Víctor Català i Josep Carner: Modernisme i Noucentisme Català

Víctor Català: Modernisme Rural i Psicològic

Víctor Català: Caterina Albert i Paradís, coneguda pel seu nom de ploma Víctor Català (l'Escala, 11 de setembre del 1869 - 27 de gener del 1966), fou una escriptora catalana, autora de la novel·la Solitud (1905), una de les obres literàries cabdals del modernisme. Inicià la seva carrera literària, de molt jove, col·laborant en l'Almanach de l'Esquella de la Torratxa. En aquesta publicació de caràcter satíric, hi publicà els seus primers textos —poemes de temàtica amorosa— entre el 1897 i el 1900 sota el pseudònim de Virgili d'Alacseal. La seva primera obra és L'infanticida (1898), un monòleg en el qual la Nela, des del manicomi, explica, aterrada per la reacció brutal del seu pare, que ha matat la seva filla il·legítima que acaba de tenir i s'ha tornat boja. Ella utilitza el pseudònim de Víctor Català perquè no vol que ser dona influeixi en els ambients literaris. Publica uns quants reculls de narracions curtes: Drames rurals (1905), Ombrívoles (1904) i Caires vius (1907), on relata les tragèdies de la vida rural. Solitud és una novel·la clarament simbòlica. La natura té un paper important en l'obra i condiciona l'estat d'ànim de la protagonista, la Mila.

Josep Carner: Noucentisme i Estil

Josep Carner: Narrativa noucentista. Josep Carner (Barcelona, 1884 – Brussel·les, 1970) pertanyia a una família petitburgesa. Als dotze anys publicà els seus primers textos en la revista L'Aureneta, on es revelà com a escriptor precoç. El 1897 entrà a la Universitat de Barcelona, on descobrí el catalanisme polític, i es llicencià en Dret i Filosofia. En aquesta etapa col·labora a Montserrat i L'Atlàntida, entre d'altres revistes. Dirigí de fet Catalunya (1903-1905), Empori (1907-1908) i Catalunya (1913-1914).

Obra Poètica de Carner

Entre la seva obra poètica destaquem Llibre dels poetes (1904), Primer llibre de sonets (1905), Els fruits saborosos (1906), Segon llibre de sonets (1907), Verger de les galanies (1911), Auques i ventalls (1914), entre d'altres. La seva poesia és aplegada i revisada al volum Poesia (1957). En teatre destaquem El giravolt de maig (1928), El Ben Cofat i l'Altre (1951) i Cop de vent (1966). En prosa escriu L'idil·li dels nyanyos (1903) i La malvestat d'Oriana (1910); els articles, contes, jocs lingüístics són recollits a Les planetes del verdum (1918), Les bonhomies (1925) i Tres estels i un ròssec (1927); el 1970 escriví l'estudi literari Teoria de l'ham poètic. La seva activitat com a traductor comprèn des de poetes xinesos, passant per Shakespeare, Molière i Andersen, i acabant amb Lewis Carrol, entre d'altres.

Les planetes del verdum

Les planetes del verdum és una tria de trenta articles sortits a La Veu de Catalunya, entre 1909 i 1919. Tenen com a escenari la part vella de la ciutat. Hi descriu la gent que viu en aquests barris, que provoca la tendresa en l'autor. D'altra banda, Carner es mostra com un esteta, i el destorba tot allò que pertorba la bellesa del món descrit, sigui l'ús del castellà a l'ofici de la Seu o el vestit massa llampant d'una dona.

Les bonhomies

Les bonhomies: Carner continua el camí iniciat en Les planetes del verdum, i hi recull quaranta-un articles publicats a La Veu de Catalunya durant l'any 1923. Bàsicament es diferencia de l'anterior en la ubicació de l'escenari descrit; en aquest cas l'observatori triat per Carner són els barris de Sant Gervasi i de Sarrià, tot posant l'èmfasi en el paisatge.