Vocabulari de Geomorfologia i Litoral Espanyol

Vocabulari de Geomorfologia

Cova: cavitat de grans dimensions formada a partir d'esquerdes a les roques.

Delta: acumulació al·luvial localitzada a la desembocadura d'alguns rius.

Dolina: depressió tancada de forma circular o oval, pròpia de paisatges càrstics.

Dorsal oceànica: serralada submergida que s'eleva sobre les profunditats de l'oceà.

Eó: unitat geocronològica en què es divideix el temps de la Terra, més gran que una era.

Estructura germànica: estructura tectònica de fractures que presenta blocs aixecats (horst) i blocs enfonsats (graben). És pròpia de massissos antics.

Estuari: espai de costa afectat per les marees on es barreja l'aigua marina amb el cabal d'un riu.

Fletxa: cordó litoral format per l'acumulació de sediments en el sentit del corrent marí dominant.

Glacera: massa de gel.

Glaciació: cadascun dels períodes geològics freds en què les condicions ambientals van afavorir l'expansió dels aparells glacials.

Lapiaz: superfície rocallosa amb nombroses canalitzacions i solcs, pròpia de terrenys calcaris.

Mantell de corriment: deformació de plegament acompanyat de fractura que, com a conseqüència d'un empenyiment, s'ha desplaçat.

Maresma: terreny pla al costat del mar que s'inunda amb les aigües marines o dels rius.

Orogènia: procés de formació de serralades i període geològic durant el qual es formen les serralades o orògens.

Paisatge càrstic: relleu propi de les regions de massissos o altiplans calcaris, on s'ha desenvolupat un carst, caracteritzat per processos de dissolució de les roques calcàries.

Penya-segat: costa escarpada i rocallosa de parets verticals a causa de l'erosió del mar.

Placa litosfèrica: bloc en què es divideix la litosfera i que pot comprendre una part de la superfície d'un continent i d'un oceà.

Placa continental: zona del marge continental que s'estén des de la línia de costa fins al talús continental, situat a una profunditat de 200m.

Regressió marina: retrocés del mar en relació amb la línia de la costa com a conseqüència d'una elevació de la superfície continental o d'un descens generalitzat del nivell del mar.

Relleu apalatxià: formes del relleu que presenten les antigues serralades rejovenides per l'orogènia alpina i que es caracteritzen per un cert aplanament de les parts més elevades o per la presència de relleus diferencials entre els materials durs i els tous.

Ria: entrada del mar a les valls fluvials baixes.

Sòcol: conjunt de materials antics que formen la base d'un relleu.

Supereó Precambrià: unitat geocronològica en què es divideix el temps de la Terra i que comprèn els eons anteriors a l'eó Fanerozoic.

Tómbol: fletxa que uneix una illa al continent o a una altra illa.

Transgressió marina: expansió del mar en relació amb la línia de costa com a conseqüència d'un enfonsament de la massa continental o un augment del nivell del mar.

Xaragall: solc o regueró poc profund format per les aigües d'escorrentia a la superfície de materials tous.

El Litoral Espanyol

El perímetre peninsular té aproximadament uns 4870 km de costa, predominantment rectilínia, i que s'obre a tres mars: la mar Cantàbrica, l'oceà Atlàntic i la mar Mediterrània.

Costa Cantàbrica

S'estén des del riu Bidasoa fins a la punta d'Estaca de Bares, banya les costes de les comunitats autònomes del País Basc, Cantàbria, el Principat d'Astúries i Galícia. El paisatge cantàbric té un traçat rectilini amb penya-segats i caps, platges i badies. També destaquen les ries.

Costa Atlàntica

Es divideix en dos trams:

Costa Atlàntica Gallega

Entre la punta d'Estaca de Bares i la frontera portuguesa, és molt retallada a causa de la presència de ries, s'hi reconeixen dues regions:

• Ries Altes: se situen entre la punta d'Estaca de Bares i la ciutat de la Corunya. Són curtes, però molt profundes.
• Ries Baixes: són amples, profundes, sinuoses i més llargues. El riu Miño desemboca a l'oceà Atlàntic formant un estuari.

Costa Atlàntica Andalusa

S'estén des de la desembocadura del Guadiana fins a Gibraltar. El litoral atlàntic andalús presenta pocs accidents, els més destacats dels quals són les fletxes i els cordons de dunes. L'element més destacat són les maresmes del Guadalquivir, un terreny pla i pantanós inundat periòdicament per la marea.

Costa Mediterrània

S'estén des de l'estret de Gibraltar fins al cap de Creus.

Costa Mediterrània Andalusa

És alta i rocallosa i presenta trams de penya-segats entre els quals s'intercalen petites platges, hi ha una costa baixa i sorrenca amb presència de cordons litorals.

Costa Valenciana

És una extensa plana amb platges sorrenques, albuferes i tómbols.

Costa Catalana

A Catalunya es distingeixen tres enclavaments de costa abrupta: la península del cap de Creus, la Costa Brava i les costes del Garraf, algunes planes litorals i el delta de l'Ebre.

El Litoral Insular

Té més de 3000 km de longitud, repartits entre dos arxipèlags:

Arxipèlag Balear

Costes altes i rocalloses (són molt escarpades i amb penya-segats), costes baixes i rocalloses (platges de sorra que formen dunes a la part interior) i albuferes i cales (petits entrants a la costa formats per platges de sorra o de còdols).

Arxipèlag Canari

Prevalen els penya-segats. Les platges són amples i sorrenques.

Més Vocabulari de Geomorfologia

Albufera: llacuna d'aigua salada situada al costat de la costa i separada del mar per una barrera de sorra.

Avenc: fenedura profunda pròpia dels terrenys calcaris.

Badland: paisatge en zones àrides format per nombrosos barrancs de parets verticals.

Circ: cubeta d'erosió glacial en zones muntanyoses, limitada per escarpaments rocallosos.

Congost: vall profunda i estreta formada en materials durs.