Característiques de la poesia de Salvador Espriu, Miquel Martí i Pol i la poesia catalana actual, i el teatre català de postguerra fins als anys 70

Característiques de la producció de Salvador Espriu

Existencialisme. A Cementiri de Sinera, les hores el poeta plora la mort dels essers estimats i la del país.

Realisme social

El 1960, amb la publicació de La pell de brau, s'inicia el període realista. El poeta-profeta s'implica en les aspiracions del poble i pren la paraula per moralitzar i demanar que Espanya siga un lloc de convivència, respecte i llibertat.

Les característiques principals de la seua poètica

• La densitat i l'hermetisme, amb símbols procedents del món antic com ara Esther, Antígona o el cec.
• L'aparició de mots que esdevenen símbols per ser repetits i posats en relació amb un significat normalment relacionat amb la mort i amb la llengua.
• Els temes recurrents: la mort dels essers estimats, de la llengua i del país, i el compromís del poeta amb el seu poble. Hi predomina el pessimisme.

La recreació mitològica no és un recurs utilitzat per evadir-se de la realitat, sinó per satiritzar, denunciar i moralitzar.

Característiques bàsiques de la poesia actual

A finals dels seixanta, el realisme entra en crisi, en part per la imminent transició democràtica i en part perquè l'estètica realista dels anys seixanta necessitava una renovació urgent. Apareix una nova generació de poetes encapçalats per Pere Gimferrer, que canviaran l'accent del social a l'individual, influïts pel simbolisme i el surrealisme.

Entre aquests poetes de la generació del setanta destaquen Francesc Parcerisas, Narcís Comadira i Maria Mercè Marçal. Els trets més destacables són:

• El trencament amb el realisme: l'actitud de l'autor és molt més lírica i intimista.
• La manifestació del món cultural de l'escriptor a les seues obres, a través de la intertextualitat, les referències a altres autors i el joc de la literatura dins la literatura.
• La transgressió moral i ideològica, és a dir, la recreació sublimada del món prohibit de la infantesa i de la joventut.
• La incorporació de la cultura moderna.
• El retorn a l'estètica simbolista i formalista, amb un llenguatge molt elaborat, ric en imatges i de difícil interpretació.
• El retorn a l'existencialisme.

El ressò social de la poesia de Miquel Martí i Pol

Miquel Martí i Pol ha aconseguit un ressò popular inèdit en la nostra societat. El ressò social d'aquest autor té molt a veure amb alguns fets que han marcat la seua vida:

• El lligam al poble natal.
• La condició obrera, que l'ha ajudat a connectar amb lectors conscienciats amb la realitat obrera durant els anys seixanta i setanta.
• Les conseqüències de l'esclerosi múltiple.
• El compromís del poeta amb el país i amb la justícia social.

Els seus poemes descriuen la realitat d'autèntics herois de la vida quotidiana: les faenes d'obrers, mestresses de casa, jubilats, persones reals del seu entorn. El seu llenguatge és directe, narratiu i despullat de retòrica, que tanmateix no cau en el simplisme.

Renovació del teatre de la postguerra fins als 70

Durant la immediata postguerra, el teatre en català fou completament prohibit i bandejat dels escenaris. A partir del 1946 es van tornar a fer representacions, però fins deu anys més tard no es van permetre les traduccions d'autors estrangers. En aquesta època, el teatre es va caracteritzar per la reposició d'obres anteriors a la guerra i per l'estrena de textos subjectes a una censura ferrenya, i pel teatre de tradició sainetesca.

A mitjans dels anys cinquanta s'inicia una recuperació amb estrenes de Salvador Espriu, Joan Oliver, Joan Brossa i Manuel de Pedrolo. A més, es permet la traducció d'obres estrangeres. La fundació de l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, per Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany, va revolucionar l'escena catalana, ja que va introduir les novetats teatrals europees.

El teatre d'aquesta època presenta dues modalitats:

• El teatre document, que intenta posar en escena un fet històric controvertit, indagant sobre les seues causes i conseqüències a través dels personatges.
• La sàtira política, que compartiria la finalitat del teatre document, però en clau humorística.