Crònica de Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner i Pere el Cerimoniós: Cròniques Catalanes Medievals
Les cròniques catalanes medievals
La crònica de Jaume I
La crònica de Jaume I o Llibre dels feits es presenta de forma autobiogràfica. El rei hi usa el nós majestàtic i el jo i, tot i que no el va escriure materialment, sí que en va revisar i aprovar la redacció. Escrita en dues etapes (l'any 1244 i el 1274), ens ha arribat a través d'una traducció al llatí i de còpies en català.
Jaume I es presenta a la crònica com el protagonista absolut, tant en els episodis decisius històricament i políticament, com en els de la intimitat més personal. A la vegada, el tarannà del rei va des de la bel·ligositat agressiva en les grans campanyes militars —hi són llargament explicades les conquestes de Mallorca i de València—, fins a la tendresa i a la profunda humanitat en els dies de pau. La crònica està presidida per un profund sentiment didàctic, justificatiu i, sobretot, religiós: el providencialisme presideix l'acció militar per conferir-li un sentit de croada.
La llengua hi és viva i popular, amb col·loquialismes i refranys, i descurada en comparació amb la prosa contemporània de Ramon Llull, però de gran veracitat: fins i tot els estrangers intervenen en els diàlegs amb la llengua que els és pròpia: àrab, aragonès, francès o provençal.
La crònica de Bernat Desclot
Va ser redactada entre 1283 i 1288, possiblement per Bernat Escrivà, tresorer reial, del casal rossellonès anomenat Es Clot.
A la primera part repassa els regnats dels tres reis anteriors a Pere el Gran, basant-se en narracions llegendàries i en gestes prosificades. A la part central de la crònica descriu el curt i intens regnat del rei Pere (1276-1285), el veritable protagonista, basant-se en el testimoni personal i en el privilegiat accés que degué tenir als documents de la Cancelleria.
El cronista destaca l'esperit cavalleresc (heroisme, honradesa, valor) del monarca, i el patriotisme basat en la fidelitat incondicional que es manifesta en els episodis dels combatius almirall Roger de Llúria i els almogàvers. Centra l'atenció en la croada de Felip l'Ardit, rei francès que envaeix Catalunya, i en el posterior alliberament del país, portat a terme per Pere el Gran. Un altre punt d'interès de la crònica és la campanya per a la dominació de Sicília. Desclot és minuciós en la descripció, amb un estil que li permet caracteritzar des de la crueltat més implacable fins a l'admiració emocionada pel seu rei.
La crònica de Ramon Muntaner
Ramon Muntaner (Peralada, 1265 - Eivissa, 1336) va escriure la crònica més llarga de la literatura catalana. Coneixem la seva vida pel detallisme amb què explica l'extraordinària activitat que va desenvolupar com a militar, diplomàtic i home de confiança dels reis. La participació amb els almogàvers de la Companyia Catalana comandada per Roger de Flor a Orient és un dels moments culminants de la seva vida, i el relat que en fa és l'únic testimoni occidental de l'expedició bèl·lica.
Malgrat el destacat paper amb què va viure els episodis, sempre reserva el protagonisme absolut als reis del Casal de Barcelona.
El període central d'aquesta obra és el regnat de Jaume II el Just (1291-1327), per a la redacció del qual es basa en l'experiència directa; en canvi, es refereix als períodes anteriors basant-se en les cançons de gesta —sovint prosificades— i en la historiografia anterior. Redacta l'obra entre 1325 i 1328 a l'alqueria de Xilvella (Horta de València).
Ramon Muntaner assenyala en la crònica que escriu l'obra com a ensenyament per a prínceps, futurs reis governants. Tota l'obra és impregnada d'exaltació patriòtica de la dinastia; la fidelitat del cronista als reis de la corona catalanoaragonesa és incondicional, i a vegades fins i tot el condueix a exageracions. Muntaner anomena la llengua en què escriu «lo bell catalanesc»; el seu estil és directe, amb refranys i girs populars, i denota que l'obra va ser pensada per ser llegida en veu alta.
La crònica de Pere el Cerimoniós
Va ser redactada entre 1349 i 1385 sota les ordres directes del rei, a la manera del Llibre dels feits de Jaume I. Descriu els regnats d'Alfons el Benigne (1299-1336) i del mateix Cerimoniós (1336-1387). Informa dels esdeveniments del regnat del darrer, especialment dels conflictes que li ocasionaren les revoltes dels nobles de la Unió a València i a Aragó. L'objectiu principal de l'obra és justificar la política reial; tot el que era grandesa cavalleresca desapareix en aquesta crònica, i hi apareixen la intriga, la falta d'escrúpols, etc., que caracteritzen el llibre i l'allunyen de l'esperit cavalleresc medieval. En el mateix sentit, la llengua és menys rica i més distant.