Evolució de la Literatura Catalana de Postguerra: De la Repressió a la Renovació
L'impacte de Joan Fuster en la cultura valenciana
La producció literària de Joan Fuster és una referència estimulant de normalitat cultural per a la societat valenciana. Es va dedicar a la prosa d'idees i va abandonar la dedicació tradicional de la nostra literatura als versos. A més a més, la influència de Nosaltres, els valencians, des que es va publicar el 1962, ha estat profunda en la societat valenciana.
En aquest llibre, l'examen de consciència característic de l'assaig fusterià es va convertir en una interrogació radical sobre els valencians com a col·lectivitat. El resultat d'aquest examen constatava un país provincià i despersonalitzat, que no té consciència de ser-ho i que prefereix viure del tòpic en comptes de plantejar-se la seua realitat. Aquesta obra va actuar com un catalitzador sobre un grup de joves, generalment universitaris, i va obrir pas a una acció cada vegada més decidida per a fer desaparéixer el provincianisme i construir una cultura nacional i moderna al País Valencià.
La renovació narrativa: dels anys setanta a l'actualitat
Els novel·listes que es donaren a conéixer al començament dels anys setanta compartien la consciència general de la crisi dels models novel·lístics, cosa que els va fer decantar per l'experimentalisme narratiu. Moltes de les novel·les d'aquesta generació tenen un caràcter de crònica generacional i se centren en el tema de la fugida com a reacció contra la situació claustrofòbica que es vivia en l'entorn familiar i en l'entorn sociopolític de la dictadura franquista.
Des de la primeria dels huitanta, la novel·la de gènere —com ara la novel·la policíaca, l'eròtica, la de ciència-ficció i la històrica— ha estat molt practicada pels escriptors, que l'han considerada un mitjà per a arribar a un públic més ampli. Una altra línia important de la narrativa actual està representada per Quim Monzó i altres autors que, amb tocs d'humor que no amaguen un cert sentit tràgic de l'existència, han produït una literatura que mostra la desorientació ideològica de la nova societat postfranquista.
La postguerra: repressió lingüística i resistència literària
El 1939 es va impulsar la unificació lingüística i la substitució de totes les llengües de l'Estat pel castellà. Els mitjans comunicatius, l'escola i el cinema van implantar com a única llengua el castellà; en 30 anys el català va perdre més terreny que en tres o quatre segles. Es va abolir la Generalitat, l'Estatut i els partits polítics, i es va prohibir l'ús públic i oficial del català, i també l'ensenyament en aquest idioma. Relegada la llengua a l'«uso privado y familiar», desfets i prohibits els organismes culturals i literaris, sense revistes, ni diaris, ni ràdio, ni editorials, la literatura catalana quedava condemnada a ser un fenomen minoritari i sense viabilitat.
Gent de totes les generacions i de totes les tendències va haver d'exiliar-se. Després del 1939 la novel·la en català reapareix lentament: ho fa primerament a l'exili, a causa de les dificultats de publicació i de la censura que hi havia a l'interior; però el contacte dels escriptors amb el públic va augmentant progressivament a partir dels anys cinquanta amb la creació de col·leccions dedicades exclusivament al gènere, com ara «El Club dels Novel·listes».
Tendències i autors clau de la postguerra
Durant aquesta dècada es publiquen per primera vegada obres dels escriptors formats i coneguts abans de la guerra, com Josep Pla, Llorenç Villalonga o Mercè Rodoreda. Salvador Espriu, paral·lelament a la seua obra poètica, refà i torna a editar les narracions publicades abans de la guerra. Al mateix temps, apareix la primera generació de novel·listes que no havien començat la seua carrera literària abans del conflicte.
- Simbologia i mite: La narrativa de la postguerra tendeix sovint a explicar-se per mitjà de la simbologia i dels mites.
- Novel·la psicològica: Una altra tendència destacada està representada per la novel·la psicològica, corrent predominant durant els anys trenta (amb figures cabdals com Mercè Rodoreda).
- Corrent realista: Una línia més realista inclou escriptors com Manuel de Pedrolo.
Al País Valencià, la producció literària durant la postguerra es va decantar generalment pels versos. Finalment, la dictadura va evolucionar envers posicions més permissives a causa de l'obertura internacional que va experimentar, cosa que va possibilitar l'accés dels escriptors a un públic més ampli i un funcionament menys restringit de la cultura catalana, a pesar de la continuïtat de la censura. Caldrà esperar a la dècada dels setanta perquè una nova generació d'escriptors comence a publicar narrativa d'una manera sòlida i continuada, amb figures capdavanteres com Joan Fuster i Enric Valor.