Context sociopolític i narrativa catalana fins als anys 70: Enric Valor i la novel·la valenciana
1. Context sociopolític dels anys posteriors a la Guerra Civil fins als anys 70 i la producció narrativa de l'època
Des del 1939, la repressió i la censura franquistes converteixen la literatura catalana en un fenomen minoritari i inviable, amb l'exili d'intel·lectuals i escriptors com Riba, Carner, Rodoreda i Calders.
La novel·la comença a recuperar-se primer a l'exili (Riera Llorca, Artís-Gener), però aviat s'edita a Catalunya: el 1947 es permet convocar el premi Joanot Martorell de novel·la. Malgrat la continuïtat de la censura, als anys cinquanta es publiquen obres dels escriptors d'abans de la guerra (Pla, Villalonga, Rodoreda, Espriu) i apareix una nova generació de novel·listes: Maria Aurèlia Capmany, Manuel de Pedrolo, Josep M. Espinàs o Joan Perucho.
Tendències narratives
La narrativa fins a començaments dels seixanta rebutja el tractament directe de la realitat i usa la simbologia i el mite, la literatura imaginativa o fantàstica (Perucho i Calders). Una altra tendència és la novel·la psicològica, predominant des dels anys trenta (Sales, Rodoreda, Villalonga, Capmany) fins als seixanta, moment en què s'observa la influència del neorealisme italià i de la novel·la nord-americana d'entreguerres.
Una línia més realista inclou novel·listes com Manuel de Pedrolo i, al País Valencià, les publicacions de Maria Beneyto, Beatriu Civera o Enric Valor.
Consolidació editorial i nova generació
La dictadura va evolucionar cap a posicions més permissives i el panorama editorial es consolida amb la creació d'Edicions 62, on es publiquen les noves formes de la narrativa europea, amb traduccions de novel·la estrangera. A finals de la dècada la novel·la recupera la seua hegemonia entre el públic i, al començament dels setanta, els escriptors crescuts després de la guerra causen impacte: Terenci Moix i Baltasar Porcel.
Caldrà esperar, al País Valencià, una nova generació, la generació dels setanta (Fabregat, Seguí, Tròlec, Clara-Simó), i la reincorporació de Joan F. Mira, Carmelina Sánchez-Cutillas i Enric Valor, d'una generació anterior.
2. Característiques més importants de l'obra literària d'Enric Valor
Nascut a Castalla, l'Alcoià, el 1911, durant els anys de la dictadura franquista, es va dedicar preferentment a difondre la gramàtica normativa al País Valencià, amb obres com Millorem el llenguatge i La flexió verbal. Va ser col·laborador del Diccionari Català-Valencià-Balear i del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana de Joan Coromines.
Amb L'ambició d'Aleix i les Rondalles valencianes, el resultat és la creació d'un món literari fascinant. A finals de la dècada dels setanta Enric Valor va començar a publicar les novel·les del cicle de Cassana, integrat per la trilogia Sense la terra promesa (1980), Temps de batuda (1983) i Enllà de l'horitzó (1991). En aquestes novel·les, que constitueixen una crònica de la societat rural de Cassana de la primera meitat del segle XX, Valor rememora les seues vivències de joventut sobre la destrucció d'una classe social: la dels terratinents valencians de les comarques del sud.
El món rural i la natura
En les seues novel·les Valor apareix molt vinculat al món rural d'on procedeix, concretament la Foia de Castalla o qualsevol altre poble del rodal. En aquest món narratiu, la naturalesa té una funció ben important, que Valor descriu d'una manera realista.
Estructura de la seua narrativa
Les seues novel·les es poden agrupar en dos blocs:
- Novel·les de l'heroi individual, centrades en l'anàlisi dels conflictes individuals del protagonista en relació amb el medi: L'ambició d'Aleix (1960) i La idea de l'emigrant (1982).
- Novel·les en què l'heroi individual amb les seues peripècies és substituït per un protagonista col·lectiu.
Reculls de relats
La seua obra narrativa comprén també reculls de relats com Narracions de la Foia de Castalla (1952), Narracions intranscendents (1982), Narracions perennes (1988) i Un fonamentalista del Vinalopó, i altres contarelles (1996).