Conceptes Fonamentals de Lingüística i Sociolingüística Catalana

Les funcions del llenguatge

• Referencial: funció bàsica del llenguatge. L’emissor fa referència a una realitat objectiva quan enuncia o explica fets passats, presents o futurs (per exemple: Avui juga el Barça).
• Emotiva (o expressiva): l’emissor expressa els seus sentiments, emocions o estats d’ànim (per exemple: Ai!, estic molt enfadat!).
• Conativa (o apel·lativa): l’emissor vol cridar l’atenció del destinatari per tal d’incidir en la seva conducta o provocar-ne una reacció (per exemple: No llencis papers a terra!).
• Fàtica (o de contacte): pretén establir, perllongar o mantenir la comunicació, contrarestant possibles interrupcions o elements de soroll (per exemple: Sí… sí… sí).
• Poètica (o estètica): el missatge lingüístic, més enllà de ser portador d’informació, esdevé ell mateix l’objecte d’un treball estètic i formal.
• Metalingüística: s’activa quan utilitzem el llenguatge per fer afirmacions sobre el mateix codi lingüístic (per exemple: El mot «agraïm» s’escriu amb dièresi).

Unitats lingüístiques fonamentals

• Monema: unitat mínima dotada de significació.
• Fonema: unitat mínima de so sense significat propi, però amb funció distintiva.

Conceptes de llengua i disciplines afins

• Llengua: conjunt sistemàtic de signes lingüístics que comparteix una comunitat de parlants. La llengua s’interrelaciona amb la cultura dels seus parlants; per això, parlem de la llengua pròpia d’un poble o d’un territori determinat.
• Sociolingüística: disciplina que estudia la llengua com a fenomen social i les relacions recíproques que s’estableixen entre els fets lingüístics i els fets socials.
• Psicolingüística: disciplina que estudia la relació entre la ment de l’individu i l’adquisició o processament de la llengua.

El procés de substitució lingüística

El procés de substitució lingüística reflecteix la pèrdua progressiva d’una llengua en favor d’una altra al llarg de diferents etapes:

• Fase 1: existència d’una comunitat homogèniament monolingüe en la seva llengua pròpia (L1).
• Fase 2: augment creixent del nombre de parlants bilingües. La segona llengua (L2) comença a cobrir els àmbits d’ús formals o d’estatus alt (àmbits A), mentre que la L1 queda relegada als àmbits informals, familiars o privats (àmbits B). En aquest context, la L1 esdevé una llengua minoritzada a causa de diversos factors:
  • Factors politicosocials: l’Estat prohibeix o restringeix l’ús públic, escolar i oficial de la L1, confinant-la exclusivament als àmbits d’ús B.
  • Factors demogràfics: una arribada massiva de parlants d’L2 —que s’utilitza com a llengua exclusiva en els àmbits A— obliga la població autòctona a adquirir aquesta L2 com a eina de comunicació, mentre que els nous parlants tendeixen a no aprendre la L1.
• Fase 3: es produeix la ruptura de la transmissió intergeneracional de la L1 i la comunitat esdevé progressivament monolingüe en L2.

Normalització i política lingüística

• Normalització lingüística: conjunt d’actuacions planificades de caràcter polític, social i institucional destinades a revertir el procés de substitució lingüística d’una llengua minoritzada i restablir-ne el ple ús social.
• Política lingüística: estratègies oficials destinades a protegir i fomentar la llengua pròpia d’un territori. Aquest procés requereix tres passos clau:
  1. Normativització i estandardització: fixació de regles ortogràfiques, gramaticals i lèxiques perquè la llengua sigui un instrument eficaç i apte per a tots els registres.
  2. Recuperació dels àmbits d’ús: reintroducció progressiva de la llengua en l’administració, l’escola, la justícia i els mitjans de comunicació.
  3. Recuperació del prestigi social: dignificació de la L1 i promoció d’actituds lingüístiques positives envers el seu ús.

La Romània lingüística i els orígens del català

El català és una llengua que deriva directament del llatí (llengua indoeuropea originària del Laci). Els llatins o romans van protagonitzar un intens procés d’expansió militar i cultural per la conca mediterrània a partir del segle IV aC.

El text més antic conservat en una llengua romànica correspon als Juraments d’Estrasburg (842 dC), redactats en francès antic.

Classificació i primers testimonis escrits del català

Les llengües romàniques se solen classificar en dos grans blocs —l’oriental i l’occidental— en funció de determinades isoglosses fonètiques i morfològiques, com ara el mecanisme de formació del morfema masculí plural.

Pel que fa a la tradició literària i jurídica catalana, entre els primers textos escrits íntegrament o majoritàriament en català destaquen:

• Les Homilies d’Organyà: considerat un dels documents literaris més antics en prosa catalana (segles XII-XIII).
• El Llibre Jutge: traducció catalana del codi visigòtic Forum Iudicum, redactat a mitjan segle XII.