La Voluntat de Poder en Nietzsche: Anàlisi i Interpretació
Enviado por Jasmina y clasificado en Filosofía y ética
Escrito el en
catalán con un tamaño de 3,29 KB
La Voluntat de Poder segons Nietzsche
Tots els éssers vius manifesten una tendència a superar-se, a transformar-se en noves formes superiors de vida. La vida, segons Nietzsche, és una mena d’energia que tendeix a adquirir cada vegada més força, més poder. Nietzsche l’anomena: “voluntat de poder”. En el cas de l’home, aquesta voluntat de poder equivaldria a voluntat de força, de creació, d’afirmació de ser. Quedaria representada en l’estil de vida, de conducta de l’antiga aristocràcia guerrera i dels herois dels pobles grecs; però també, en el poder creador de l’artista.
Vida i Voluntat de Poder
La vida té un valor per si mateixa, no cal buscar-ne un sentit fora d’ella mateixa. La vida, en tant que reflex de la voluntat de poder, és un valor per si mateixa, al qual s’han de subordinar tota la resta de possibles valoracions. La força bàsica que empeny la vida és “voluntat de poder”: creació, transformació, buscar noves formes, noves possibilitats, nous riscos. Sinó que únicament actua des de dins de la seva pròpia existència, des de les seves emocions més profundes, de les seves passions, dels seus instints, de la seva absoluta confiança en ell mateix. Aquesta mena de força que empeny la vida de l’home, sense possibilitat d’evitar, de modificar la seva manifestació, és “voluntat de poder”, i és l’única realitat a la qual tot està sotmès.
Lo Apol·lini
Aquest principi prové del culte a Apol·lo, el déu que representava la llum, l’harmonia, la racionalitat. Representaria la tendència que neix en l’home per trobar un ordre, una mesura, un equilibri, una comprensió racional de les coses. És a dir, davant un esdeveniment o unes circumstàncies noves, desconegudes, s’intenta trobar quelcom que permeti ordenar, interpretar, conèixer allò que inicialment era percebut com una cosa estranya, inquietant o bé amenaçant. Seria aquest principi el que faria possible que la vida de l’home no caigués en el pessimisme ni en la desesperació completa davant les circumstàncies i els fets més negatius i horribles de la vida.
És el responsable de recobrir l’aspecte més lúgubre de la vida i dirigir la nostra mirada, la nostra consciència cap a la creació d’una realitat més confortant, més estètica, més harmoniosa, més humana.
Lo Dionisíac
Aquest principi s’inspiraria en el culte a Dionís, la divinitat que representa la força desmesurada de la natura, la força de les passions, dels instints, allò que manca d’ordre, el caos, allò que no està definit, ni individualitzat. Seria la tendència contraposada a lo apol·lini; la tendència que busca anar més enllà de l’ordre i la representació ordenada de les coses, quan aquest ordre i representació ja no ens serveixen o no són suficients. Representa la desmesura, l’absència d’ordre, el domini dels instints, de les passions, del poder desconegut de la natura. El que ens fa veure aquest principi és l’aspecte més incomprensible de la vida i de la realitat, allò que ens genera dolor, estranyesa, horror. Aquest aspecte de la vida és el que intenta encobrir l’actitud apol·línia, però malgrat tot, és un aspecte que existeix, que forma part de la realitat i que és inevitable la seva manifestació.