Característiques de l'humanisme, el Renaixement i el Barroc a la literatura catalana

Característiques de l'humanisme

Humanisme: neix a Itàlia i representa un trànsit entre la societat teocèntrica de l'Edat Mitjana (Déu com a centre de tot) i el Renaixement. Arriba a Catalunya a través de les connexions establertes per la Cancelleria Reial (un organisme intern de govern que es posava en contacte amb reis europeus), i per tant, amb Itàlia.

• Els humanistes volien conèixer de primera mà els autors clàssics, llatins però també grecs, que el cristianisme no els havia fet arribar.
• Pretenien fer-ne una nova lectura i impregnar-se dels valors morals i estilístics amb què escrivien, tant en llatí com en les seves llengües vernacles.
• Volien ressuscitar els ideals de racionalisme, mesura i crítica que trobaven en els clàssics antics, i que els van portar a una literatura culta i refinada.

L'humanisme trenca amb el teocentrisme: torna als clàssics i els mira com a model. Conceptualment, passa de l'antropocentrisme, en què l'ésser humà (i el seu estudi) es converteix en el centre dels valors del moment.

Edat Mitjana i Humanisme

• Teocentrisme (Edat Mitjana) enfront d' antropocentrisme (Humanisme).
• Societat feudal enfront de societat burgesa.
• Literatura religiosa i moralitzant enfront de literatura didàctica i identitària.
• Imitació de classics enfront de redescoberta dels clàssics.
• Temps fugit enfront de carpe diem.

L'humanisme català i la Cancelleria Reial

Sorgeix una nova mentalitat caracteritzada per la intenció crítica, el racionalisme, el to satíric i burlesc respecte a la moral imperant, i la influència dels autors italians contemporanis. D'una banda, obren les portes a un nou cànon d'autors clàssics molt més ampli; de l'altra, enlluernen amb una llengua i un estil que es fixen més en el llatí clàssic.

Bernat Metge és el paradigma d'aquest nou model d'intel·lectual.

Cancelleria Reial: organisme burocràtic, dirigit per un canceller o alt funcionari, que redactava tots els documents oficials de la reialesa, la noblesa i l'estament eclesiàstic de la Corona d'Aragó. La seva importància prové de la uniformitat lingüística que va introduir a tot el territori (Principat de Catalunya, regnes de València, Mallorca, Sicília...) en l'àmbit de la llengua escrita: va imposar un català unificat, una mena de koiné, model i llengua de la prosa culta.

Bernat Metge

Bernat Metge (1340/1346-1413) era secretari reial de Joan I. Treballava a la Cancelleria Reial i tenia el encàrrec de portar l'humanisme a Catalunya gràcies als seus contactes. Va escriure la seva obra mestra, Lo somni, el 1399, després d'estar a la presó, poc després de sortir-ne per guanyar-se el favor del nou rei, Martí l'Humà. Va estar empresonat per corrupció i possiblement per assassinat.

Lo somni és la gran obra de l'humanisme català i una de les obres mestres de la literatura catalana. Està escrita en primera persona i narra una nit de l'estada del protagonista (Bernat Metge) a la presó, durant la qual se li apareix Joan I, que havia mort recentment, acompanyat de dues divinitats del món clàssic, Orfeu i Tirèsies.

Poesia: Ausiàs March (s. XV)

• Té el mateix valor que la poesia de Llull.
• Poesia culta en català (desigual) de caràcter trobadoresc.
• Característiques: rebuig total a la idealització de la dama; es dirigeix a una dona de carn i ossos, humana i reconeixible; mestre de les comparacions hiperbòliques (màxima exageració).

Va ser natural de València i es va casar dues vegades, i les dues dones van morir: la primera, Isabel Martorell (germana de Joanot Martorell); la segona, Joana Escorna. Va tenir cinc fills il·legítims.

És el primer poeta català que deixa de banda l'estil dels trobadors, tot i que n'aprofita alguns elements, com el senhal (pseudònims) i el tema de l'amor. Va morir a València el 1459.

Els seus poemes més coneguts (cants d'amor) signifiquen una ruptura tant amb l'amor cortès trobadoresc com amb el dolce stil novo. L'amor cortès es fonamentava en l'amor adúlter per una dama noble; el dolce stil novo trenca amb aquest esperit classista i es fonamenta en la noblesa del cor, però continua idealitzant l'enamorada. March va rebutjar la idealització de l'amor entès com un valor absolut, cosa que el va portar a un realisme molt alt, amb imatges casolanes com "bullirà el mar com la cassola en forn" o "donau-me una crosta del vostre pa, qui em lleve l'amargor".

Cal destacar el extens poema Cant espiritual, sense rima, en què l'autor s'adreça a Déu amb por d'haver pecat en la seva vida amorosa i demanant-li que se l'enduu cap a l'altra vida.

El Renaixement

El Renaixement es va iniciar a Itàlia i va ser un període entre els segles XV i XVI en el qual es va produir una important renovació cultural i artística, d'enriquiment artístic, científic, literari i filosòfic.

• Major presència de la cultura grega i llatina, que es reivindica, s'estudia i de la qual es volen assimilar i reinterpretar valors com l'ordre, la serenitat, l'harmonia, la bellesa i la raó.
• Concepció antropocèntrica.
• Consolidació i significació de la llengua romanç.

Autors com Joan Boscà, Joan Timoneda i Pere Serafí (1505/1510-1567) recullen trets petrarquistes (de Petrarca) i del dolce stil novo.

Barroc (s. XVII-XVIII)

Moviment cultural antitètic al Renaixement. Va tenir un fort accent espanyol i, en els territoris de parla catalana, es va desenvolupar sota influència castellana. Un dels autors més representatius va ser Francesc Fontanella (poeta i dramaturg), i també Francesc Vicent García.

• Consciència acusada de la mort, de la brevetat de la vida, del caràcter efímer del plaer, de la degeneració humana i, com a conseqüència, una actitud pessimista i de desengany.
• Tensions i contradiccions de la condició humana i l'ús de elements contraris: vida i mort, lirisme i burla, bellesa i lletjor, veritat i mentida, llum i foscor.
• Gust per l'artifici formal i conceptual, recorregut a l'expressió, al contrast i a l'exageració; ús abundant de recursos amb objectiu d'impressionar i de lluir-se, que sovint compliquen la comprensió dels textos.

Neoclassicisme (s. XVIII)

Autor representatiu: Joan Ramis. El Neoclassicisme és un moviment artístic, literari i cultural que es va desenvolupar a Europa a partir de mitjans del segle XVIII, centrat en la imitació de les formes clàssiques de l'antiguitat grega i romana.

La Il·lustració

El segle XVIII pretén recuperar els ideals del Renaixement:

• La confiança en el progrés i la raó, que il·lumina la humanitat cap a uns nous i millors coneixements que permeten assolir la felicitat.
• La voluntat didàctica i ideològica de les seves obres filosòfiques, polítiques, científiques, literàries o enciclopèdiques.
• Un retorn a les normes dels antics grecollatins a través de la seva manifestació artística i caràcter: el neoclassicisme.

Decadència

• Disminució de la producció agrícola, minera i ramadera.
• Caiguda de la indústria i del comerç, per la competència d'anglesos i holandesos que obstaculitzaven la comunicació entre colònies.
• Augment de les deutes i de les despeses militars en les guerres.
• Estancament i disminució de la població per les guerres i les epidèmies.
• Aixecaments contra la monarquia.

Connectors textuals

Causa

• Conjuncions subordinades: ja que, perquè + indicatiu, com que, vist que...
• Preposicions: amb motiu de, a causa de, per raó de, gràcies a, per culpa de...

Conseqüència

• Conjuncions coordinades: per tant, doncs.
• Conjuncions subordinades: de manera que, així que, tan(t)...que, prou/massa... per a / perquè...

Oposició-contrast

• Conjunció coordinada: però.
• Concessives coordinades: encara que, tot i que, malgrat que, per bé que, per més que, a pesar que, mentre que...

Finalitat

• Conjuncions subordinades: a fi que, perquè + subjuntiu, per tal que...
• Preposicions: per, a fi de, per tal...

Condició-hipòtesi

• Conjuncions subordinants: si, en cas que, a condició que, excepte que, suposant que...
• Positius: en cas de, a condició de...
• Real (present d'indicatiu / futur): Si tinc temps, aprendré a tocar la tenora.
• Incerta (imperfet de subjuntiu o d'indicatiu / condicional simple): Si tingués temps, aprendria a tocar la tenora. (o Si tenia temps, aprendria...)
• Irreal (plusquamperfet de subjuntiu / condicional perfet): Si hagués tingut temps, hauria après a tocar la tenora.

Per a marcar ordre

En primer lloc, en segon lloc, en tercer lloc... Després, per a continuar, a continuació. Per a començar, d'entrada; finalment, per a acabar, en darrer lloc...

Per a introduir l'opinió d'algú

Segons l'opinió de..., a parer de..., des del punt de vista de..., des de l'òptica de...

Per a encetar un (sub)tema

Pel que fa a, quant a, amb relació a, sobre...

Per a continuar tractant el mateix aspecte o insistir-hi

A més, a més a més, així mateix, també...

Per a introduir una explicació o una reformulació

És a dir, en altres paraules, això és...

Per a indicar aparença / realitat

• A primera vista, aparentment, d'entrada, en principi, en teoria...
• En realitat, de fet, realment, a la pràctica, a efectes pràctics, al cap i a la fi, al capdavall.

Per a distingir (dues idees contràries o complementàries)

Per un costat..., per l'altre; d'una banda... de l'altra.

Per a donar un exemple

Com, com ara, com és ara, per exemple, així, en particular.

Per a corroborar una idea

Efectivament, en efecte...

Per a concloure

Doncs, en conclusió, per tant, en definitiva, en resum, en suma...