Grans Figures de la Literatura Catalana i Valenciana: Joan Fuster, Salvador Espriu i Més

Joan F. Mira i la Reflexió sobre la Identitat

L'eix genèric d'aquestes reflexions és la complicada qüestió de la identitat i totes les conseqüències que se'n deriven, especialment el seu ús polític. El nacionalisme, la relació entre la cultura i el poder, la creació i l'evolució de les identitats i dels símbols que les conformen, la importància de les llengües per tal de crear "consciència col·lectiva" i la possibilitat de manipular tots aquests elements en benefici d'interessos molt concrets són els temes centrals.

Moltes de les reflexions de Mira es basen en l'experiència, la seua i la dels seus lectors, la qual cosa aproxima i facilita molt la lectura d'unes obres que resulten accessibles i suggeridores. Una de les grans virtuts de Mira és demostrar, sempre amb un punt de vista escèptic respecte a les conviccions absolutes, que la problemàtica tan peculiar que valencians i catalans tenim al voltant de la nostra condició nacional no és molt diferent de la que pateixen molts altres pobles del món, fins i toch aquells que s'autoproclamen "normals".

Així, en la nostra Crítica de la nació pura (1984) s'analitza el nacionalisme des de la perspectiva de l'antropologia social. Mira desfà tota una sèrie de tòpics sobre la nació entesa com un element "pur", net i lliure de contradiccions per mostrar-nos el que realment és: una creació social, humana, dependent dels símbols i sempre en construcció.

Amb una sòlida argumentació, aporta un punt de vista crític i engrescador que desemmascara les postures "neutres" de molts teòrics, generalment adeptes al nacionalisme espanyol. Sobre la nació dels valencians és una reflexió sobre la complicada adscripció nacional dels valencians. Mira opta per una via "valenciana", allunyada tant de la dependència espanyola com de l'abstracció intel·lectual que representa l'opció catalanista. Cultura, llengües, nacions o Sobre ídols i tribus complementen la reflexió de Mira sobre la identitat com a element clau en la política moderna.

Salvador Espriu: El Poeta del Mite i la Meditació

Espriu és un dels millors poetes catalans moderns. És un autor d'un bagatge cultural excepcional, basat sobretot en una formació clàssica de primer ordre. Cal destacar la capacitat de l'obra d'Espriu per a combinar l'herència mítica de la humanitat.

La seua poesia és unitària pels temes i diversa per les seues tècniques. És considerada com "una meditació constant i obsessiva de la mort" i la seua visió de la vida és pessimista. La mort és la temàtica principal dels seus primers llibres amb un to líric. Aquest tema central és complementat per molts altres, de manera que combina el to líric, l'elegíac, el satíric i el didàctic. El conjunt és molt unitari.

Espriu és un gran creador de mites. El mite de Sinera simbolitza el seu món d'infant i d'adolescent esfondrat a causa de la Guerra Civil. La poesia satírica d'Espriu critica la situació derivada de la guerra civil i incidí en els aspectes més grotescos de la vida quotidiana. Espriu a més es dedicà a l'anàlisi de la realitat social, com en La Pell de Brau, amb un to èpic i didàctic, on parla de la llibertat, la justícia i la tolerància.

Vicent Andrés Estellés: Veu i Compromís del Poble Valencià

Estellés és el poeta més important del País Valencià. Va començar com a periodista al diari valencià Las Provincias. Als anys 60 va començar a ser conegut pel públic com a escriptor amb un to popular on l'amor, la mort i el compromís amb el país són les principals característiques de la seua obra.

Els àmbits temàtics tractats a la seua obra són:

• El compromís cívic: La seua obra és una crònica social, amarga i esperançada alhora, on mostra la repressió, la misèria i la fam. Baixa als detalls quotidians, descrivint personatges i escenes pròpies de l'època.
• La temàtica amorosa: Mostra una atracció obsessiva per l'amor, presentat en una gamma diversa de sensacions que van des del sexe més cru fins als sentiments més espiritualitzats.
• El llenguatge poètic: Utilitza un llenguatge acostat a la parla quotidiana que facilita l'acostament als lectors. Ha estat capaç de construir un llenguatge poètic elaborat i vàlid on utilitza paraules del valencià de l'Horta vàlides dins del català i un registre col·loquial.

Enric Valor: Mestratge en Rondalles i Novel·la

Valor és una de les figures clau de la història valenciana contemporània. La seua tasca extraordinària s'ha manifestat en un triple aspecte: com a rondallista, com a novel·lista i com a gramàtic.

Com a rondallista ha recopilat i literaturitzat tres tipus de rondalles:

• Meravelloses.
• De costums.
• D'animals.

Les rondalles d'Enric Valor presenten unes característiques que les diferencien d'altres reculls rondallístics:

• La història se situa en uns espais valencians concrets com són la serra i la foia de Castalla i Bèlgida.
• No hi ha sols un treball de recopilació pròpiament de folklorista, sinó un acte de creació literària.
• Preocupació lingüística: llenguatge popular amb un vocabulari ric.
• Selecció de rondalles d'acord amb criteris de bon gust.

Quant a la producció novel·lística, comença en el període de postguerra amb L'ambició d'Aleix. La novel·la simbolitza els pobles i la natura com una mena de refugi contra la destrucció de les grans ciutats. En tota l'obra narrativa trobem un doble vessat: la passió de comptar i la passió d'ensenyar.

Joan Fuster: L'Assaig Intel·lectual i Polèmic del Segle XX

Joan Fuster (1922-1992) és, com a assagista, una figura cimera en la literatura catalana del segle XX. Fou un intel·lectual compromés amb els indigents i amb la recerca de la identitat valenciana vinculada a tots els territoris de parla catalana. La seua dedicació a l'assaig és amplíssima; va escriure assaig humanístic, sociopolític i d'història cultural.

El seu estil és fresc, desenfadat, carregat de fórmules col·loquials. La seua mirada és subtil, sagaç, irònica i moltes vegades càustica. L'assaig fou especialment perseguit durant els primers anys de la postguerra, ja que era considerat perillós per la seua forta càrrega ideològica. Fuster hagué de vèncer en la seua trajectòria intel·lectual moltes adversitats: censura, hostilitats, falta de mitjans, absència d'ambient cultural, silenci dels mitjans de comunicació del País Valencià, atonia cívica…

Entre les obres de caràcter humanístic de Fuster cal destacar:

• El descrèdit de la realitat (1955): Una reflexió sobre la funció de l'art i sobre la capacitat creadora de l'home.
• Diccionari per a ociosos (1964) i L'home mesura de totes les coses (1967): Tracten de la crisi de l'home contemporani i de les diverses manifestacions artístiques.

Els textos sociopolítics són els més polèmics i influents i provoquen tant adhesions com enfrontaments en una època en què ja s'entreveia la fi del règim:

• Qüestió de noms (1962): On s'analitza la polèmica pel nom de la llengua que afeblix la consciència nacional dels valencians.
• Nosaltres, els valencians (1962): Una obra cabdal. Una reflexió profunda sobre el passat i el present dels valencians on s'analitzen les nostres mancances i frustracions com a poble: l'autoodi, el provincianisme, la manca d'una força social compromesa… Fuster planteja la presa de consciència nacional dels valencians com a fet indispensable per a la construcció del nostre futur.

Josep Maria Benet i Jornet: Del Teatre Realista als Serials Televisius

El teatre de Benet i Jornet, d'inspiració realista, es basa sovint en tècniques d'origen literari. Benet i Jornet tracta la problemàtica d'aquella generació que va viure la postguerra i les seues limitacions, que van veure la seua vida escapçada, i denuncia l'actitud d'aquells que, una vegada van aconseguir el benestar econòmic i una posició, s'oblidaren de les penúries que havien passat. Entre les seves obres cal destacar: Beranàveu a les fosques, La desaparició de Wendy i Quan la ràdio parlava de Franco.

Però si avui dia és conegut és per ser el creador dels serials televisius en català de gran audiència: Poble Nou, Rosa, Nissaga de Poder, Laberint d'ombres, Ventdelplà i El cor de la ciutat. Poble Nou fou la primera telenovel·la en català i tot un fenomen social digne d'estudi.

La base eren dos temes clàssics: el canvi de fortuna d'una família i la contraposició entre el vell i el nou. L'acció se situava a Barcelona, que esdevenia així símbol de tota Catalunya. L'eix central de l'argument es teixia al voltant d'una família tradicional, els Aiguadé, la vida dels quals canviava quan a la mare li tocava la loteria. El completaven altres històries perifèriques. Així, van aparèixer divorcis, adulteris, paternitats no reconegudes, homosexuals i preocupacions socials com ara la sida.

Es tractava d'un híbrid entre el realisme de costums i l'estil fulletonesc. La història, molt catalana, havia de contribuir a la integració social, a més de ser un vehicle clau per a la normalització lingüística. En la sèrie s'intentaven transmetre valors tolerants a través de la història dels personatges.