Evolución de la Poesía Catalana Contemporánea: De la Posguerra a la Actualidad
Vicent Estellés y la Poesía de la Realidad
Vicent Estellés: És considerat un poeta valencià molt important. Per començar, la seua poesia va ser una crònica de la realitat que va viure. Així, el tret que el caracteritzava era la referència constant a la realitat, a les seues vivències que no només eren anècdotes sinó que adquireixen un valor universal.
Els temes principals són:
- La mort natural.
- La fam i la misèria.
- La pàtria i la llengua.
- L'amor (el sexe...).
En resum, cal dir que tenia una visió positiva de la quotidianitat, poetitzava els elements culturals (futbol), també presentava una certa ironia on volia transmetre la seua denúncia i tots els seus versos tenen un to col·loquial molt marcat.
La Poesía de Postguerra y el Existencialisme (1943-1960)
Als primers anys de postguerra succeí un segon període en què fou possible construir una infraestructura cultural elemental; aparegueren les primeres editorials i també les primeres revistes literàries valencianes de postguerra.
Enmig d’un ambient de desolació, caracteritzat per la postguerra de la Guerra Civil espanyola i de la Segona Guerra Mundial, també arrelà entre els poetes l’existencialisme parisenc: un moviment inconformista, filosòfic i literari que atorgava prioritat als temes derivats de la relació de la persona humana amb la realitat més crua, i reflectia l'angoixa de viure en un món absurd.
Alguns dels poetes valencians que ubiquem en el «Grup poètic de postguerra» (1943-1960) es mogueren entre el simbolisme intimista i el sentiment existencialista, i escrigueren poemes que responien a les característiques següents:
- Allunyament de la realitat.
- Discurs reflexiu, relacionat temàticament amb el dolor, la mort i l'absurd del món i de la vida.
- Punts de vista religiosos i humanistes.
El poeta simbolista i existencialista de la dècada dels 50 tractava de suggerir la realitat potenciant la paraula poètica com a base d'un discurs proclive a l'humanisme, i distanciat de la realitat immediata, en què predominava la metàfora, el símbol i l'hermetisme expressiu (per exemple: Carles Riba i Josep Carner).
La Ruptura de la Poesía Realista dels Anys 60
Però els joves poetes de començaments dels 60, en contraposició als postulats de la generació precedent, s'adscrigueren a l'estètica realista. La poesia realista de la dècada dels anys 60 es relacionà amb els enunciats teòrics de l'anomenat «realisme històric» o «realisme socialista».
La poesia realista dels anys 60 tingué les característiques següents:
- Actitud social del poeta: Canvià, passà a considerar-se una persona corrent més, solidària amb la resta.
- Mètode d’«inspiració»: La reflexió del poeta sorgia de l'experiència real.
- Un llenguatge nou: Adquirí un to directe i fins i tot col·loquial.
- El protagonista del poema: L'heroi de la nova poesia passà a ser una persona corrent, immersa en l'anonimat de la vida quotidiana.
- L'objectiu de la poesia: Assolí una funció social, amb l'objectiu d'alliberar-la de tota mena d'alienacions i d'opressions.
- El destinatari: Qualsevol lector es convertí en destinatari de la poesia realista (per exemple: Estellés, Pere Quart).
En resum, hi hagué una voluntat de canvi, una nova manera d’entendre la poesia.
Salvador Espriu i el Compromís cívic
Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, Girona, 1913 - Barcelona, 1985) va ser un poeta, dramaturg i novel·lista català.
L'obra d'Espriu, caracteritzada per la mescla d'un intel·lectualisme extrem i d'un descriptivisme sovint càustic, té una gran singularitat. La riquesa idiomàtica, la complexitat temàtica i de fonts, i la capacitat per a descriure en termes transcendents la història col·lectiva, han fet que siga considerada com una de les més importants de la literatura catalana del segle XX.
En el seu primer llibre de poesia, Cementiri de Sinera (1946), Espriu va evocar el món destruït per la guerra que identificava amb la mítica Sinera (Arenys de Mar). La posició mística de Final del laberint canvià en La pell de brau (1960), sens dubte el llibre de més ressonància de l'autor. La poesia d'Espriu, considerada metafísica fins llavors, va ser qualificada com a realista. El to èpic o didàctic de l'obra va semblar extremadament modern, a pesar de la vaguetat social del discurs del poeta, que només es va limitar a parlar en general de la llibertat, la justícia i la tolerància.
En La pell de brau Espriu abocava reflexions sobre la diversitat i la tolerància i tècniques antigues (ús personal dels símbols i mescla de sàtira, èpica i elegia). No obstant això, el llibre va adquirir un caràcter de discurs cívic, a causa del clima que es vivia en la societat catalana del moment, així com pel fet de centrar el punt de vista en el conjunt de Sefarad (l'Espanya jueva), la qual cosa va actuar com a catalitzador d'una nova actualitat del poeta, fins i tot internacional.
La gran ressonància que li va proporcionar el fet que els seus poemes foren musicats i cantats per Raimon (Cançons de la roda del temps, 1966) va contribuir a la popularització d'una obra que es llegí, fins a pràcticament la mort del poeta, en clau patriòtica i de consciència moral i nacional de la societat catalana.
Característiques de la Poesía Actual
Al començament de la dècada dels 70 es recuperà l'obra de J. V. Foix i es publicaren dos llibres cabdals que superaren el realisme i inclinaren la poesia catalana de les darreres dècades cap al simbolisme i l'experimentalisme: Els Miralls (1970), de Pere Gimferrer, i Poesia rasa (1970), de Joan Brossa.
La poesia no-realista, que en pocs anys es convertí en hegemònica, presentà les característiques següents:
- Implicació del lector: La pretensió del poeta, d'acord amb els plantejaments estètics del moment, introduïa el lector dins el text o del discurs que conformava l'escriptura mateixa, la qual no necessàriament contenia una anècdota o un argument.
- Pràctica rebel: Connectant amb pràctiques d'escriptura que havien conformat la història de la poesia del segle XX —el simbolisme, l'avantguardisme, el surrealisme, etc.—, la poesia es considerà com un discurs autònom, contrari a la lògica del realisme.
- Paraula ambigua: La paraula poètica es va utilitzar de manera imaginativa i ambigua.
- Nous arguments: Els poetes argumentaren des de punts de vista innovadors, com ara la reivindicació de la dissidència, la ruptura amb els valors de la tradició cultural, familiar i social, el desig de modernitat i l'afany d'universalisme.
Durant els anys 80 la poesia estava dominada per l'eclecticisme. Els poetes elaboraren una visió de la realitat des del «jo», a través de la suma de vivències personals, i conceberen la poesia com a expressió de la pròpia intimitat i com a formulació d’experiències personals. Definitivament s'acceptà el mestratge de tots els grans poetes del segle XX: Foix, Brossa, Ferrater, Carner, Espriu, Estellés, Pere Quart.
Als anys 90 abandonaren la idea d'actuar com a memòria col·lectiva o com a impulsors de la transformació social, tendiren a l'autobiografia i a la intimitat i sovint manifestaren un acusat escepticisme. S'hi observà una tendència al recolliment del discurs, amb poemes més breus i menys emfàtics, més íntims, més al·lusius i menys rotunds.
Miquel Martí i Pol i la Popularitat Literària
Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 1929-2003) és el poeta més llegit i popular de les darreres dècades a Catalunya. El seu to popular el feia accessible a tots els públics sense perdre el favor de la crítica ni les instàncies acadèmiques.
En la seua primera etapa es qüestionava els valors del catolicisme en què ell va ser educat durant la postguerra. Com a conseqüència de la malaltia que patia, la seua poesia es tornà intimista i els seus temes eren d'angoixa, mort...
Va començar una altra etapa més optimista i en 1976 publicà Quadern de vacances. També reprén la poesia amorosa i la reflexió cívica sobre la construcció del país.
Ja en els anys 80 la seua poesia es tornà serena. Més endavant, l'últim període anava marcat pel desconcert vital, la decepció política i llargs períodes de silenci creatiu.
Per finalitzar, al seu èxit va contribuir la difusió musical de molts dels seus poemes per cantants com Lluís Llach, però el mèrit fonamental es troba en l'autenticitat que ell transmet.