Visions sobre la diversitat cultural i l'ésser humà

Visions sobre la diversitat cultural

Tema 5 i 6

La visió assimilacionista

Aquesta actitud adopta la visió segons la qual qualsevol grup cultural que viu en una societat de cultura diferent, ha d'integrar-se per la via d'assimilar-se als patrons culturals del lloc d'acollida, negant-ne la pròpia. També és una visió negativa perquè no respecta les diferències culturals.

La visió multicultural

La multiculturalitat fa referència a la possibilitat que, dins una mateixa societat, coexisteixin pacíficament dues o més cultures. Tot i que sembla una actitud positiva, sovint es confon amb (falsa) tolerància: sempre hi ha un cultura predominant que acaba 'menjant-se' la cultura minoritària en contacte. El mite de Babel és utòpic.

Altres actituds davant la diversitat cultural

• Racisme. S'anomena així tota creença, actitud o conducta que es basa en la consideració que hi ha unes races superiors a unes altres; és a dir, que defensa que hi ha races humanes i races subhumanes. El racisme es manifesta en qualsevol comportament que fomenti o permeti la marginació o l'aïllament d'un grup o persona en funció de la seva raça.
• Xenofòbia. Actitud de menyspreu i rebuig envers el que és estranger, diferent o estrany. Sovint és una actitud emocional causada per la por i la ignorància.
• Aporofòbia. Actitud de menyspreu i rebuig envers aquelles persones amb que són molt pobres o a molt poc recursos econòmics. (Adela Cortina)
• Interculturalisme i diàleg. Aquesta posició neix del reconeixement de la pluralitat cultural com un fet enriquidor, ja que ens pot ajudar a entendre millor el món i a nosaltres mateixos. Es basa, a més, en la consideració que és possible i desitjable la convivència pacífica i harmoniosa de diferents formes de vida. Aquesta actitud aposta per la tolerància i el diàleg entre les diverses creences i els diversos costums, sempre que es recolzin en el respecte.

Antropologia filosòfica

Què és l'home? Totes les èpoques, per antigues que siguin, tenen una determinada manera d'entendre l'ésser humà. Per què? Perquè l'home és l'únic animal que es pot preguntar a si mateix qui és. L'home té auto consciència; sap coses que d'altres animals no saben: que hem de morir, que existeix el temps, que tenim un passat, etcètera: som éssers pensants mortals. Als inicis de la història, alguns filòsofs els va sobtar una cosa molt rara: l'home està fet d'una cosa material, però també d'una cosa que sembla immaterial (i els animals, no). Conclusió: entendran que l'home està constituït de 2 tipus de realitats diferents: són dualistes. Al contrari, d'altres filòsofs entendran que es tracta d'una realitat única: són monistes.

Explicacions dualistes

Els filòsofs dualistes coincideixen a afirmar que l'ésser humà és un compost unificat de 2 entitats que tenen identitat i funcions pròpies: una és de naturalesa material (corporal), i l'altra és de naturalesa no material. Dins aquest corrent, hi ha el dualisme radical, i el dualisme moderat.

Dualisme radical

Plató (428-347 aC) és considerat dualista perquè estableix l'existència de dues realitats radicalment diferents. Per Plató, l'home és cos (soma) i ànima (psiqué), i l'ànima preexisteix al cos. Agustí d'Hipona (353-423 dC) és neoplatònic i afirma que l'home és un composta de matèria (carn) i esperit, lligat a la part divina. Quan el cos mor, l'esperit sobreviu.

Dualisme moderat

Pensen que hi ha dues entitats diferents, però ambdues desapareixen amb la mort. Aristòtil (384-322 aC) pensava que l'ésser humà era un composta de matèria (cos) i forma (ànima) però quan el cos moria, l'ànima també. Descartes (1596-1650 dC) també és dualista. L'essència de l'ésser humà és el pensament (substancia racional o res cogitans), que existeix per ella mateixa i no pot procedir del subjecte perquè aquest és cos o substància material (res extensae). Segons Descartes, el pensament no necessita el cos per existir. Però quan el cos deixa d'existir, el pensament no té existència.