Grans Figures de la Literatura Catalana: Estellés, Espriu, Martí i Pol, Pedrolo i Mira

Introducció a la Literatura Catalana Contemporània

Vicent Andrés Estellés

Vicent Andrés Estellés és d’aquells poetes que tenen una dimensió universal, i la seua obra traspassa fronteres polítiques, lingüístiques i generacionals, perquè amb el seu verb clar i senzill acara veritats atemporals i apàtrides, encara que paradoxalment la seua obra s’arrela fortament a la seua terra i al seu temps.

Estil i Registres

Pel quant al seu estil, la llengua literària d’Estellés es forja a partir de tres components: la tradició clàssica, la llengua normativa i el valencià col·loquial de l’Horta de València; el poeta reivindica per al llenguatge poètic una sèrie de mots antipoètics (com exabruptes, vulgarismes o falques). L’ús del jo poètic està molt present a les seues obres, és un jo que ens dóna pistes de la biografia de l’escriptor, però en altres ocasions, el jo poètic vol ser anònim “un entre tants”, a més hi trobem un tu, que no és un altre que el mateix jo desdoblat. Entre els seus versos, s’amaguen distints moments temperamentals del poeta, hi ha el to cívic (que esdevé la consciència de la col·lectivitat), el to queixós, el to humorístic o el to evocador; jugant amb aquesta paleta de tonalitats i amb els canvis de registre lingüístic Estellés busca sorprendre el lector i trencar-li les expectatives.

Temes Principals

Pel que fa als principals temes dels qual fa ús Estellés hi trobem:

• La mort: hi trobem la Mort majúscula, personificada, amb la qual el poeta fins i tot dialoga; i les morts, minúscules i doloroses. A més de la mort tràgica, en Estellés hi ha una mort més quotidiana i assequible.
• L’amor: no es tracta d’un amor idealitzat. L’amor en Estellés es barreja i es confon amb la fisiologia, amb el sexe i amb la vida.
• El poble i el país: el compromís amb la classe treballadora i amb la seua terra és una constant en les seues obres, esdevé així la consciència del poble, la seua veu.

Salvador Espriu

L’obra poètica de Salvador Espriu és una de les més brillants i ambicioses de la postguerra. Els aspectes principals que caracteritzen aquesta poesia són:

Característiques i Estil

1. Referències culturals i literàries: és una obra poètica construïda a partir de les grans tradicions literàries i espirituals de la humanitat que el poeta coneix bé per la seua condició de gran lector (la mitologia d’Egipte, la Bíblia...).
2. Presència de mites:
   • Els mites de creació pròpia
   • Els mites històrics
   • Els mites extrets de diverses mitologies, com la grega o l’egípcia
3. Estil simbòlic i al·legòric: els símbols i les imatges són un ingredient fonamental: símbols construïts a partir d’imatges de la natura i del món de la infantesa de l’autor (la pluja i el vent) i símbols provinents de conceptes creats pel poeta amb el suport de les tradicions culturals i literàries que coneix (el laberint i el temple).

Temes Fonamentals

Dos temes fonamentals:

1. La meditació sobre la condició humana: centrada en els temes de la mort i la llibertat. El tema de la mort es desplega en la visió del món pessimista i desperançada, el pas del temps...
2. La preocupació per Espanya i el seu destí: hi reflexiona sobre la història i el destí d’Espanya, i proposa la reconciliació entre els pobles i cultures que hi viuen.

Registres Poètics

A més, en la seua poesia conviuen diversos registres:

• Registre líric o elegíac: té la reflexió sobre la mort com a centre temàtic.
• Registre satíric: present en poemes en què el poeta remarca tipus i fets de la vida real i quotidiana.
• Registre civil: el trobem en els poemes en què s’adreça a la col·lectivitat amb un missatge de to moral molt elevat.

Miquel Martí i Pol

Miquel Martí i Pol és el poeta viu més popular i llegit de la nostra literatura contemporània. La seua poesia es caracteritza per la seua evolució:

Evolució Poètica

• De la realitat social a la vida íntima: cal distingir entre la poesia que tendeix a la descripció de la realitat social amb una voluntat crítica o de compromís i adhesió, i aquella en què la realitat deixa de ser el tema del poema i és el desencadenant per a l’expressió dels estats d’ànim i emocions del poeta o per a la reflexió sobre la seua intimitat.
• La poesia, un mitjà de comunicació imprescindible: en la seua evolució cap a una poesia més intimista hi ha tingut un paper cabdal la greu malaltia que li impedeix fer una vida normal. La poesia esdevé el mitjà amb què estableix una comunicació amb ell mateix i amb el món extern, un espai de comunicació per a fugir de la solitud a què l’obliga la malaltia.

La seua poesia és una poesia de continguts vitals, que té com a tema principal la vida, tant en el vessant social i col·lectiu com en l’íntim i privat. Alguns temes concrets que tracta són: el seu poble i la gent, el desig amorós...

Estil

El seu estil es caracteritza per:

1. L’ús de vers lliure al costat de recursos poètics tradicionals i barreja de formes de llenguatge culte i col·loquial.
2. L’absència d’artificiositat, la senzillesa formal dels poemes i la riquesa d’imatges.
3. Un estil expositiu que tendeix sovint a la narrativitat i l’ús de la ironia per a retratar críticament actituds i comportaments de la societat.

Manuel de Pedrolo

Pedrolo ha estat novel·lista, dramaturg, poeta, assagista... Però en el fons Pedrolo sempre va ser un existencialista sartrià, un home compromès amb el seu temps i amb la societat en què li va tocar de viure.

El Teatre de Pedrolo

Pel que fa al teatre, l’obra no és gaire extensa, unes 13 obres centrades en el tema de la llibertat.

El teatre de Pedrolo és aparentment circumstancial. En tot cas recull l’experiència del teatre absurdista sorgit a diversos punts d’Europa en aquell moment. Els autors més representatius són Beckett i Ionesco.

Pedrolo usa amb intel·ligència les tècniques de l’absurd per burlar el rigor de la censura franquista. Hi trobem la denúncia d’aquelles situacions que limiten la llibertat dels humans i, alhora, una reflexió profunda i divertida sobre la mateixa essència de la nostra espècie.

Trets Formals

A nivell formal i tècnic coincideix amb els trets del teatre de l’absurd:

• Situació absurda inicial
• Estructura circular
• Nul·la acció dins d’una escenografia de màxima simplicitat
• Temps històric i espai atemporal
• Personatges anònims

Joan Francesc Mira

Joan Francesc Mira és escriptor (assagista i narrador), antropòleg, professor de grec i també traductor. Més enllà dels treballs d’antropologia, la seua obra assagística i la narrativa estan filtrades per un coneixement profund de la societat, així com de la literatura occidental des de Grècia fins a l’actualitat.

L'Assaig i la Narrativa

Els primers assaigs de Mira intenten explicar i conèixer el món rural i els canvis que s’hi produeixen, aquesta vegada amb les eines de l’antropòleg, sumades a les del literat.

El coneixement del món i de la història han estat en Mira el punt de partida per fer-se preguntes de més abast i per reflexionar a fons sobre les relacions de l’individu amb el col·lectiu i amb el medi.

Altres assaigs de Mira són reflexions sobre el nacionalisme que aporten idees molt interessants com ara la distinció entre nació cultural i nació política.

Cal destacar la tasca de Mira com a divulgador de la vida i l’obra d’alguns valencians universals com Sant Vicent Ferrer, Vicente Blasco Ibáñez... Els llibres s’acosten als personatges amb honestedat i lucidesa crítica, lluny de les llegendes i dels mites.

Mira és un escriptor capaç de partir de les realitats tangibles i ben documentades, concretes, per assolir els temes universals de la literatura, i tot plegat amb una prosa rica i precisa que es mou amb tanta comoditat en l’assaig erudit, en la conferència i l’article d’opinió, com en la narració d’històries sobre la ciutat i els homes.