivisme: 1) Defensava una posició similar al relativisme, negant la universalitat de la veritat, afirmant que cadascun de nosaltres té la seva veritat personal i que resulta impossible trobar veritats eternes i universals. 2) Potser una persona considera que una afirmació és veritable o falsa depèn únicament de factors individuals. 3) Protàgores diu: “L’home és la mesura de totes les coses.” El problema d’aquestes corrents és quan es confronten aquestes posicions amb qüestions ètiques i morals.

Segons elles, quina posició hem d’adoptar davant les injustícies que es consideren vàlides en altres cultures? Tenim cap dret a imposar el nostre criteri de veritat davant d’aquestes injustícies?

Diferenciava entre l’opinió (doxa) i la ciència o saber veritable (episteme), ja que considerava que només el saber veritable és totalment fiable i que les opinions i creences poden variar, són canviants. Per explicar l’univers platònic, quan el coneixement i allò veritable, trobem dues al·legories (o símils) que Plató va emprar per fer-ho comprensible.

Al·legoria de la caverna: Aquesta al·legoria, ideada per Sòcrates i ampliada per Plató, ens descriu com les idees originals només existeixen en un pla que no podem copsar sense deslliurar-nos abans de la ignorància. Si no ho fem, només podem veure les ombres d’aquestes idees originals. Per tant, hem d’afrontar l’esforç que representa la “il·luminació” del nostre saber.

• Imaginem una cova.
• Dins aquesta cova fosca hi ha uns personatges lligats de mans, peus i cap que només poden veure la paret del fons de la cova.
• Just darrere seu, hi ha un mur, i darrere d’aquest mur, unes altres persones mouen unes figures.
• Gràcies a un foc a l’entrada de la cova, es projecten les ombres de les figures originals a la paret del fons.
• D’aquesta manera, les persones al fons de la cova només poden veure les ombres projectades.
• No poden veure ni el mur ni les figures darrere seu.

1) Plató suposa que una d’aquestes persones, presonera de la ignorància, és alliberada i forçada a mirar el que hi ha darrere el mur. 2) Descriu que aquesta, primer sentiria dolor per haver estat lligada tota la seva vida i es veuria cegada per la llum directa del foc. 3) En aquest punt, molt probablement voldria tornar al fons de la cova. Si en comptes d’això, aguantés una estona i se’l forcés a sortir de la cova, se n’adonaria que tot el que creia saber era fals. 4) I un cop acostumat a la llum del sol (el coneixement veritable), el presoner ja pot raonar per ell mateix.

1) Plató imagina que el presoner vol tornar a entrar a la cova per alliberar els seus antics companys. 2) A l’entrar, tornaria a estar encegat per la foscor de la cova i els altres presoners creurien que aquesta ceguera era fruit d’haver sortit del fons de la cova, arribant a voler matar qualsevol persona que pretengués deslliurar-los.

El símil de la línia: Tot allò que creiem conèixer es pot “estendre” damunt d’una línia. Aquesta línia es pot dividir en dos segments: el món sensible i el món intel·ligible. El primer tram inclou totes aquelles imatges naturals i artificials que conformen les nostres opinions (doxa). El segon tram inclou tots aquells ens matemàtics i idees que conformen els sabers de la ciència (episteme).

Aristòtil: Aristòtil no compartia les teories del seu mestre Plató. Les rebutjava, ja que no creia en l’existència d’un món intel·ligible d’essències pures. I si bé creia que el coneixement parteix del que captem amb els nostres sentits, aquest resulta limitat i imperfecte. Segons Aristòtil, el coneixement veritablement valuós és aquell que s’orienta cap a allò universal i no allò particular. És a dir, si bé creu bo tenir coneixements particulars, creu molt més valuós tenir coneixements de les característiques generals que tenen en comú.

Aristòtil, per referir-se a tots els éssers que comparteixen característiques generals dins d’un grup, fa servir el concepte forma. Llavors, el veritable coneixement consisteix en captar allò universal i l’essència compartida per tots els individus d’una mateixa espècie. Si bé percebem aspectes individuals a través dels sentits, aquesta percepció s’emmagatzema en la memòria i, posteriorment, poden ser evocats per la imaginació. Llavors, és a través de l’enteniment que podem contrastar percepcions semblants i obtenir els trets comuns, tot prescindint dels trets particulars i secundaris. D’aquest procés d’extreure la forma compartida o essència comuna de diversos individus particulars en diem abstracció inductiva.

Ciència i filosofia: En l’edat antiga, els plantejaments de Plató i Aristòtil van tenir molta influència. En l’edat moderna, s’utilitzava amb relació al cristianisme. Després de la revolució científica, els filòsofs van fer cas de la filosofia del coneixement. Volien respostes sobre l’origen, la validesa i el límit del coneixement, i feien preguntes sobre la fiabilitat del coneixement científic. En l’edat moderna, els filòsofs fan dues corrents: una que considera la raó com a font del coneixement veritable (racionalisme) i l’altra que considera l’experiència com l’única manera (empirisme).

Racionalisme: Defensa la raó com a punt de sortida per obtenir coneixements segurs i veritables. La majoria de filòsofs racionalistes van viure a Europa durant els segles XVII i XVIII, com Descartes, Leibniz i Spinoza. Els racionalistes creien que els sentits no eren fiables. Defensen que la raó és la font de coneixement veritable perquè existeixen algunes veritats innates i absolutament segures que poden ser la base d’altres. Els racionalistes s’inspiren en les matemàtiques per al model de coneixement. Les matemàtiques fonamenten en veritats inqüestionables (axiomes) que es poden derivar d’altres veritats per deducció. Creien que es podia estendre a tots els àmbits i fer un coneixement complet a partir de bases, veritats de ciència universal.

Empirisme: Durant els segles XVII i XVIII, al continent europeu es desenvolupa el racionalisme, paral·lelament a les illes britàniques va sorgir una corrent filosòfica diferent, l’empirisme. Hume, Berkeley o Hobbes tenien interès en el coneixement. L’enfocament era contrari al racionalisme. Els empiristes sostenien que l’única font de coneixement vàlida era l’experiència, perquè allò que percebem prové dels sentits.

Percebem tot pels sentits; per experiències elaborem idees i tot el que sabem. Els empiristes negaven la possibilitat de l’existència d’idees innates (com els racionalistes). El model de coneixement en què es basaven era en les ciències naturals (física i química), que es fonamentaven en l’experimentació. A través del procés inductiu es poden elaborar lleis universals i construir coneixement.

Els empiristes sostenien que l’experiència és l’origen del coneixement, però també el límit. Questionaven que es pugui conèixer alguna cosa que no tenim experiència, com qüestions com l’existència de Déu, què hi ha després de la mort o qualsevol fet futur.

Kant recull influències de corrents empiristes i racionalistes per aclarir quines són les possibilitats del coneixement humà.

Els grans avenços en les ciències i les matemàtiques, Kant investiga el perquè d’aquests avenços i la relació d’aquests avenços amb com la ment humana coneix la realitat. Kant creia que els empiristes estaven encertats afirmant que l’experiència és la font del coneixement, però també afirmava que la raó era important. L’experiència proporciona el contingut dels coneixements i la raó és qui organitza, donant forma. Kant afirma que, tot i que el coneixement comença amb l’experiència, hi ha alguns elements que són anteriors a aquesta, són elements a priori. Per trobar quins són aquests elements, Kant va distingir tres facultats: sensibilitat, enteniment i raó.

Quant a la sensibilitat, fa referència a la facultat de captar impressions mitjançant els sentits. I assenyala que aquesta percepció sensorial es produeix en un espai i en un temps determinats. Llavors, l’espai i el temps són condicionants variables de percepcions; són propietats de la realitat. Les dades sensibles, l’enteniment fa, elaborar i produir conceptes. D’aquesta manera, el contingut dels conceptes són les dades de la sensibilitat i l’experiència sensible, però la forma permet organitzar aquestes dades i donar-los sentit mitjançant la meva pròpia ment, la raó. Segons Kant, l’enteniment posseeix una sèrie d’elements a priori anomenats categories que donen forma a les dades sensibles. Alguns d’aquests conceptes fonamentals, com ara la substància i la causalitat, com a categories de l’enteniment, no formen part de la realitat externa sinó que són elements del coneixement. Kant explica per què la física és una ciència, considerant que les seves lleis són el principi de causalitat. Perquè explica els motius que són causa d’un fenomen, el principi de causalitat és un fonament de la física. Les lleis de la física són universals i necessàries. La tercera facultat, la raó, aspira a obtenir coneixements per conceptes elaborats per l’enteniment. La raó tendeix a sintetitzar conceptes d’enteniment, sintetitzant tot el que existeix en tres grans idees: Déu, l’ànima i el món. D’aquests temes tracta la metafísica, encara que no considera ciència per falta d’experiència d’objectes. A la seva obra Crítica de la raó pura, Kant diu que l’experiència és el límit del coneixement. Els éssers humans no podem conèixer allò que és més enllà de l’experiència. Kant acaba anomenant fenomen a la realitat que se’ns presenta davant nostre i com percebem els nostres sentits. També destaca la rellevància del subjecte, perquè aporta temps, espai i categories al contingut que ens ofereix la realitat.