La Villa Rústica i la Villa Urbana: Vida en l'Antiga Roma

La Villa Rústica (on vivien els esclaus) era el mas, l'edifici central d'una explotació agrícola. Primitivament, tan sols era una cabana d'una sola estança i un pati o corral amb una cisterna per recollir l'aigua de la pluja. Després, es van anar agregant al voltant del pati noves dependències amb usos específics: menjador, habitatges dels esclaus, estables dels bous i cavalls, galliner, graners, cellers i moltes altres dependències per a carros, eines, la premsa de vi, el molí d'oli, etc. L'amo tenia sovint una part de la Villa Rústica agençada més o menys luxosament com a residència de camp.

La Villa Urbana (lloc on vivien els rics) si el propietari no era prou ric, quan anava al camp, s'estava en les millors habitacions de la Villa Rústica o en una casa modesta. Però molts latifundistes es feien construir magnífiques vil·les en indrets de bellesa paisatgística. Solien tenir totes les comoditats imaginables, fins i tot calefacció a l'hivern (per mitjà d'un sistema d'hipocaust). L'estructura d'aquestes vil·les era molt variada, però, en general, s'hi accedia directament pel peristil. Les habitacions s'agrupaven en edificis diferents comunicats entre si per passadissos coberts (criptopòrtics). L'envoltaven horts, petits boscos i jardins.

Les Insulae, els blocs de pisos

A Pompeia, la gent amb pocs recursos vivia generalment en habitacions llogades de la part davantera d'una domus, sovint damunt les tabernae. En canvi, a les grans ciutats com la mateixa Roma, s'amuntegava en cases de pisos de lloguer agrupades en illes (insulae), semblants a les cases modernes, segons mostren les excavacions realitzades a Òstia, el port de Roma, i els textos d'alguns autors.

• Eren més altes que les domus, arribant fins als tres o quatre pisos. Per tant, com que les construïen sense cura, amb els materials més barats, estaven molt exposades al perill d'ensorrament i incendi.
• Es construïen al voltant d'un pati interior que permetia la ventilació i la il·luminació de les habitacions que no donaven a carrer.
• Tenien molts balcons i finestres cara enfora o cap al pati. Per això, res no impedia que hi entrés el soroll del carrer, tot al contrari que les cases senyorials.
• Les cambres eren poques i no estaven destinades a un ús fix: s'utilitzaven en funció de les necessitats de la família. Els lloguers eren cars i molts llogaters sots-arrendaven alguna cambra, amb la qual cosa encara hi vivien més estrets.
• Normalment no disposaven de conduccions d'aigua: calia anar-ne a buscar a la font pública més pròxima. Moltes tampoc tenien comuna a tots els pisos, i per tant hi havia qui usava les comunes públiques.