Evolución y Renovación del Teatro Catalán y Valenciano: De la Posguerra a los Años 70
Descriu la renovació teatral que va des de la postguerra fins als anys 70
Com a conseqüència del règim franquista, el nostre teatre quedà marginat dels escenaris, desconnectat del teatre que es feia a l’estranger, i fins i tot les manifestacions populars que es conrearen abans de la guerra, desaparegueren.
A partir de l’any 1946 es va permetre la representació d’obres teatrals d’autors del segle XIX i d’autors anteriors a la guerra que no havien pres partit, com Carles Soldevila o Josep Maria de Sagarra.
Pel que fa al teatre valencià, el sainet fou l’única manifestació que va tornar a reviure oficialment, però el públic va perdre el costum de veure teatre autòcton i molts teatres començaren a desaparéixer o a convertir-se en sales de cine.
Ben entrada la dècada dels 50 hagué alguns intents de renovació del teatre. Cal destacar:
- Martí Domínguez: Va incorporar la línia de l’humanisme cristià del teatre catòlic europeu (No n’eren deu?).
- Francesc de Paula Burguera: Autor de L’home de l’aigua.
Aquests autors escrivien en un valencià correcte.
A l’inici de la dècada dels 60 començaren a aparéixer grups de teatre independents i col·lectius que incorporaren els corrents teatrals europeus.
El teatre surrealista i de l'absurd
Cal destacar en aquesta dècada el teatre surrealista i de l’absurd, representat per:
- Joan Brossa
- Josep Palau i Fabre
- Manuel de Pedrolo
I també altres dramaturgs com Maria Aurèlia Capmany, Jordi Teixidor, i les primeres obres de Rodolf Sirera, Manuel Molins i Josep M. Benet i Jornet.
Espectacles de creació col·lectiva
Finalment, en la dècada dels 60 i dels 70, hi hagué grups que realitzaven espectacles de creació col·lectiva:
- A Catalunya: Els Joglars, Els Comediants o Tricicle, entre d’altres.
- A la Comunitat Valenciana: Carnestoltes, El Rogle o La Pluja.
Descriu els aspectes més importants de l’obra teatral de Manuel de Pedrolo
La segona meitat de la dècada dels cinquanta es correspon amb l’etapa central, intensa i sòlida, del teatre de Manuel de Pedrolo.
En les seues obres, reflexiona sobre els aspectes fonamentals de l’existència humana, i formula preguntes inquietants i permanents sobre interrogants absurds, com ara:
- La solidaritat
- El conformisme davant de la realitat
- L’afany de revolta i les seues dificultats
- La incomunicació
- La mort
- La transcendència
Una obra que exemplifica tot açò és Els hereus de la cadira.
Característiques dels personatges
En el teatre de Manuel de Pedrolo els personatges habiten un món tancat, que els separa de l’espai exterior:
- Estan empresonats, i alguns lluiten per enderrocar els murs de la presó, mentre que d’altres acaben per admetre’ls.
- Pateixen situacions angoixants.
- Estan abocats al seu món interior: tracten d’explicar-lo, però al mateix temps manifesten interés pel món dels altres.
- De vegades viuen presoners del present, i intenten aclarir els seus orígens, els quals no recorden de manera clara.
Temàtica i estil
El teatre de Pedrolo és pessimista: té en compte els problemes de la societat i planteja una rigorosa transposició de la realitat. Per una altra banda, la temàtica és existencial, es preocupava per la persona humana de manera transcendental. Açò té molt a veure amb el fet que fou un autor compromés amb un país i un moment concret.
Finalment, cal assenyalar que el teatre de Pedrolo s’insereix dins del teatre de l’absurd, que es caracteritzava per situacions absurdes, poca acció, escenografia simple, temps i espai inconcrets... Algunes de les obres més importants foren Cruma i La nostra mort de cada dia.