Apunts de Llengua i Literatura Catalana: Les Cròniques, la Dièresi i Tipologia Textual

Les quatre grans cròniques

Les quatre grans cròniques pertanyen als segles XIII i XIV, una època marcada per l'esplendor de les conquestes i l'expansió de la Corona d'Aragó: la unió d'Aragó, la incorporació de València i les Balears, i l'expansió mediterrània. És una època d'esplendor cultural i social en la qual es viu un període d'estabilitat política i social.

La finalitat d'aquestes obres és justificar actuacions polítiques i deixar constància dels fets segons la mentalitat medieval. A través de les cròniques s'entreveuen suposades cançons de gesta que, si bé s'han perdut, es poden observar en aquests textos.

Els trats principals són:

• To popular en el llenguatge.
• Caràcter autobiogràfic (excepte en la de Desclot).
• Utilització de poesia popular, joglaresca i prosificada (excepte en la de Pere III).
• Presència d'elements procedents d'antigues llegendes èpiques.
• Aportació d'un conjunt de dades documentals.
• Acció de gràcies a Déu com a motor dels esdeveniments.
• Voluntat de deixar constància històrica de l'època contemporània.
• To heroic i patriòtic.

La dièresi

Usos de la dièresi

• Pronunciació de la u: Indica que la u dels grups qüe, qüi, güe, güi s'ha de pronunciar.
• Destrucció de diftongs: Indica que la i o la u no fan diftong en situacions en què en farien segons les regles generals.

Excepcions a l'ús de la dièresi

• Quan la i o la u han de dur accent gràfic segons les regles d'accentuació.
• En els sufixos -isme, -ista i en les terminacions llatines -us, -um.
• En els acabaments verbals d'infinitiu, gerundi, futur i condicional dels verbs acabats en -ir.
• En paraules compostes amb els prefixos anti-, co-, contra-, re-, pre- seguits de i o u.

Text i discurs

El text és la unitat lingüística amb què ens comuniquem. Pot ser un enunciat breu o una novel·la o una conferència sencera, sempre que complisca les regles del text: l'adequació al context comunicatiu, la coherència informativa i la cohesió lineal.

El terme discurs s'utilitza sovint com a sinònim de text, però té també altres accepcions: és un acte comunicatiu global en el marc del qual es produeix un text, el conjunt de textos en què s'expressa una disciplina o ciència, o allò que hom diu d'una manera seguida.

Caràcters definitoris del text

• Caràcter pragmàtic i comunicatiu: L'emissor construeix un text amb una finalitat determinada i el dirigeix a un receptor amb qui comparteix una sèrie de coneixements sobre el funcionament dels textos.
• Caràcter textual o discursiu: El text respon a una organització interna molt precisa i a unes regles que garanteixen el significat del missatge i l'èxit de la comunicació.
• Caràcter lingüístic: La comunicació és possible gràcies a diferents sistemes de signes; el text és un producte construït amb elements d'un codi lingüístic determinat.

Propietats d'un text

Un text pot tenir tres propietats fonamentals:

• L'adequació: Propietat per la qual el text s'adapta al context comunicatiu.
• La cohesió: Propietat mitjançant la qual es fan explícites o externes les relacions internes entre les diferents parts del text a través de mecanismes morfosintàctics i lexicosemàntics.
• La coherència: Fa referència a la selecció de la informació rellevant i a l'ordenació de les idees d'acord amb les característiques de la situació de comunicació.

La coherència

La coherència aborda tot allò que guarda relació amb els continguts del text i fa referència al seu significat global. És la propietat fonamental que fa que puga ser percebut com una unitat comunicativa.

Nivells del contingut

• Coherència global: Afecta la totalitat del text.
• Coherència lineal: Es manifesta en les parts constitutives del text.
• Coherència local: S'aplica als diversos enunciats que componen el text.

L'adequació

L'adequació és la capacitat de l'enunciat per a adaptar-se a les circumstàncies enunciatives. Cal considerar totes aquelles relacions entre text i situació comunicativa que li fan adquirir la seua plena significació.

Àmbits d'ús

Són els diferents contextos comunicatius en què apareix un discurs. Es poden classificar segons el grau de formalitat, el caràcter públic o privat, etc.:

• Àmbit periodístic: Propi dels mitjans de comunicació.
• Àmbit acadèmic: Propi de les institucions educatives i de la investigació.
• Àmbit literari: Propi dels discursos on predomina la funció estètica.
• Àmbit administratiu: Propi de les institucions públiques i de les seues relacions amb els ciutadans.
• Àmbit col·loquial: Propi de les relacions interpersonals entre amics, companys, etc.

Gèneres textuals i tipus de text

Són els models textuals amb què s'agrupen i es classifiquen els textos atenent als aspectes més formals, a l'àmbit d'ús i a la funció comunicativa:

• Gènere textual: Agrupa els textos amb característiques formals comunes.
• Tipus de text: Es basa en la funció comunicativa dels parlants.

Estructures textuals

Els discursos es poden caracteritzar segons l'estructura en: conversacional, narrativa, descriptiva, expositiva i argumentativa.

El canal comunicatiu

És el paràmetre fonamental per a classificar la realitat discursiva. És la manera com es produeix la comunicació i condiciona l'aparició de dos grans suports lingüístics: oral o escrit.

Diferències entre el canal oral i l'escrit

• Percepció del missatge: El receptor rep el missatge pel canal auditiu (oral) enfront del canal visual (escrit).
• Processament dels signes: Els signes del text es perceben de manera successiva (oral) davant de la percepció de manera simultània (escrit).
• Elaboració: Comunicació espontània on l'emissor pot rectificar, però no esborrar les paraules pronunciades (oral) enfront d'una comunicació elaborada (escrit).
• Temporalitat: Comunicació immediata i efímera (oral) contra una comunicació duradora (escrit).
• Codis no verbals: Gran utilització de codis no verbals (oral) davant l'escassesa de codis no verbals (escrit).
• Interacció: Existeix interacció entre emissor i receptor (oral), mentre que no hi ha interacció durant l'emissió textual (escrit).
• Context: El context lingüístic és molt important (oral) enfront d'un context poc important o prescindible (escrit).
• Registre i varietat: Ús del registre col·loquial i més presència d'elements dialectals (oral) davant l'ús de l'estàndard i l'escassesa de trets de varietat geogràfica (escrit).

Narrativa cavalleresca medieval

Característiques de la narrativa de cavalleries

• Temàtica: Aventures militars, religiositat i relacions amoroses.
• Espais i ambientació: Descripcions detallades i ambientacions realistes combinades amb geografies fantàstiques plenes d'elements meravellosos.
• Temporalitat: Èpoques remotes, més relacionades amb el subconscient mític col·lectiu que amb un període històric determinat.
• Estructura: Les narracions segueixen habitualment l'esquema de la queste (recerca).

Característiques de la narrativa cavalleresca

• Versemblança: És la seua característica principal, acompanyada per l'aparició de la narrativa burgesa que qüestiona amb realisme l'ideal cavalleresc.
• Espais: Espais geogràfics reals, concrets i coneguts.
• Herois: Els personatges no són sobrehumans, sinó que vencen per la seua astúcia, força i valor.
• Tractament de l'amor: L'amor és molt més realista i arriba a ser el centre de la trama.
• Format: Obres compostes en prosa.