La virtut i la política segons Aristòtil

La virtut

La virtut s’adquireix per l’exercici i l’hàbit, la virtut consisteix en un terme mig, que no és el mateix que la mediocritat, sinó un equilibri entre dos extrems igualment viciosos. En relació amb el bé i la perfecció, la virtut ocupa el punt més alt. Distingeix dos tipus de virtuts: morals i intel·lectuals. Entre aquestes últimes considera la prudència virtut de l’home sensat, i la saviesa culminació de la vida moral.

Política

Organicisme social. “L’Estat és superior per naturalesa a la família i a cada home pres individualment” i cada home és essencialment un animal polític o comunitari. La prioritat de l’Estat es basa en el fet que només ell pot bastar-se a si mateix: només en l’Estat pot aconseguir-se el regnat del bé i la justícia, a perfecció última de l’home. Per això, l’Estat no és un fi en si mateix. La teoria de les formes polítiques és pragmàtica i fluctuant. Critica la política idealista-utòpica de Plató. Per ell la política no pot ser una ciència exacta, sinó empírica, com es dedueix del treball de recopilació de Constitucions polítiques que els seus deixebles dugueren a terme. Aristòtil es manté fidel a l’esquema de la petita ciutat-Estat, considerant absurd l’ideal cínic de l’”estat natural” o Recull la ja clàssica classificació dels sofistes: monarquia, aristocràcia i democràcia, amb les seves degeneracions en tirania, oligarquia i demagògia. En les tres primeres formes governen els millors i els més virtuosos i hi fan buscant el bé comú, i no pas en profit particular.