Història de la poesia catalana: dels trobadors a la Renaixença

1. La poesia trobadoresca

La poesia trobadoresca va ser la primera gran expressió literària en una llengua romànica. La història literària distingeix clarament entre els poetes, que escrivien en llatí, i els trobadors, que escrivien en occità i componien la música per als seus poemes.

Característiques fonamentals

• Poesia culta: presenta textos molt elaborats tant des del punt de vista mètric com retòric.
• Poesia lírica: expressa els sentiments personals de l'autor, principalment l'amor, la mort i la religió.
• Llengua occitana: escrita en una llengua literària comuna acceptada i emprada també pels trobadors catalans i del nord d'Itàlia.

La lírica dels trobadors es va iniciar amb Guilhem de Peitieus i va viure el seu període clàssic entre els segles XII i XIII.

L'amor cortès

L'amor cortès (o fin'amor) és la concepció d'un sentiment amorós refinat, propi de l'ambient noble de la cort. Els personatges que protagonitzen aquesta relació són:

• El trobador (om): actua com a vassall submís de la dama.
• La dama noble (midons): senyora idealitzada i objecte del desig amorós.
• El marit (gilós): l'espòs que vigila i representa l'obstacle.

Aquest sentiment amorós omple de valors morals i socials el trobador, com ara la gentilesa, la cortesia o la humilitat.

Estils poètics trobadorescos

• El trobar leu: cerca la senzillesa expressiva i la claredat per emocionar l'auditori de manera directa.
• El trobar clus: es caracteritza per l'hermetisme conceptual i la dificultat en el sentit donat a les paraules.
• El trobar ric: orienta l'elaboració literària cap a la forma, la dificultat mètrica i la bellesa sonora de les paraules.

2. Poetes dels segles XIV i XV

Aquest període està marcat per la desintegració de l'espai literari compartit amb les corts occitanes i la catalanització progressiva de l'occità utilitzat com a llengua lírica tradicional. La poesia d'aquest període està molt vinculada a la cort reial; la llengua d'expressió continua sent un occità catalanitzat, notablement influït per la poesia francesa.

Els poetes més representatius en són Jaume March i Pere March (oncle i pare d'Ausiàs March, respectivament). Les composicions d'aquests autors representen la maduresa d'una tradició poètica d'origen occità que a la Corona d'Aragó ja és considerada com un patrimoni cultural propi.

3. L'obra d'Ausiàs March

L'obra d'Ausiàs March és una constant reflexió sobre tots els aspectes de la condició humana, atès que gran part de la seva creació gira entorn de la seva vida personal i ho fa amb una profunditat psicològica inèdita. Pren la mort de la seva segona esposa, Joana Escorna, com a tema central d'algunes de les seves composicions (els Cants de mort), la qual cosa constitueix una prova irrefutable de la seva sinceritat expressiva.

La seva poesia es converteix en un joc complex i canviant, però hi conserva sempre una estricta unitat: és escrita des d'un jo poètic concret i a partir de les pròpies experiències i circumstàncies reals d'aquest jo. L'amor és el tema cabdal de la seva producció. Aquest cavaller valencià destaca històricament per ser el primer autor a escriure poesia culta en català sense provençalismes.

Tant la seva trajectòria vital com les influències rebudes expliquen la centralitat de l'amor en els seus versos. La seva petjada sobre els poetes catalans i castellans posteriors va ser enorme; per aquest motiu és considerat una de les figures cabdals del Segle d'Or valencià.

4. El Renaixement

El període renaixentista es va caracteritzar per una progressiva castellanització de la poesia. La poesia en llengua catalana es va mantenir influenciada pel model d'Ausiàs March, alhora que es produïen intents per introduir les novetats mètriques i formals procedents d'Itàlia (com el decasíl·lab i el sonet d'estil petrarquista). Els dos poetes més destacats d'aquesta etapa són Pere Serafí i Joan Pujol.

5. El Barroc

L'estètica barroca va predominar en la poesia culta durant el segle XVII i bona part del segle XVIII. La imitació dels prestigiosos models poètics castellans de l'època va condicionar la poesia catalana en tres àmbits principals:

• Mètric: consolidació del sonet i del decasíl·lab clàssic.
• Retòric: ús intensiu de figures d'ornamentació, antítesis i metàfores complexes pròpies del culteranisme i del conceptisme.
• Lingüístic: penetració abundant de castellanismes lèxics i sintàctics.

El màxim representant de la poesia barroca catalana va ser Francesc Vicent Garcia (conegut com el Rector de Vallfogona).

6. La Renaixença i la restauració dels Jocs Florals

L'any 1859 es van restaurar a Barcelona els Jocs Florals, certamen d'arrel medieval destinat a dignificar i promoure l'ús literari de la llengua catalana. En les seves successives edicions hi van prendre part els principals escriptors i poetes de tot l'àmbit lingüístic, fet que va permetre el reconeixement públic i la difusió de les seves creacions.

Cap a finals de la dècada del 1850, la publicació de dues antologies poètiques cabdals va certificar definitivament la consolidació de la Renaixença com a moviment de represa cultural i nacional.