Context sociopolític i producció narrativa catalana de postguerra (1939-1970)
1. Explica en quina mesura el context sociopolític dels anys posteriors a la Guerra Civil fins als anys 70 condiciona la producció narrativa de l'època
Per a parlar de la producció narrativa de postguerra (1939-1970) hem de parlar de la nostra cultura sota el franquisme. Malauradament, la nostra llengua deixava de ser oficial i els progressos aconseguits durant la II República quedaren abolits: la llengua desapareixia del panorama públic, de l'administratiu i de l'ensenyament, ja que un dels objectius bàsics de la nova política era la unificació lingüística i la substitució de totes les llengües minoritàries de l'Estat pel castellà. En trenta o quaranta anys, el català va perdre més terreny que en tres o quatre segles. Es va abolir la Generalitat, l'Estatut i els partits polítics, i es prohibí l'ús públic (també l'ensenyament) i oficial del català, que quedava relegat a l'ús privat i familiar.
Així, la literatura, a partir de 1939, es fa des de la clandestinitat i des de l'exili, des d'on es van incorporar nous elements enriquidors (paisatges, costums...).
La narrativa, així com el teatre, fou el gènere que més patí les conseqüències de la postguerra, per la dificultat d'editar, la manca de lectors, la censura (que duraria fins 1975) i altres obstacles. No obstant això, durant els anys 40 i 50, es troben autors com Josep Pla, Salvador Espriu, Llorenç Villalonga o Mercè Rodoreda, formats abans de la guerra, juntament amb els que comencen la carrera literària en acabar la guerra, com Maria Aurèlia Capmany o Manuel de Pedrolo.
Línies estètiques
Entre les línies estètiques que se segueixen (novel·la psicològica, realista, experimental i fantàstica), és la novel·la realista la que reflecteix millor tota la situació de postguerra, perquè era una novel·la que retratava la realitat social i, sobretot, denunciava les injustícies socials. Aquest tipus de novel·la també s'anomena novel·la social, perquè descriu la societat que no apareix als mitjans de comunicació (Manuel de Pedrolo i Josep Maria Espinàs). Malgrat la falta d'una infraestructura editorial, en la dècada dels 50 apareix la novel·la més complexa i colpidora d'aquest període, Incerta glòria de Joan Sales, que patí la censura, on es narra l'experiència de la guerra des del punt de vista dels vençuts.
Durant els anys 60 i 70, la dictadura, ja consolidada, deixa una certa permissivitat i, tot i que l'ambient era contrari a la normalització lingüística, apareixen els grans narradors amb obres de denúncia social. Cal destacar en la temàtica costumista i rural, Enric Valor amb L'ambició d'Aleix.
Novel·la fantàstica i psicològica
La novel·la fantàstica o imaginativa (Joan Perucho i Pere Calders) pot llegir-se metafòricament, depenent de la realitat compartida per novel·lista i lectors.
La novel·la psicològica, tot i que se centra en l'anàlisi profunda dels pensaments i sentiments dels personatges, també reflecteix la realitat social mitjançant uns escenaris plens de conflictes socials, caracteritzats per la mort, la fam i la misèria, com es pot veure en La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda.
Consolidació editorial i nova generació
Al final de la dècada dels 60 es consolida el panorama editorial (Edicions 62) i la novel·la comença a recuperar l'hegemonia entre el públic lector. Autors crescuts després de la guerra com Terenci Moix (El dia que va morir Marilyn, 1969) i Baltasar Porcel (Cala Llamp, 1963) comencen a publicar, causant un gran impacte en el món literari.
Ja ben entrada la dècada dels 70, una nova generació (Generació dels 70) comença a publicar narrativa d'una manera sòlida i continuada, juntament amb autors de promocions anteriors com Joan Francesc Mira, Carmelina Sánchez-Cutillas, Enric Valor i Josep Palacios.