La literatura catalana contemporània: poesia i teatre en català

La poesia catalana contemporània

A partir dels anys 70 les lletres es van recuperant poc a poc del parèntesi de la dictadura i comencen a mostrar una gran varietat de propostes poètiques de qualitat.

Els poetes més veterans (Martí, Alpera) continuen amb la poesia realista i compromesa. Nous poetes formen una gran varietat de tendències i estils que tenen en comú el rebuig del realisme reivindicatiu i l'afany d'investigar i innovar amb el llenguatge, que serà un instrument d'indagació en la intimitat pròpia amb influències avantguardistes. El poema és concebut com un discurs autònom que es regeix per les pròpies regles.

Els poetes de la dècada dels 80 elaboraren una visió de la realitat des del jo, a través de la suma de vivències personals, i concebieren la poesia com a expressió de la pròpia intimitat i com a formulació d'experiències personals. S'acceptà el mestratge de tots els grans poetes del segle XX: Espriu i Estellés.

Els poetes de la dècada dels 90 abandonaren la idea d'actuar com a impulsors de la transformació social, tendiren a l'autobiografia i la intimitat i manifestaren un escepticisme (Pons, etc.).

La poesia del segle XXI

Al segle XXI trobem un grapat de catalanoparlants amb una multiplicitat de propostes poètiques. Alguns crítics parlen d'una poesia en constant transformació. Hi ha un grup especialment actiu, que s'autopromociona amb l'etiqueta d'Imparables. Fins i tot ja tenen antologia: Imparables. Una antologia i un volum col·lectiu, Dogmàtica imparable. Altres antologies aparegudes són: Nou poetes per al nou segle, amb autors com Vidal, i 21 poetes S. XXI, amb poetes com Escrivà.

El teatre català

L'evolució teatral dels anys 60 i 70

En les dècades del 60 i sobretot del 70 es produeix una evolució teatral: s'accentuarà el protagonisme del director en detriment de l'autor; el de l'expressió corporal i de la imatge en detriment de la paraula; el treball col·lectiu i el trencament de les fronteres entre sala i escenari (Els Joglars, Dagoll Dagom, Els Comediants...).

A partir de 1964, però, comença una nova etapa del teatre d'autor en català. Aquest fenomen de recuperació del text té una clara correspondència en l'àmbit europeu. Josep Maria Benet i Jornet, Teixidor, Sirera o Molins comencen a fer un teatre diferent, innovador i tradicional alhora, de denúncia social i vàlid comercialment.

El teatre a l'etapa democràtica

A partir de la democràcia millorarà la infraestructura teatral i també la televisió contribuirà a fomentar el teatre amb l'emissió de sèries en la nostra llengua, de les quals són guionistes alguns dels dramaturgs més consagrats, com Benet i Jornet i Sirera. Aquest últim, peça clau en la renovació del teatre valencià contemporani. Les seues obres es caracteritzen perquè investiguen diferents possibilitats teatrals i perquè són una reflexió sobre el mateix teatre.

En l'actualitat existeix una simbiosi entre autor i director que fa que molts autors dirigisquen les seues obres, com ara Belbel, que analitza la realitat a través de la ironia, o fins i tot les interpreten, com Alberola.

Tendències del teatre actual

L'experimentació formal i la comicitat caracteritzen el text teatral. Cunillé i Zarzoso encapçalen la teatralitat opaca: una dramatúrgia amb un discurs on el diàleg es fragmenta, es repeteix, està ple de dubtes, silencis, omissions i interrogants, i on la comunicació entre els personatges és una lluita tàctica.

També tenim la via comercial derivada de la cultura mediàtica. Alapont, Alberola o Galceran presenten una escriptura teatral fàcil, lleugera i ben construïda que revisa els gèneres tradicionals perquè el producte arribe a un major nombre d'espectadors. Hi ha encara el teatre de la irritació, que consisteix a increpar el públic i incomodar-lo a fi de provocar una reacció: Bernat.

Podem parlar, doncs, d'un panorama teatral ric i dinàmic on el text s'ha alliberat d'antigues convencions i s'han posat en qüestió procediments abans inqüestionables com el diàleg, les coordenades temporals i espacials, el conflicte dramàtic i la noció de personatge.

Joan Fuster i Manuel Mira: assaig i identitat valenciana

Escriptor, antropòleg i sociòleg valencià, Manuel Mira aborda en la seua obra tots els temes i parcel·les de la vida: la religió, l'art... Però l'eix genèric d'aquestes reflexions sobre la nostra realitat és la identitat valenciana i les conseqüències que se'n deriven: nacionalisme, consciència col·lectiva.

Moltes reflexions de Mira es basen en l'experiència i l'entorn compartits amb el lector, la qual cosa facilita i ens aproxima molt a la lectura d'unes obres accessibles i suggeridores. Una de les virtuts de Mira és demostrar, des d'un punt de vista escèptic respecte a les conviccions absolutes, que la problemàtica d'ordre personal i nacional no és tan diferent de la que pateixen molts altres persones i pobles del món.

Crítica de la nació pura

A l'obra que el va consagrar com a assagista, Crítica de la nació pura, analitza una sèrie de tòpics sobre la nació com a element pur i net de contradiccions, per mostrar-nos que es tracta d'una creació social, humana, dependent de símbols i sempre en construcció. Desemmascara, des d'un punt de vista crític, les postures neutres de molts teòrics, generalment adeptes al nacionalisme espanyol.

En els seus estudis i en moltes de les seues novel·les també podem apreciar la seua preocupació per les qüestions valencianes i per l'ésser humà, fet que suposa una vertebració i una significació bastant unitària de la seua obra i del seu ideari.